AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Fraga fa temps que no era el problema

2012-01-21T17:35:00.001+01:00

Ha mort Manuel Fraga i se li ha tornat a retreure la seva destacada trajectòria dins el règim franquista, així com algunes de les seves declaracions més radicals, com aquella que jo mateix vaig reproduir en algun altre post, en què enumerava les vegades que Espanya ha vençut Catalunya i anunciava la seva disposició a agafar ell mateix el mosquet per tornar-ho a fer si era necessari. En Fraga teníem un enemic que venia de cara, que tot i participar en la redacció de la constitució espanyola de 1978 es va oposar a incloure-hi el Títol vuitè, el que estableix el sistema autonòmic, mai no va renegar dels franquisme, va liderar el centredreta espanyolista i tenia la unitat d'Espanya entre les seves obsessions. Tot això és cert, però no es pot negar que es tracta d'un d'aquells personatges "larger than life", amb unes enormes capacitats intel·lectuals i de treball, que de la mateixa manera que fou un eficaç servidor de la dictadura també va ser un dels promotors, amb clarobscurs, de la transició democràtica. Va situar la dreta espanyola en el terreny de la democràcia, amb pretensions d'homologació europea, i com a president de Galícia va practicar-hi un regionalisme que, malgrat el seu espanyolisme sense fissures, va contribuir a aixecar la consciència i l'autoestima dels gallecs. Considerar que Fraga tan sols era una rèmora del franquisme és falsejar la història, i ens situa en aquell esquema mental, que tan de mal ha fet a la capacitat d'anàlisi i de formulació estratègica del catalanisme, que agafa el franquisme com a punt de referència a l'hora de detectar amics i enemics. Si bé, en general, els franquistes se situen clarament en el bàndol de l'anticatalanisme, l'antifranquisme no és cap garantia de proximitat o simpatia envers els interessos nacionals de Catalunya. Durant els darrers trenta anys Fraga no ha estat, ni molt menys, el nostre pitjor enemic, n'hi ha hagut d'altres, als quals mai no desqualificarem per la seva vinculació al règim dictatorial, que ens han fet molt més mal. És més, durant la seva presidència a Galícia, Fraga va esdevenir un autonomista molt més destacat que no pas tota la colla de presidents autonòmics meridionals del PSOE. Ara mateix, què més voldríem que els presidents del País Valencià i de les Illes Balears, en comptes de jugar la carta exterminista de la pròpia identitat, tinguessin el mateix compromís amb el seu país que va tenir Fraga amb Galícia.

Poema de Nadal:Si jo fos marxant a Prades

2011-12-26T02:03:00.003+01:00

XI.- Si jo fos marxant a Prades

Si jo fos marxant a Prades
—A les boires de tardor—
Per guardar-vos de glaçades
Us donaria flassades
I caperons de castor.
I, per guarnir la pallissa,
Les figures de terrissa
On vós vestiu de Pastor.

O pagès, amb deu vessanes
I mas propi a l'Aleixar,
Amb pous gelius i fontanes,
Tindríeu les avellanes
Que amb Vós voldria ensacar;
I, per cremar a la brasera,
La llenya que cap a l'era
Amb feixos de mal comptar.

Si fos l'hortolà que ensella
I em mira si vinc del dalt,
On la Verge té capella,
I em pregunta amb meravella:
—Què escrius al fosc de l'hostal?
Amb sarris de nous i figues
Saltaria rec i artigues,
I esperaria el Senyal.

O el pescador en mar coberta
Que surt tard, com és costum,
Ull clarós i xarxa oberta
Quan bolla la mata oferta,
I mira el vent on duu el fum,
Us portaria, d'albada,
Llobina, verat i orada
Frescosos de barca i llum.

Si fos pilot de passatge,
I vencés el Temps i els vents,
I a la ratlla del coratge,
D'un Més Enllà fes imatge
Amb Terra i Cel romanents,
Per Vós faria valises
D'aures antigues i brises,
I estranys i novells piments.

O escafandrer en cala aspriva,
I amb aire pur als flascons
M'afonés a la Cativa
I a la llum que l'alga aviva,
Llevés els tresors del fons,
Us els duria, mà fosca,
Amb sals a l'àmfora tosca,
I polsim dels galions.

Si fos panicer dels frares,
Als afores de Riells,
Couria fogasses cares
Prou farcides de mels rares,
I pinyonats a garbells.
Vindria a fer ballmanetes,
I a omplir la post, de puntetes,
De flaons i de crespells.

Però no ho só! Tinc cabana
I llibres, pertot, en feu;
Faig el sord a la campana
—O bé escric a l'altra plana
De la Llei que Vós dicteu.
Us duc només l'esperanç
Que, Contrast de la Balança,
Alceu els ulls i em mireu.

J.V. Foix (Onze Nadals i un Cap d'Any)

Europa davant la cruïlla.

2011-12-17T19:42:00.000+01:00

Les convulsions econòmiques que viu el continent han situat la Unió Europea davant una cruïlla on havia d'optar entre reforçar la seva unitat o bé procedir a una demolició controlada de l'edifici comunitari per tornar progressivament a les velles divisions estatals, amb les corresponents atribucions de moneda, fronteres i qui sap si fins i tot aranzels. La temptació de tornar a les seguretats aparents de l'estat-nació existeix: per als països mes rics per allò de deixar de subsidiar el malbaratament dels països menys desenvolupats i fer la seva sense arrossegar cap llast, per als més pobres pel desig d'alliberar-se del jou que ara els imposa la disciplina prussiana i la il·lusió de guanyar competitivitat mitjançant la devaluació de la moneda. Són temptacions mal fonamentades, però existeixen, tan sols cal fixar-se en com el populisme polític (per exemple Marine Le Pen a França) juga la carta euroescèptica per guanyar vots. En canvi és curiós que a Espanya, on la idea que "Spain is different" encara té molts adeptes, l'euroescepticisme no hi té traducció política, potser perquè fins ara, juntament amb la mamella catalana, la mamella europea els ha permès mantenir la ficció d'un progrés econòmic sense necessitat d'un desenvolupament real.

Feliçment durant la darrera cimera cimera de caps d'estat i de govern es va triar la via d'enfortir la Unió amb un nou tractat que hi estableixi una major homogeneïtat en l'àmbit econòmic, encara que això hagi costat l'allunyament britànic. No és clar que les mesures acordades siguin suficients per iniciar el camí de la represa, però si més no Europa farà nous passos cap a una integració més gran. Tanmateix els líders europeus segueixen sense assumir la necessitat de democratitzar i popularitzar el projecte europeu perquè la ciutadania se'l senti més seu. Mentre la Unió Europea segueixi basant-se en una combinació d'intergovernamentalisme i elitisme burocràtic serà molt difícil que la ciutadania se'n senti partícip. L'enigma sobre quin camí es triaria s'ha resolt, però el compromís amb la construcció europea encara és massa feble com per crear una autèntic sentit de comunitat entre tots els pobles del continent.

No és per això que vam conquerir València

2011-12-09T01:17:00.001+01:00

A València no hi ha turistes, o n'hi ha ben pocs, i això que hi van construir una espectacular i inútil "Ciutat de les Arts i de les Ciències", que hi han muntat un circuit de Fórmula i s'hi celebra l'America's Cup. Es van gastar els diners de l'època de vaques grasses per convertir la ciutat en una mena de parc temàtic sense tema i, com a Terra Mítica, no hi va ningú o molts menys dels que s'esperaven. Perquè, a qui li interessa una ciutat provinciana que quan es posa estupenda tan sols deixa més en evidència el seu provincianisme?. Les ciutats provincianes accepten voluntàriament la seva subordinació a una capital i renuncien a fer cap aportació original al món. Assumeixen que hi ha una jerarquia de ciutats que les condemna a un paper secundari. Aquestes ciutats ja donen per fet que les coses importants les fan uns altres i es complauen en un localisme de baixa volada, sempre disposades a acotar el cap davant d'allò que ve de la capital. I quan volen lluir, lluny de confiar en la seva creativitat, no se'ls ocorre altra solució que recórrer al talonari per atreure algun esdeveniment de repercussió internacional, sigui la F1, les competicions nàutiques o una Expo. Hi ha moltes ciutats que no tenen més remei que ser provincianes: per dimensions, per història, per tradició, per ubicació geogràfica, però n'hi ha d'altres que, podent tenir un paper central, són provincianes perquè han interioritzat la seva derrota. Aquest és el cas de València i en general de la major part del País Valencià. València té un passat gloriós, capital del Regne de València , en alguns moments la ciutat més pròspera de la Corona d'Aragó, amb les seves lleis, les seves institucions i, compartides amb la resta dels Països Catalans, la seva llengua i cultura. Des de la guerra de Successió però, perdudes les institucions pròpies, la ciutat de València va esdevenir una mera ciutat provincial espanyola, i a partir d'aquell moment no ha demostrat cap voluntat de superar-ne l'estatus. L'autonomia assolida a partir de la constitució espanyola de 1978 hauria pogut ser una oportunitat per generar una nova centralitat valenciana, però avui és ben patent que l'autogovern només els ha servit, fins ara, per reforçar el provincianisme. Tan sols cal veure els símbols que van triar: podent-se anomenar "País Valencià" van optar per un insípid "Comunitat Valenciana", van inventar-se una bandera amb una franja blava basada en un símbol local i van adoptar com a himne una cançoneta que tot just començar fa tota una declaració de principis provincians, "Per ofrenar noves glòries a Espanya". Per això no és estrany que quan Francisco Camps va dimitir digués que ho feia per Espanya, com no és estrany que Joan Lerma porti lustres vegetant al Senat ni que Zaplana, un arribista murcià, arribés a president i encabat renunciés al càrrec de Molt Honorable per esdevenir ministre a Madrid. Una vegada assumit el profund provincianisme valencià, tot quadra. Però la cosa és greu, perquè els valencians, quan han estat fidels a ells mateixos, han fet grans coses. Només cal pensar en la insigne família dels Borja, que va donar dos papes i personatges que han deixat una empremta inesborrable en la història d'Europa, com Cèsar i Lucrècia Borja. O en el nostre més gran poeta medieval, Ausiàs Marc, o en Joanot Martorell, l'autor del Tirant( sí ,consellera, Joanot Martorell), o en Ramon Muntaner, nascut a Perelada però que va esdevenir ciutadà de València, com en Francesc Eiximenis, nascut a Girona. Un filòsof de transcendència europea, Joan Lluís Vives, i molts altres, fins als nostres dies: Joan Fuster, Raimon, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira.... Personatges que amb la seva obra han donat honor i glòria al País Valencià, però que, en el millor dels casos, són ignorats a la seva capital, la mateixa que va erigir una estàtua dedicada a un torero insignificant.

El pensament de Huntington rebrota sempre.

2011-11-27T21:31:00.001+01:00

Hi ha qui ha pretès que la "Primavera àrab", amb les seves demandes populars de democràcia i llibertat, enterraria definitivament la teoria del "xoc de Civilitzacions", elaborada per l'eminent politòleg Samuel P. Huntington per explicar les tendències que mourien el món després de la guerra freda. Sense anar més lluny, diumenge mateix "La Vanguardia" ens oferia una entrevista amb l'economista André Azoulay, jueu marroquí assessor del rei Mohamed VI, que s'afegia a la tesi segons la qual els canvis al nord d'Àfrica comporten el final d'aquella teoria. Paradoxalment l'entrevista comparteix pàgina amb la notícia de la victòria islamista al Marroc, on el Partit de la Justícia i el Desenvolupament ha estat la força més votada, com ho va ser no fa gaire el també islamista Ennahda a Tunísia i com ho serà la candidatura liderada pels Germans Musulmans a Egipte. La teoria del xoc de civilitzacions planteja la substitució del conflicte ideològic entre comunisme i capitalisme pels conflictes derivats de la col·lisió entre les diferents civilitzacions del planeta, una col·lisió que es produirà especialment als punts on aquestes civilitzacions entren en contacte. Així un exemple, tot i que simplificador, seria la guerra de Bòsnia, en què es van enfrontar sobre un mateix territori els croats ( civilització occidental), els bosnians musulmans (civilització islàmica), i els serbis( civilització ortodoxa). A nivell global estaríem parlant d'una major convergència entre els països de cada bloc cultural i religiós i un increment de les tensions entre aquests blocs. El perfil baix mantingut pels islamistes durant les revoltes a Tunísia i a Egipte, així com els discursos a l'entorn de la fi de la dictadura i de l'establiment de règims democràtics, van fer creure que s'obria una nova etapa més propera a la "fi de la història" pel triomf de la democràcia liberal, anunciada per l'altre gran pensador de la postguerra freda, Francis Fukuyama que no pas al xoc huntingtonià. En realitat ens trobem amb unes situacions en què es combinen les dues teories: l'avenç de la democràcia i alhora l'avenç de les forces polítiques més enfrontades al que representa la civilització occidental. Segurament els països del Nord d'Àfrica i del Pròxim Orient no estan substituint les dictadures més o menys laiques per teocràcies, però pecarem d'excés d'optimisme si creiem que l'hegemonia política de l'islamisme, amb el paper emergent de la Turquia d'Erdogan, serà innòcua per a l'equilibri de poder a la Mediterrània. Cal rellegir Huntington, i també Fukuyama, sense conferir-los valor profètic, però amb l'interès que mereixen unes teories que, a vegades de forma insospitada, es veuen avalades pels fets.

Comentaris postelectorals

2011-11-23T14:16:00.001+01:00

Tot just quinze dies enrere la victòria de CiU semblava poc previsible, tant pel que reflectien les enquestes com pel rebombori que s'havia creat a l'entorn de les famoses "retallades". Al final però, no s'ha produït el "sorpasso" del PP sobre CiU que diferents creadors d'opinió pública anunciaven, el PSC-PSOE ha fet un resultat per sota del que tothom s'esperava, i "last but not least", CiU ha estat la força més votada, sobrepassant el milió de vots, i ha obtingut un nombre d'escons que ni els més optimistes no s'imaginaven.

La desfeta del PSC ha estat espectacular, sobretot en comparació als resultats de fa quatre anys, però al mateix temps no deixa de ser significatiu que, en el seu moment de màxim descrèdit, segueixen sent els més votats a la circumscripció de Barcelona gràcies a la seva primacia al cinturó metropolità, a prova de bombes. Hi han cedit molt de terreny, però segueixen resistint, fins i tot a una ciutat com Badalona, erigida en l'emblema de la transferència d'antics votants socialistes cap a la dreta espanyola. Té el seu mèrit, tenint en compte que els socialistes no tenien res a oferir en aquestes eleccions, cap projecte de futur creïble i un llegat desastrós, a més d'una candidata que, més enllà de la construcció mediàtica del personatge, és de tercera fila. La Carme Chacón pertany a aquesta secció femenina del zapaterisme que tant de mal ha fet al PSOE i a la mateixa causa feminista. Era inevitable pensar que personatges com ella, l'Aído i la Pajín havien arribat tan amunt gràcies a una política de quotes que premiava l'adhesió acrítica i ridícula al líder socialista i al seu progressisme "pret a porter", fet de consignes banals, per damunt del talent i la capacitat de generar idees. Ara tothom es veu amb cor de fer llenya amb la ministra Chacón, però fins avui se li havia atorgat un reconeixement que no es mereixia, o que almenys jo mai no he acabat d'entendre, a la vista del nivell de les seves intervencions públiques.

L'altra dada especialment gratificant de les eleccions és que el PP no acaba de fer la gran estirada electoral a Catalunya, amb la qual cosa es posa encara més de manifest l'excepcionalitat catalana en el marc estatal. Jo era dels que temia una tempesta perfecta en què la dreta espanyola podria sumar als seus suports habituals una nova fornada d'ex-votants socialistes i fins i tot una part de l'electorat de CiU menys catalanista que els permetés igualar, o fins i tot superar, aquesta força. Aquest era l'any del PP, no per mèrits propis, sinó per la fallida absoluta dels socialistes, que ha alimentat una onada de canvi imparable, però tot i així el catalanisme ha estat més fort que la lògica bipartidista espanyola. Hauria estat molt preocupant que el PP hagués sobrepassat CiU, sobretot perquè aquell partit ha donat mostres, del dret i del revés, del seu absolut menyspreu envers els valors del catalanisme, a diferència del PSC que, amb més o menys convenciment, sempre ha pretès moure's dins d'aquest marc de referència. No és el cas del PP, que veu Catalunya com una altra regió d'Espanya, a la qual si poguessin aplicarien una cura de descatalanització com la que apliquen al País Valencià i a les Illes. Avui no crec que el PP enganyi a ningú: votar per ells vol dir acceptar, per activa o per passiva, el seu projecte d'uniformització espanyolista.

Al final s'ha imposat el criteri dels qui han entès que, en el nou escenari polític estatal, calia reforçar al màxim l'única opció efectiva en la defensa de la identitat i dels interessos de Catalunya, i s'ha fet evident una comprensió per la política d'austeritat pressupostària que segueix el govern català molt superior a la que deixa entreveure l'opinió publicada.

Nostàlgia del vell estat-nació

2011-11-12T21:17:00.001+01:00

Cartell electoral dels neofeixistes italians. Anys 70.

Un fantasma recorre Europa i part de l'estranger: una difusa nostàlgia de les certeses del vell estat-nació, aquell estructura política que va arribar a la seva màxima expressió durant la segona meitat del segle passat, i que ha demostrat tenir una capacitat insuperable per crear marcs de referència. Des de l'esquerra sovint s'identifica la UE com un cavall de Troia per retallar "drets socials" i imposar la lògica del mercat trencant la protecció oferta pels estats. Des de la dreta es denuncia la pèrdua de sobirania en mans de la UE, la desaparació d'atributs estatals que tenien la categoria de símbol nacional, com ara la moneda, i del control de les fronteres, esdevingudes ara, segons aquesta perspectiva, coladors d'immigrants il·legals. La crisi es vincula a la globalització i als mítics "mercats" que actuen com a dictadors de les directrius econòmiques, i a Europa es posa en entredit el futur de l'euro. En indrets com ara Catalunya, on la idea de l'estat-nació espanyol col·lideix amb el nacionalisme català és on es constata clarament la força del primer, que per a molts autodeclarats catalanistes segueix sent el marc de referència principal. Expressions tan nostradres com ara l'"aquí a Espanya", pronunciades per conciutadans d'inequívoca catalanitat acrediten la persistència de la idea estatal, més enllà de les preferències polítiques de cadascú. Potser un dels errors del catalanisme ha estat creure que la construcció europea per una banda i el desplegament de l'autogovern per l'altra erosionarien de tal manera l'estat-nació espanyol que esdevindria gairebé imperceptible. Òbviament no ha estat així, amb independència de la reducció de les seves competències i funcions l'estat segueix sent el principal punt de referència, en part per inèrcia, però també perquè tant la cultura de masses com l'economia el mantenen com a referent principal. La crisi és global , però els seus principals actors, a més dels famosos "mercats", es diuen Grècia,Portugal, Espanya oAlemanya. No són ni empreses multinacionals, ni individus, ni altres col·lectius humans, són els estats de sempre. El discurs del partit guanyador de les darreres eleccions espanyoles està impregnat d'aquesta nostàlgia, que en aquest cas veu l'origen de tots els mals en la "desnaturalització" de l'estat-espanyol que representa la descentralització autonòmica, un discurs i una nostàlgia que també té destacats seguidors en els rengles del PSOE i que és l'eix definidor d'un artefacte polític com la UPyD. A un altre nivell aquesta nostàlgia s'expressa a Alemanya i als països més rics d'Europa en un qüestionament de la unió monetària i del mateix sentit de la construcció europea, i els partits populistes fan l'agost explotant aquest mateix sentiment que emergeix enfront els efectes de les forces globalitzadores i dels moviments migratoris, que transformen la realitat pretesament"ordenada" i comprensible del vell estat-nació. La nostàlgia hi és, i té una força innegable, una nostàlgia que apunta en contra de les grans esperances de la nació catalana: l'autogovern i la construcció europea. No estem perduts, però les amenaces són evidents, dependrà de la voluntat i de l'habilitat que tinguin els líders europeus per superar la crisi tot reforçant la UE que no en sortim molt més malparats com a poble.

Massa gent

2011-11-09T01:01:00.004+01:00

Índex de fertilitat per estats

L'amenaça del canvi climàtic és plena d'incerteses, pel que fa a les seves causes, als seus efectes i a la seva mateixa realitat. Tot i així existeix un esforç global per combatre'l, del tot insuficient diran els que hi entenen, però tanmateix alguna cosa s'hi fa. En canvi hi ha una amenaça molt més concreta, previsible i real, que en part ja es manifesta: la superpoblació humana del planeta. Ja hem arribat al 7000 milions d'habitants, una xifra que l'ONU havia previst per al 2013, i seguim pujant, preveient que en serem 9.300 milions l'any 2050. Mai no hi havia hagut tants humans amb un nivell de vida digne, però tampoc no n'hi havia hagut mai tants vivint en la misèria, i més que n'hi haurà si es manté aquest ritme de creixement. Ara i aquí les societats humanes són incapaces de generar els recursos necessaris perquè la major dels homes visquin en condicions de dignitat i tinguin oportunitats per realitzar les seves aspiracions vitals. Paradoxalment, els països més avançats, els que millors expectatives de vida poden oferir als nounats, pateixen una disminució preocupant de la natalitat, en canvi els països més miserables del planeta creixen a un ritme imparable, absolutament insostenible, abocant milers de milions de persones a una vida de privacions i desesperança. La manca de control de la natalitat als països subdesenvolupats, especialment a l'Àfrica, que pot triplicar la seva població durant aquest segle, i en estats fallits o semifallits com ara Afganistan i el Iemen, s'acaba traduint en l'aparició dels quatre genets de l'apocalipsi: la conquesta (el creixement demogràfic d'un grup pot suposar el domini i l'absorció de grups menys prolífics), la guerra, la fam i la mort. Una situació que es podria evitar amb una acció global destinada al control efectiu de la natalitat als països subdesenvolupats que presenten taxes de fecunditat desbordants. S'ha calculat que per aconseguir algun efecte perceptible en el ralentiment del canvi climàtic caldria sacrificar-hi un 1% del PIB mundial, però ningú no ha calcultat el cost real que comportaria aconseguir resultats molt més efectius en la lluita contra una superpoblació que també és causa del canvi climàtic i pot fer que les conseqüències en siguin molt més catastròfiques. Potser el món de la cooperació internacional, poblat per un eixam multicolor d'ONGs, s'hauria de començar a plantejar el control de la natalitat coms una de les prioritats si realment s'aspira a oferir un esdevenidor més pròsper per als pobles més pobres de la Terra i evitar nous escenaris apocalíptics.

El Protectorat.

2011-11-03T12:26:00.001+01:00

L'any 1812 Napoleó va annexionar Catalunya a l'Imperi Francès

L'Enric Juliana no en té prou negant la possibilitat de la independència catalana, com he comentat en el post anterior. El periodista afirma que, en el cas hipotètic que existís un estat català, aquest estaria condemnat, per imperatiu geopolític, a esdevenir un protectorat de la República Francesa. No sé si per a en Juliana aquest és l'argument definitiu perquè abandonem tota il·lusió sobiranista, però per valorar-ne els pros i els contres caldria que aprofundís més en la idea. Tenint en compte la submissió quasi colonial de Catalunya a Espanya, l'amenaça d'esdevenir un protectorat francès no fa gaire feredat. D'acord amb el Dret Internacional un protectorat és un territori autònom protegit diplomàticament i militarment per un altre estat més fort. A canvi, el protectorat ha d'acceptar obligacions específiques envers el seu protector, si bé manté un nivell de sobirania suficient per ser considerat un subjecte de Dret internacional per si mateix. Si l'hipotètic Protectorat de Catalunya complís aquests requisits, estaríem parlant d'un alternativa molt superior a l'actual estatus de comunitat autònoma espanyola. Ara bé, en el marc de la Unió Europea aquest tipus de relació no té solta ni volta, perquè, almenys teòricament, aquesta "protecció" ja l'ofereix el conjunt de la Unió als seus estats membres. Més enllà del concepte benèvol de protectorat, s'ha donat aquesta denominació a règims d'estricta subjecció colonial en què es manté una aparença d'autonomia política. França va aplicar fórmules de protectorat a algunes de les seves colònies, com ara Tunísia i el Marroc, i el tractat que va establir el Protectorat de Tunísia va servir de model per al tractat que el Tercer Reich va imposar a Txèquia després de la desmembració i ocupació de la República de Txecoslovàquia, en virtut del qual es va crear el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Durant l'ocupació alemanya es va mantenir una estructura política i administrativa txeca, però el poder real estava en mans dels delegats del règim de Berlín. Atesa la importància de la indústria txeca per l'esforç bèl·lic alemany, el règim d'ocupació no va ser dels més durs, però l'objectiu final dels nazis era integrar plenament el territori txec dins d'Alemanya, per a la qual cosa pretenien germanitzar-ne la meitat de la població i eliminar-ne la resta, inclosos tots els jueus, combinant la deportació cap a l'Est i l'extermini. Aquest segon model seria pitjor que l'autonomia actual, tot i que, fent les salvetats oportunes (òbviament els catalans no patim polítiques d'expulsió ni d'extermini físic i gaudim de democràcia i llibertats) i entenent que es tracta de contextos radicalment diferents, hi podríem trobar alguns paral·lelismes (espoli fiscal, substitució lingüística, autonomia restringida, etc.).

És obvi que la geografia ens condiciona i en bona mesura explica que, en ple segle XXI, encara no tinguem un estat propi. Fins a la signatura del Tractat de Corbeil (1258) el Rei de França no va renunciar als seus drets sobre els antics comtats catalans, durant la "Guerra dels Segadors", que en Peces-Barba ha posat de moda, Catalunya va situar-se sota la protecció de Lluís XIII de França per plantar cara a la monarquia hispànica. Al final del conflicte, en virtut del Tractat dels Pirineus (1659), espanyols i francesos van signar la pau i Catalunya va patir l'amputació dels comtats de la Cerdanya i del Rosselló. Al "Despertador de Catalunya", un pamflet austriacista català publicat l'any 1713, en el tram final de la Guerra de Successió, la consciència del condicionant geopolític hi era ben present:"Trobantse donchs, Catalunya dominada del Sereníssim Senyor Duch de Anjou , Princep de la Sereníssima Casa de Borbón, no obstant la viva pena que la llastimava de veures entre França i Castella, enemichs de ses Lleys i Privilegis, y que lo blanch de sos desitjos era atropellarla". El 1812, en el marc d'un conflicte molt cruent, Napoleó va annexionar el Principat de Catalunya a l'Imperi Francès, desvinculant-lo d'Espanya, però l'experiment no va arribar més enllà de la caiguda de Bonaparte i el país va ser reincoporat al Regne d'Espanya. Realment fa la impressió que, tant si França i Espanya es barallen com si es posen d'acord, sempre ens acaba tocant el rebre.

Sigui com sigui, la idea que una Catalunya independent necessitaria la tutela de França té poca consistència, i fins a cert punt resulta ofensiva. El nostre país té més de 7 milions d'habitants i una economia relativament forta, en una classificació d'estats europeus basada en la combinació de pes demogràfic i econòmic ocuparíem les posicions centrals, per davant de molts altres països que gaudeixen de plena sobirania, i a un nivell proper al de nacions tan avançades com ara Finlàndia, Dinamarca o Àustria. En aquest sentit no em consta que, malgrat la seva proximitat amb el gegant germànic, Àustria o Dinamarca es considerin protectorats d'Alemanya, per més pes que hi pugui tenir l'economia d'aquell país. Correlativament, no veig per què una Catalunya sobirana hauria de tenir, a la pràctica, un estatus de subordinació al veí del Nord. Justament, disposar d'un estat propi hauria de ser una oportunitat perquè Catalunya, en un marc de relacions cordials tant amb França com amb Espanya, fos capaç de aliar-se puntualment amb els uns o amb els altres en funció dels interessos en joc, i alhora evitar que els dos estats fronterers apliquessin una acció de tenalla en contra del país.

Un nova Marca Hispànica.

2011-11-02T10:32:00.000+01:00

Les cròniques que l'Enric Juliana escriu sobre el Madrid polític sovint podrien entendre's com una invitació a l'independentisme, però ell mateix ja s'ocupa d'evitar tota deriva separatista afirmant la impossibilitat de la independència en el context europeu actual. Segons el cronista, en una època de crisi com la que vivim, l'última cosa que podrien acceptar els dirigents dels estats de la UE és un procés secessionista i la creació d'un estat català. D'entrada li hem de donar la raó, no per la crisi, sinó perquè la comunitat internacional té aversió a tot el que suposi alteració de les fronteres estatals. Hi podem pujar de peus, si declarem la independència cap estat no aplaudirà la decisió. Tanmateix, que la idea no tingui simpatitzants no vol dir que sigui impossible portar-la a terme. Al món, i a Europa mateix, segueixen creant-se nous estats que acaben obtenint el reconeixement internacional, ja sigui perquè són fets consumats ineludibles, ja sigui perquè la seva existència representa un mal menor respecte al manteniment de l'"status quo ante". Catalunya haurà de trobar el seu propi camí, però sóc del parer que la crisi, en la mesura que deixa al descobert la feblesa del model econòmic espanyol, pot ser una oportunitat per assolir la independència. Per al conjunt de la UE fóra bo que a la Península Ibèrica hi aparegués un estat responsable, seriós, complidor i pròsper, que actués com locomotora econòmica. Un país que fos l'extensió peninsular de la Carolíngia descrita pel mateix Enric Juliana com la combinació d'Alemanya, més França, el Benelux i el nord d'Itàlia, que conformen el nucli dur de la UE, malgrat les convulsions financeres, una geografia coincident amb la de l'Imperi Carolingi del S.IX, que en el seu extrem occidental incloïa el que en algun document es va anomenar "Marca Hispànica", l'espai on, durant aquella època, es va originar la nació catalana. Un estat català podria ser la nova "Marca Hispànica" de l'Europa neocarolíngia, un país que, alliberat dels obstacles, peatges i limitacions que li imposa la pertinença al Regne d'Espanya ( només cal pensar en el dèficit fiscal del 8,4%, en l'ajornament constant del corredor mediterrani i en l'estratègia aeroportuària seguida per AENA), podria emergir com un petita potència econòmica amb capacitat d'impulsar un nou dinamisme a tot el seu entorn, des del sud de França fins a bona part de la Península. Catalunya pot fer-ho, ja va ser pionera de la revolucio industrial tant a l'àmbit peninsular com a la conca del Mediterrani, i ha demostrat reiteradament la capacitat d'unir els valors productius del Nord i la creativitat i la vitalitat del Sud. L'accés a la independència requereix en primer lloc una clara i sòlida majoria social que hi sigui favorable. Si s'assoleix aquest primer objectiu caldrà convèncer els principals mandataris europeus que reconèixer l'estat català, a més de ser un imperatiu democràtic, també és convenient per al conjunt de la UE. Això es pot traduir també en l'exigència que l'estat català, almenys durant un període transitori, segueixi transferint una part dels seus recursos fiscals a l'estat espanyol, per tal que aquest es pugui adaptar progressivament a la nova realitat. Vist així, es pot donar el cas que el preu a pagar per guanyar la sobirania política sigui renunciar per un temps a la plena sobirania fiscal, un plantejament que sempre serà preferible a perpetuar la situació present.

Una lliçó magistral del professor Peces-Barba

2011-10-29T21:17:00.026+02:00

Que un "pare de la Constitució", tot fent broma, deixi al descobert la farsa de l'Espanya constitucional no té preu. Potser mai ningú, amb tan poques paraules, no havia explicat tan clarament què és Espanya. Espanya és això, l'expansió del Regne de Castella, que al S. XVII va renunciar a mantenir Portugal sota el seu jou i va concentrar les forces per derrotar la revolta dels catalans, un poble sotmès al qual cal bombardejar cada cinquanta anys per mantenir-lo a ratlla, un mètode que, pel que sembla, avui ja no és necessari. Don Gregorio diu que feia broma, però va dir veritats com cases de pagès. En primer lloc va reconèixer que tan nació és Catalunya com Portugal, ergo, si Portugal és un estat europeu, per què no podria ser-ho Catalunya?. En segon lloc, va deixar clar que l'estatus polític actual de Catalunya és fruit de successives derrotes militars, que podem identificar amb la de la Guerra dels Segadors, la de la Guerra de Successió i la de la Guerra Civil de 1936-39. La Constitució de 1978 estableix un règim democràtic i liberal, però manté una submissió fèrria de Catalunya a la sobirania espanyola. Hi ha hagut un intent de fer "tabula rasa" amb el passat i fer-nos creure que si formem part del Regne d'Espanya és perquè ho hem decidit lliurement aprovant el text constitucional, i no pas perquè durant segles ens hi han obligat a punta de baioneta. Un altre pare de la Constitució, Manuel Fraga Iribarne, ja ho va expressar clarament l'any 1968, en plena dictadura franquista: “Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”. Ara, trenta-dos anys després de l'entrada en vigor del darrer text constitucional, en Peces-Barba ha dit el mateix, si fa no fa. Passen els règims, canvien les lleis i se succeeixen els governs, però l'essència de l'estat espanyol és la mateixa. No és per atzar que , segons el darrer càlcul oficial, Catalunya pateix un dèficit fiscal equivalent al 8,4% del seu PIB, una nivell d'espoli més propi d'una colònia que d'una poble lliure.

Per damunt dels nostres cants.

2011-10-24T14:59:00.002+02:00

Des del 15 d'octubre la nostra bandera oneja al castell de Montjuïc. Aquest fet té gran valor simbòlic, perquè commemora l'afusellament del president Companys i de molts altres catalans en aquell indret, perquè restableix la bandera allà on la va fer col·locar el mateix Companys, perquè després de segles d'ignomínia dóna testimoni de la recuperació del castell per la ciutat i pel país, perquè finalment les quatre barres seran ben visibles en un dels punts de referència de la capital, etc, etc. A més resulta molt destacable que l'Ajuntament de Barcelona hagi fet seva la iniciativa de la Comissió de la Dignitat, deixant enrere la desvinculació amb la catalanitat practicada sovint pels anteriors governs barcelonins. Només cal recordar que la restitució de les quatre columnes davant del Palau Nacional va ser possible gràcies al fet que l'alcalde Hereu governava en minoria, en cap moment no va ser una iniciativa que comptés amb l'entusiasme de l'equip de PSC-ICV-EUiA. Per la seva banda el president Maragall, si ve durant els últims anys s'ha decantant clarament pel catalanisme, durant la seva etapa com a alcalde va alimentar l'allunyament entre ciutat i nació, d'un forma especial en matèria de símbols. Tan sols cal pensar en les banderes de Barcelona que es van repartir durant els Jocs Olímpics, amb la idea de diluir la presència de banderes catalanes als balcons i alhora presentant una bandera de la ciutat que no incorporava les quatre barres corresponents, sinó dues, que més aviat evocaven l'ensenya espanyola. Després de trenta anys d'ajuntaments democràtics Barcelona està recuperant la seva vocació de capital de Catalunya.

Millán-Astray reloaded

2011-10-12T19:52:00.003+02:00

Avui fa setanta-cinc anys que a la Universitat de Salamanca es va produir el famós enfrontament entre Miguel de Unamuno y el general Millán-Astray, en el marc d'un acte de celebració del "Día de la Raza", pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil i en plena "zona nacional". La polèmica va anar precedida de l'encès discurs d'un tal Francisco Maldonado, en què aquest va proclamar que Catalunya i el País Basc són "cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos", unes frases que van ser aclamades per algú del públic amb el crit de "Viva la Muerte", i secundades per Millán-Astray com a mestre de cerinònies improvisat, que va cridar tres cops "España"! , seguit pel públic amb el crit d"Una"!, la primera vegada, "Grande"!, la segona vegada, i "Libre"!, la tercera. Unamuno, més que atacar les paraules de Maldonado, va criticar Millán-Astray i el lema "Viva la Muerte" que aquest havia popularitzat a través de la "Legión Española" fundada per ell. El militar va respondre a l'acadèmic amb els crits de "Muera la intelectualidad traidora"! i "Viva la Muerte"!, arran dels quals, posteriorment, se li va atribuir el crit de "Muera la Inteligencia".

75 anys després, l'esperit de Maldonado i de Millán-Astray segueix ben viu, si bé amb unes formes més refinades. Dissabte passat l'ARA va publicar una sucosa entrevista a Jordi Pujol, on s'incloïen les frases que el president va sentir a Madrid, de boca de personatges d'alt nivell econòmic i polític:"Habéis perdido la guerra. Y además no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal". "Y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría" . "Además, todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado". Unes paraules inquietants, sobretot les dues últimes frases , que anuncien la fi de la nació catalana per efecte de la immigració massiva. No és un diagnòstic frívol, probablement és la simplificació de les tesis elaborades per la FAES, i si els catalans no som capaços de corregir el rumb és probable que les prediccions dels prohoms madrilenys es confirmin. Per això avui el president Pujol, desmarcant-se valerosament del que ha defensat al llarg de tota la seva vida política, planteja el dilema dels catalans en termes ben crus: residuals o independents?. La hipòtesi de treball del catalanisme majoritari era que la consolidació de la democràcia, així com la modernització i el desenvolupament de l'estat espanyol, combinats amb una tasca de pedagogia del "fet diferencial català", havien de donar com a resultat el reconeixement nacional de Catalunya dins d'Espanya. La realitat però ha refutat aquella hipòtesi. El Regne d'Espanya fa temps que ha obtingut la seva plena homologació com a estat europeu, ha convertit Madrid en una capital econòmica i cultural, a més de política, i ha soterrat els seus profunds desequilibris econòmics territorials sota una muntanya de subsidis, finançats per Catalunya, les Illes, els País Valencià i la Unió Europea. Per la seva part el catalanisme, fins i tot ERC durant els primers anys del zapaterisme, ha exhibit, del dret i del revés, la seva voluntat de contribuir al bon funcionament de l'estat. Seguint la hipòtesi catalanista tradicional, després de tots aquests canvis Espanya hauria hagut d'assumir la seva plurinacionalitat sense complexos, acceptant lleialment que Catalunya gaudís d'alts nivells de sobirania en tots els camps. Contràriament, després de la demolició de l'intent d'acord raonable que va suposar l'Estatut de 2005, ens trobem en vigílies de la victòria per majoria absoluta d'un partit que fa bandera del seu unitarisme espanyol, negador de la plurinacionalitat i amb clares pretensions recentralitzadores i lingüicides, al mateix temps que el PSOE reforça el seu perfil jacobí.

Els espanyolistes veuen la crisi com una oportunitat per accelerar el seu projecte de destrucció de la plurinacionalitat, i depèn de nosaltres, de l'habilitat que tinguem a l'hora de plantar-los cara i de girar-los la crisi en contra, que puguem salvar la pell. Fins i tot la Unió Europea, que com a club d'estats no té cap simpatia pels nacionalismes subestatals, pot acabar sent un aliat involuntari, com ho ha estat en el cas del Corredor Mediterrani. Per això cal que fem valer la nostra condició de locomotora econòmica ofegada per l'espoli i pel centralisme espanyols, en un moment en què el continent, començant per una Alemanya cada dia més decisiva, no es pot permetre el luxe que les regions productives s'esllangueixin mentre es manté una cultura del subsidi insostenible. No és fàcil, però per aquí poden obrir-se oportunitats interessants. Per si de cas, posem una espelma a Sant Carlemany perquè intercedeixi per nosaltres.

Sagarra:un homenatge necessari.

2011-10-03T22:11:00.000+02:00

En Joan de Sagarra denuncia, dia sí, dia també, que fa cinquanta anys de la mort del seu pare i no se n'ha programat cap homenatge important i, encara pitjor, no se'n representa cap obra als teatres de Barcelona, singularment al Nacional, que fóra el més adient per commemorar l'efemèride. I té raó, en Josep Maria de Sagarra ha estat massa important per a la nostra cultura com perquè ara ens puguem permetre el luxe de passar de puntetes sobre la seva memòria. La seva producció va ser ingent i alguns títols, especialment la seva prosa, es consideren cimeres de la literatura catalana. Però més enllà de la qualitat literària de cadascuna de les seves obres, no es pot oblidar que si avui podem parlar d'un moment relativament dolç per a la nostra cultura també és gràcies a personatges com en Sagarra, que amb la seva capacitat per produir una obra popular i digna va fer possible una tímida continuïtat de la cultura catalana durant les èpoques més fosques del franquisme. La resistència nacional de Catalunya durant prop de quaranta anys d'un règim culturalment genocida no es pot entendre sense l'impacte popular del teatre i de la poesia de Sagarra. La resistència activa al franquisme va ser cosa de quatre gats, sovint heroics, però centenars de milers de catalans van assistir a les representacions de les obres d'en Sagarra i milers d'actors aficionats van interpretar-les a tots els pobles, viles i barris de Catalunya. I així, a través d'un teatre en la llengua i sobre la gent del país, accedien a una escletxa de catalanitat en un entorn sotmès a la castellanització forçosa. Molta gent de la generació dels meus pares va aprendre a llegir en català gràcies al teatre d'aficionats, dins el repertori del qual Sagarra ocupava un lloc preferent, i aquest autor, amb la seva activitat prolífica i popular, va donar testimoni, davant el comú de la ciutadania, de l'existència d'una cultura catalana que anava més enllà del folklorisme tolerat pel règim. Segur que entre les seves múltiples obres de teatre n'hi ha més d'una que per la seva qualitat i atemporalitat pertany a la categoria de clàssic, i podria ser recuperada amb èxit. Tan sols cal que els mandarins culturals tinguin voluntat de fer-ho.

Estem davant d'una nova Renaixença?

2011-10-02T21:49:00.002+02:00

El divendres vaig veure que a l'FNAC, un establiment que no destaca per la seva sensibilitat envers la cultura catalana, han posat un cartellet que es demana :"Estem davant d'una nova Renaixença?", a l'expositor on es barregen les obres més recents de la nostra literatura, amb protagonisme destacat del "Jo confesso" d'en Jaume Cabré, i clàssics de tota la vida, des de Porcel fins a Joanot Martorell, passant per mossèn CintoVerdaguer. Deixant de banda el discutible criteri amb què s'ha fet l'eclèctica tria, els responsables de l'FNAC han copsat que ens trobem en un moment relativament dolç, no tan sols en el camp literari, sinó per al conjunt de la cultura catalana, en termes de quantitat, de qualitat i, sobretot, de recepció per part del públic. La llengua i la cultura catalanes han guanyat posicions respectables en àmbits com ara internet, la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre, la música popular i fins i tot el cinema. Per la seva banda la literatura catalana, en bona part gràcies a l'impacte de la Fira de Frankfurt, s'ha internacionalitzat i avui hi ha autors com l'esmentat Jaume Cabré o l'Albert Sánchez Piñol, que compten els seus lectors per centenars de milers en una pluralitat de països. Davant aquest panorama insòlit d'èxit cultural, s'entén que algun responsable de l'FNAC hagi tingut la pensada d'insinuar "una nova Renaixença". En realitat però, seria injust parlar avui de nova Renaixença, perquè la Renaixença de la cultura catalana, com la d'altres nacions europees llargament silenciades, és un fenomen del S. XIX que assenyala la recuperació d'una llengua i d'unes expressions culturals que durant força temps havien estat excloses dels àmbits considerats "cultes" i "formals". No és el cas de la literatura catalana del S.XXI, que no sorgeix del silenci sinó després d'un període batejat per en Joan Triadú com el segle d'or de la literatura catalana. No ens trobem davant d'una nova renaixença perquè ja fa molts que vam renéixer, però aquest és un bon moment que ens hauria de permetre guanyar i consolidar nous espais per a la llengua i la cultura del país.

Bous i sentit comú.

2011-09-28T15:09:00.002+02:00

A data d'avui no em consta que a cap gran ciutat europea, llevat de Madrid, s'accepti la tortura i mort d'un animal com a espectacle. França ha protegit les curses de braus als territoris on estan implantades des del S. XIX, inclosa la Catalunya Nord, però òbviament, si demano una llicència per obrir una plaça de toros a París me la denegaran. És lògic que a Catalunya, on la majoria de la població és indiferent o rebutja l'espectacle taurí, s'hagi prohibit aquesta pràctica que, analitzada objectivament i sigui quina sigui la nostra sensibilitat animalista, és d'una crueltat absoluta. A banda de les minories que formen els aficionats taurins, entre els quals s'hi compten personatges amb forta presència mediàtica, i els militants animalistes, que també disposen de portaveus destacats, no ha existit a Catalunya un debat especialment encès sobre la qüestió. El rebombori i el soroll vénen del Madrid polític i mediàtic, sobretot el vinculat a la dreta espanyola que, amb absolut menyspreu per la decisió del Parlament de Catalunya, anuncia que farà ús del poder de l'estat per invalidar-ne la prohibició. La ILP va arribar al Parlament basada en arguments estrictament animalistes i es va convertir en llei d'acord amb aquests arguments. Ha estat l'espanyolisme qui ha donat transcendència indentitària a una decisió que respon als criteris de protecció dels animals que se segueixen a la major part de la Unió Europea. Tanmateix l'espanyolisme s'ha anotat un èxit, i és que entre els creadors d'opinió catalans ha fet fortuna la idea que tan cruels són els correbous típics de les Terres de l'Ebre com les "corridas de toros" i, per tant, la no prohibició dels primers és una decisió arbitrària que respon a criteris electoralistes i identitaris, ja que pel fet de tractar-se d'una tradició catalana no se li hauria aplicat el mateix rigor que a les "corridas". Segur que participar en un correbous no és una experiència gratificant per a un bou, però en surt viu i sencer. Res a veure amb sotmetre's a una sessió de puncions successives amb "banderillas" i a una estocada final per causar-li la mort . Durant els darrers anys s'han fet molts esforços, i se n'han de fer més, per eliminar tota forma de maltractament dels animals durant els correbous, més enllà de les molèsties i incomoditats que comporta per a la bèstia córrer entre la gent o dur unes teies enceses a les banyes durant un màxim de quinze minuts. Oposar-se a aquesta tradició en la seva versió més edulcorada, en funció de la seva pretesa crueltat, obeeix a una visió molt radical de l'animalisme que voreja el jainisme i les seves "vaques sagrades". Avui la pràctica dels correbous està restringida als municipis on és tradicional (tal com han fet els francesos amb la tauromàquia), on existeix una afició molt arrelada i majoritària, de tal forma que la seva prohibició es podria arribar a interpretar com la imposició d'una sensibilitat "urbana" portada a l'extrem. Hi estan en joc els vots, és veritat, però sobretot el respecte cap a la gent de l'Ebre que vol seguir celebrant festes amb animals sense maltractar-los.

La història és una arma de doble tall

2011-09-26T12:17:00.000+02:00

La història mai no és el que sembla, sobretot quan es pretenen projectar cap al passat els neguits polítics del present, amb la idea de trobar-hi antecedents legitimadors del que avui defensem, la ratificació de la nostra visió del món i herois al servei dels nostres ideals. Potser per això alguns se senten més còmodes amb la Memòria Història que no pas amb la Història, perquè, com és prou conegut, la memòria és selectiva i és molt més fàcil oferir una imatge adequada als nostres interessos a partir de la tria dels testimonis que millor s'hi ajusten, que no pas enfrontar-se a la Història que, per ser mereixedora d'aquest nom, ha de presentar-nos el relat del passat en el seu conjunt i en el seu context, sense concessions a un relat. Quan l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana han intentat jugar la carta del record de la repressió franquista han acabat trepitjant la mina moral que són els assassinats comesos a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil, des de les txeques fins a la massacre de Paracuellos, passant per l'extermini sistemàtic dels religiosos. No són fets que excusin la implacable repressió criminal de la dictadura de Franco, però deixen molt mal parada la reputació del bàndol republicà, en contrast amb la voluntat reivindicativa dels propagandistes de la "Memòria Històrica". Un nou intent de jugar amb la història l'hem vist amb la campanyeta del partit catalanòfob "Ciutadans" per denunciar que els fets de l'Onze de Setembre de 1714 estan desvinculats de tota reivindicació nacional catalana, amb la pretensió de posar al descobert la "manipulació històrica" en què, segons ells, es basaria la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. Els espanyolistes tenen raó en una cosa, ni Rafael Casanova ni els austriacistes del país no eren nacionalistes catalans en el sentit que avui donem a aquestes paraules, per la senzilla raó que a principis del S.XVIII no existia el nacionalisme, cap nacionalisme, tal com s'entén aquesta ideologia que comença a sorgir arran de les revolucions americana i francesa de finals d'aquell segle. No només no eren nacionalistes catalans, sinó que també es consideraven part d'Espanya, per la senzilla raó que el Principat de Catalunya formava part de la monarquia hispànica i Espanya, o Hispània, és el nom que havia rebut la Península Ibèrica, Portugal inclosa, des de temps dels romans. Fins aquí la història podria ajustar-se al guió espanyolista, però tot canvia quan recorrem a les fonts primàries, als textos i als discursos dels dirigents catalans de l'època, com ara l'imprès publicat a principis de novembre de 1713 sota el títol de "Despertador de Catalunya", o l'impressionant discurs del cavaller Emmanuel Ferrer i Sitges, pronunciat el 6 de juliol de1713 al Braç Militar dels Estats Generals de Catalunya en el qual, apel·lant al caràcter de nació lliure dels catalans des dels temps de Carlemany i a la vigència del dret natural i de les lleis jurades i pactades, va defensar la resistència a ultrança enfront de les tropes borbòniques. La posició de Ferrer era la més radical, però l'objectiu era compartit pels altres membres del Braç Militar, també pels partidaris de negociar amb els atacants. L'objectiu primordial no era que el pretendent Habsburg es fes amb la corona d'Espanya, sinó defensar les institucions jurídiques de què els catalans s'havien anat dotant des dels orígens de la nació i evitar la imposició de les lleis de Castella. L'ahesió a la monarquia hispànica estava subordinada a la defensa dels interessos superiors de Catalunya, tal com es va posar de manifest, setanta anys abans, durant la Guerra dels Segadors, quan el Principat, plantant cara a les pretensions homogeneïtzadores del Comte-Duc d'Olivares, va declarar la seva independència i tot seguit es va posar sota la protecció del rei de França. El revisionisme històric és un camp molt atractiu per als crítics dels nacionalismes, però en el cas català els qui es capbussen en la nostra història es troben amb una realitat nacional incontestable i multisecular. Els documents històrics parlen per si mateixos, no cal forçar-ne les interpretacions perquè en resulti l'afirmació de la personalitat nacional de Catalunya, de fet no hi ha res més contraproduent, perquè són les versions "maquillades" de la història les que faciliten la munició que utilitza el revisionisme espanyolista per a les seves campanyes d'intoxicació.

La crisi de la socialdemocràcia europea.

2011-09-19T12:00:00.001+02:00

El títol d'aquest post pot semblar poc encertat quan l'SPD alemany acaba de revalidar l'alcaldia-presidència de Berlín, i pocs dies després que l'aliança encapçalada pel Partit Socialdemòcrata danès hagi guanyat les eleccions enfront l'aliança de centredreta, que ha governat Dinamarca durant els darrers deu anys. Però l'èxit que suposa l'accés al poder no pot ocultar que les victòries del centreesquerra s'han assolit malgrat la davallada socialdemòcrata i gràcies a l'ascens d'altres forces, particularment ecologistes a Alemanya i eco-socialistes i social-liberals a Dinamarca. Tot plegat confirma la tendència, comuna a pràcticament tot Europa, que els socialdemòcrates ja no són capaços d'arribar al govern només amb les seves pròpies forces i necessiten, cada vegada més, l'ajuda d'altres aliats. No és que anys enrere no necessitessin formar coalicions per governar, però la seva hegemonia a l'espai de centreesquerra era molt superior. El mapa polític dels països europeus està esdevenint més plural, amb l'excepció del bipartidista estat espanyol, on tanmateix, les eleccions del 20-N poden comportar l'enfonsament del PSOE i un cert ascens de terceres forces. En un context de crisi la fórmula clàssica de la socialdemocràcia, l'expansió creixent de l'estat del benestar, ja no és aplicable. En canvi, si del que es tracta és d'aplicar polítiques d'austeritat i alhora de reactivar l'economia, resulta més creïble, en general, el centredreta. L'erosió de l'espai socialdemòcrata no es produeix tant per una fuga de vots cap a les opcions liberals i democristianes, que òbviament no és el cas ni a Dinamarca ni a Alemanya, com per l'ascens de les opcions populistes de dreta i d'esquerra, sobretot entre l'antic electorat dels "barris obrers", i el transvasament de vots dels sectors "il·lustrats", altrament dits "pijoprogres", cap a l'esquerra ecologista i, en alguns casos, cap al centre liberal. La socialdemocràcia seguirà sent un dels grans corrents polítics europeus, però possiblement no tornarà a ser la gran força hegemònica de l'esquerra que ha estat a l'Europa democràtica des de la fi de la Segona Mundial, amb l'excepció d'Itàlia. Ara que el PSC no sap on va, convé que hi pensin i assumeixin que, almenys durant uns quants anys, a Catalunya no seran alternativa real de govern i al mateix temps els serà molt més difícil tornar a plantejar un tripartit com el que hem conegut fins fa un any. Hi haurien de reflexionar si és que volen formular una estratègia que no els porti cap a un arraconament cada vegada més gran dins de la política catalana.

Jutge i part.

2011-09-12T23:37:00.022+02:00

M'he pres la molèstia de repassar la Constitució espanyola vigent, i no hi he trobat per enlloc que el castellà hagi de ser llengua vehicular de l'escola. És llengua oficial, i existeix el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la, però res més. La "llei suprema" espanyola ni tan sols no exigeix que el castellà s'ensenyi a l'escola, només obliga a conèixe'l, un requisit que, atesa l'omnipresència d'aquest idioma en la vida social catalana, es compliria sense necessitat d'incloure'l en el currículum escolar. De fet, tampoc no hi ha cap mandat constitucional que obligui a saber escriure la llengua de l'antic Regne de Castella. Pel que fa al catàleg de drets i llibertats fonamentals, enlloc no consta la proclamació d'un dret dels pares a triar la llengua vehicular de l'ensenyament, i encara menys el dret dels infants a rebre l'educació en la llengua materna, una exigència que en una societat com la catalana, on es parlen centenars de llengües diferents, seria impossible de satisfer. En definitiva, totes les interpretacions del TC, del TS i del TSJC que pretenen imposar el castellà com a llengua vehicular a l'escola no són altra cosa que l'expressió d'una preferència política dels magistrats, no l'aplicació d'un mandat constitucional. I aquest és el drama, perquè si el poder judicial té l'última paraula és perquè se n'espera fidelitat al text i al sentit de les normes, no pas la imposició de la seva ideologia a través d'una interpretació esbiaixada de la llei. Quan això passa, els tribunals esdevenen executors d'un programa polític en comptes d'intèrprets de la normativa vigent, a la pràctica es deslegitimen a si mateixos.

Massa que ens entenen.

2011-09-09T14:54:00.003+02:00

"És que no ens entenen!", s'ha dit sovint des del catalanisme. Hi ha tota una línia de pensament que proclama que la clau dels nostres problemes amb Espanya és la manca de comprensió de la realitat catalana i, per tant, la superació del problema passaria per fer pedagogia del que és Catalunya, Fraga enllà. Jo mai no hi he estat d'acord, és veritat que el ciutadà espanyol mitjà té una idea distorsionada del nostre país, fins al punt de creure que parlem català per fotre'ls, però les elits que alimenten campanyes anticatalanes des dels mitjans de comunicació, els que imposen lectures restrictives de l'autonomia i els que obliguen a introduir més i més hores de castellà a l'ensenyament, tenen una idea més clara del que és Catalunya, alguns fins i tot hi han viscut i són d'origen català. El problema és que no els agrada. No els agrada perquè trenca la idea de nació espanyola homogènia a què no han renunciat mai. L'estat espanyol mai no ha acceptat una idea plurinacional d'Espanya, amb tot el que això comporta. L'esquerra ha estat més oberta a la pluralitat cultural, a vegades ha flirtejat amb opcions dels nacionalismes perifèrics, però en essència s'ha mantingut fidel a la idea de l'estat-nació, sobretot des del punt de vista econòmic i polític. És més, dins de les files del PSOE s'hi compten alguns dels espanyolistes més destacats, es diguin Guerra, Bono o Rodríguez Ibarra. La dreta, tot i que en algun moment havia jugat la carta "regionalista", com ara durant la presidència de Fraga a Galícia, s'ha instal·lat en un nacionalisme espanyol sense fissures, que té un dels seus cavalls de batalla en la defensa de la supremacia del castellà en tot el territori de l'estat. Vist així, el problema ja no és que ens entenguin o no, el problema és que uns i altres defensen projectes polítics oposats a la idea de nació catalana. El PSOE, en plena caiguda lliure, manté algunes ambigüitats en matèria lingüística i cultural, però es presenta tant o més jacobí que mai en tota la resta. El PP, la força que avança triomfant, no fa cap concessió. Conquerides les Illes Balears, ha començat a aplicar un programa de marginalització de la llengua catalana que no té gran cosa a envejar al que fa lustres que apliquen al País Valencià, on el PP segueix clavant nous claus en el taüt on han ficat la llengua pròpia. Ara, un altre dels fidels servidors del l'estat-nació espanyol, el poder judicial, pretén carregar-se el model lingüístic de l'escola catalana, una de les poques eines que tenim perquè la llengua del país penetri en les zones que han rebut més immigració des dels anys 60 fins ara. Aquí no hi ha cap problema de comprensió per part d'Espanya, ells saben molt bé el que volen, un estat espanyol que finalment esdevingui una nació homogènia amb, com a molt, algunes minories lingüístiques marginades i decadents. Els qui a vegades sembla que naveguem som nosaltres, i ho dic tant pels qui es pensen que tenim tot el temps del món i que això ho podrem arreglar amb el diàleg i la pedagogia a Madrid, si és que encara hi ha algú que hi creu, com pels qui estan convençuts que declarar la independència és arribar i moldre. L'espanyolisme juga fort i amb avantatge, si la confrontació és entre una gran majoria de la població catalana i i l'estat espanyol, tinc clar que acabarem guanyant, ara bé, si els espanyolistes se'n surten i creen una confrontació interna entre els qui, a Catalunya, ens sentim més catalans i els qui se senten més espanyols, ho tindrem més magre. Estem davant un escenari nou, si bé és la reedició d'un conflicte molt vell. Per guanyar ens calen conviccions fondes i una gran habilitat política, sense la combinació d'ambdós elements no anirem enlloc.

Curta memòria.

2011-08-21T19:19:00.004+02:00


Batalla de Montjuïc, per Pandolfo Reschi

Els catalans com a poble diferenciat tenim uns mil anys d'història, potser més, segons quin criteri apliquem, però en el discurs públic dominant sembla que la història del país comenci als anys 30 del segle passat, continuï en el període franquista i s'acabi amb la transició democràtica. Més enllà de l'Onze de Setembre, que per altra banda és un fet històric poc conegut per la gran majoria de la població, tenim pocs referents que depassin els darrers vuitanta anys. En el passat s'havia acusat la historiografia catalanista de viure instal·lada en l'Edat Mitjana, l'època de màxima esplendor nacional, però avui fa l'efecte que la història de Catalunya s'inicia amb el president Companys o, amb una mica de sort, amb el president Macià. És el que ens toca més a prop i els esdeveniments d'aquest període són d'una enorme transcendència, sobretot la guerra i les transformacions socials introduïdes durant el franquisme, però el nostre llegat històric és molt més ric i es mereix més reconeixement públic. Em sembla bé que la Generalitat tingui el memorial democràtic, però és un punt desproporcionat que, amb mil anys d'història a l'esquena, es concentrin tants recursos en un període tan concret i limitat i tan pocs en donar a conèixer altres etapes. A banda del Museu d'Història de Catalunya no tenim gaires infraestructures dedicades al coneixement del nostre passat en tota la seva extensió. Ara que hem recuperat el Castell de Montjuïc, on ja hi havia un museu d'història militar, però en clau espanyola, es podria començar a pensar a instal·lar-hi un museu d'història militar de Catalunya, que permetés conèixer els múltiples fets d'armes en què hem participat els catalans, almenys des del S.X fins al present, emmarcats en el seu context històric europeu i mundial. El Castell de Montjuïc, l'origen del qual es troba en la fortificació construïda amb motiu de la Guerra dels Segadors i des d'on, el 26 de gener de 1641, es va rebutjar l'atac de les tropes castellanes durant la batalla de Montjuïc, saldada amb una gran victòria catalana, seria un indret ideal per mostrar-hi el nostre passat bèl·lic, de tal forma que posaríem novament al servei del país unes instal·lacions que, des de 1714, han estat en mans de l'ocupant.

Memorial

2011-08-20T01:34:00.001+02:00

El trasllat del "Memorial Democràtic" al Castell de Montjuïc és tot un encert, segurament no es podia trobar un espai més emblemàtic de la repressió política patida per la gent d'aquest país, i la instal·lació suposa atorgar un ús al castell sota control completament català, a diferència del projectat centre de la pau, on també havia de ficar-hi el nas el govern espanyol. Amb aquesta decisió es fa efectiva, finalment, la recuperació del castell per a la ciutat i per al país. La voluntat de tractar per igual totes les víctimes de la repressió durant la Guerra Civil, explicitada per la vicepresidenta Ortega, és la mateixa que expressa la llei que va crear la institució. Qui està dient una barbaritat no és la vicepresidenta, sinó en Josep Cruanyes, quan dóna a entendre que totes les víctimes de la repressió a la rereguarda republicana eren feixistes. No es tracta de fer revisionisme històric, sinó de fixar-se en els fets i no en les interpretacions interessades que pretenen passar per alt el caràcter totalitari d'anarquistes i comunistes que, en diferents moments de la guerra, van tenir un protagonisme destacadíssim a Catalunya, i van ser els responsables, junt amb altres que hi van participar, de milers d'assassinats injustificables, com per exemple els de molts fejocistes, els membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, perseguits durant la guerra per catòlics i proscrits pel franquisme per catalanistes. Cap mirada honesta cap a aquell període tràgic de la nostra història no pot passar per alt aquesta realitat, que deixa molt mal parades les pretensions de lectura èpica i heroica del capteniment del bàndol republicà. És molt important que s'estudiï i es divulgui el coneixement de la guerra de 1936-39 i de les seves nefastes conseqüències, no per erigir un panteó de presumptes màrtirs de la democràcia, sinó per entendre millor la nostra història, per conèixer el patiment de la nostra gent, i recordar com Catalunya va ser objecte d'un intent de genocidi cultural del que encara no ens hem recuperat.

London riots.

2011-08-11T19:24:00.002+02:00

Vivim temps de neguit, és ben cert, i l'esclat de vandalisme que pateix Anglaterra n'és un exemple suprem. La crisi econòmica, la manca d'expectatives,la marginació, tot contribueix a acumular un combustible que s'encén ràpidament quan salta una guspira, com ara la mort en circumstàncies tèrboles d'un gàngster popular. Però l'apel·lació a les causes genèriques no ofereix solucions i acaba per cobrir sota una capa d'immunitat les responsabilitats de tots i cadascun dels delinqüents que intervenen en els aldarulls. Ja coneixem els discursos que culpen les "retallades socials", la desigualtat, la discriminació, el "neoliberalisme" i els "mercats", de tot allò de dolent que passa al nostre entorn, en una reedició d'aquella pràctica tan suada que consisteix en responsabilitzar la societat i no el delinqüent dels delictes comesos, una pràctica que es tradueix a vegades en l'atorgament d'un valor quasi polític a unes accions que no són més que una manifestació de la barbàrie humana. Però per més que les patrulles de control de la correcció política ens vulguin convèncer del contrari, qui trenca els vidres d'un aparador, saqueja una botiga, cala foc a un edifici, apedrega la policia i amenaça els vianants és un criminal que ha de ser castigat pels seus actes, dels quals n'és el primer responsable, i no es mereix més compassió que qualsevol altre delinqüent. Si alguna cosa ha fallat ha estat la capacitat de l'estat britànic per reprimir els vàndals des del primer dia i evitar que la trencadissa fos més grossa. En part s'entén, no s'ho esperaven i una bona part dels efectius policials i dels seus responsables estaven de vacances, però d'altra banda hem vist que Scotland Yard no disposava dels mitjans adequats per fer front als avalots, com ara canons d'aigua a pressió i pilotes de goma, i que el seu capteniment inicial ha estat d'una prudència excessiva, potser escaldats per les reaccions adverses que acostuma a generar la contundència policial, traduïdes sovint en demandes judicials molt costoses. Sempre és difícil trobar la proporció adequada en les accions repressives, però davant la comissió flagrant de delictes cal entendre que la policia pot exercir tota la força necessària per restablir l'ordre. És interessant veure com alguns del més indignats amb l'aparent inacció policial han estat els veïns dels barris humils, que han patit en la seva pell la violència dels joves salvatges. El contrast és alliçonador, d'una banda veiem joves nascuts a Anglaterra, molts d'origen caribeny, però també blancs, que assalten els comerços d'immigrants relativament recents, que sovint van arribar a Londres amb una mà al davant i l'altra al darrere però que en comptes de viure de la beneficència governamental, van optar per treballar fort. Els vàndals pertanyen majoritàriament a la subclasse social que fa la viu-viu combinant les ajudes socials i la petita delinqüència, una subclasse que posa en evidència no pas la suposada destrucció de l'estat del benestar, sinó el fracàs que suposa que, al cap de seixanta anys de polítiques socials, de múltiples subsidis, ajudes i prestacions, de l'acció de generacions d'assistents socials, de centenars de projectes pedagògics innovadors, de fórmules de discriminació positiva, d'organitzacions comunitàries, etc, etc, encara perdurin bosses de marginació amorrades a la mamella de la providència pública. Quan tens l'oportunitat de rebre una paga del govern per no fer res, què t'estimula a treballar de manobre, d'escombriaire, de mosso de magatzem o de cambrer?. A més, si tens la paga i de tant en tant fas alguna transacció amb estupefaents, el negoci és rodó. Molt sovint el problema no és que no hi hagi feina, el problema és que molts d'aquests individus han renunciat d'antuvi a fer l'esforç de treballar en l'economia formal, com abans ja van renunciar a fer l'esforç d'estudiar. En el cas de les noies hi ha una perversió afegida, perquè tan aviat com es queden embarassades l'estat els proporciona un habitatge, i així per a una adolescent sense qualificació laboral el millor negoci és tenir un fill i instal·lar-se per sempre mes sota el paraigua de l'estat social. Bona part del problema té el seu origen en unes polítiques socials que desincentiven l'esforç per millorar i la capacitat per a l'ascens social, perpetuant l'existència de col·lectius importants de la població autoexclosos del món del treball i en contacte íntim amb la delinqüència. La societat britànica pateix un greu defecte estructural, que es tradueix en la incapacitat per transmetre uns valors adequats a les capes més marginals, un defecte que en cap cas no pot excusar la responsabilitat individual, perquè justament és la manca d'aquest sentit bàsic de la responsabilitat el que fa possibles esclats com el que avui es viu.

La confirmació andorrana.

2011-08-06T02:37:00.001+02:00

S'han fet públiques les dades d'un estudi sobre els usos lingüístics a Andorra que confirma allò que afirmava, abans d'ahir, el sociolingüista Albert Fabà en un article a l'ARA: a Andorra, a Catalunya i a les Illes, hi ha un nombre significatiu de pares que tenen com a llengua materna la castellana que han optat per parlar en català als seus fills. Aquest fet demostra una important capacitat expansiva del català, malgrat una demografia molt adversa, i Andorra és un dels indrets on aquest fenomen es detecta amb més força. L'efecte més evident d'aquesta tendència es veu en el fet que, si bé menys d'un 30% dels residents al país dels Pirineus tenen el català com a llengua materna, un 47% dels pares s'adrecen els fills en català i, fins i tot, en termes generals, l'estudi arriba a afirmar que el català és la llengua més emprada, amb un 42% dels usos per sobre d'un 40,5% per al castellà, una dada que significa un capgirament de la situació de 2005, quan el castellà era la llengua més emprada pels enquestats amb un 43%, dels usos, per un 40,5% del català. Totes aquestes dades cal valorar-les amb prudència, la mostra de l'enquesta és reduïda i, malgrat els resultats assenyalats, la major part dels indicadors són favorables al castellà com a resultat de la immigració massiva rebuda durant dècades. Tanmateix, hi ha una discreta tendència positiva per al català, perquè hi ha parlants d'altres idiomes, sobretot del castellà, que en fan la seva llengua. Tenint en compte que la política lingüística del Principat pirinenc ha estat força laxa, es pot considerar que, més enllà de l'acció governamental, en la decisió de molts hi ha pesat de forma determinant l'oficialitat única de la llengua, un fet que, malgrat el predomini del castellà al carrer, es constata tan bon punt travessem la frontera i comprovem que tota la retolació, pública i privada, és en la nostra llengua, en una magnitud que no es troba a Catalunya. A Andorra el català és la llengua del poder polític i econòmic, una dada que no passa desapercebuda per aquells que pensen en l'ascens social dels seus fills.

Una mica de llum.

2011-08-05T02:10:00.000+02:00

Em sap greu dir-ho, perquè suposo que això posa al descobert el tipus de persona que sóc, però ara mateix, em preocupa molt més el futur de la llengua catalana que no pas el canvi climàtic, si bé, qui sap?, fins i tot podrien arribar a estar relacionats. Normalment les estadístiques sobre l'evolució de l'ús de la llengua fan feredat, però ahir, per primera vegada en molt de temps, vaig llegir un article a l'ARA que transmet un bri d'esperança. Segons l'Albert Fabà, sociolingüista, si tenim en compte que la fi d'una llengua la determina la decisió dels pares de deixar de parlar-la als seus fills, veiem que en el cas del català, almenys a Andorra, a Catalunya i a les Illes, aquest fet no tan sols no es produeix sinó que hi ha un nombre significatiu de pares que tenen una altra llengua materna però que opten pel català per parlar amb els seus fills. Diu Fabà que "A Andorra la capacitat d'atracció del català és força intensa, tot i que partim d'un percentatge d'ús prioritari amb els progenitors ben minso, d'un 29,2% del conjunt de la població. Però passa a ser d'un 46,4% de la població que té fills, un increment de més d'un 58%! A Catalunya es passa d'un 39,5% de català amb els progenitors a un 50,9%, amb els fills. I a les illes Balears, d'un 41,3% a un 48,3%, un increment, en aquest cas, més limitat.". Bones notícies, que cal valorar amb extrema prudència, perquè, si bé la transmissió intergeneracional és la variable més important pel que fa a la salut d'una llengua , no és l'única, i es dóna el cas, sobretot als àmbits metropolitans, que fora de l'àmbit familiar la pressió ambiental a favor del castellà és abassegadora. Jo segueixo trobant-me nanos educats en escoles on pretesament s'aplica la immersió que segueixen sent perfectes castellanoparlants monolingües, sense fissures. D'altra banda el procés de substitució lingüística del català pel francès es troba ja en la seva fase final a la Catalunya Nord, la mateixa fase en què es troba la substitució del català pel castellà a Alacant i a altres zones del País Valencià on, tot i així, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua materna és equivalent al de pares que l'utilitzen amb els seus fills. Tot indica que, a més del factor clau de la immigració, la capacitat de resistència i de conquesta de nous parlants de la llengua va estretament lligada al seu estatus polític. No és estrany que sigui Andorra, l'estat sobirà on el català és l'única llengua oficial, on aquesta capacitat d'expansió es mostra més vigorosa, tot i una demografia molt adversa. Per això, atesa la importància del prestigi públic de la llengua, és tan perillosa la nova orientació política del govern de les Illes, la recrudescència de la persecució del català al País Valencià i la voluntat del govern aragonès de fer marxa enrere en la llei de llengües ( per cert, sovint tinc la sensació que estem vivint l'ofensiva més gran contra la llengua catalana des de 1939. És clar que en aquests territoris, als anys 30, el català tampoc no hi era oficial, però el seu ús oral hi era molt més estès que no pas ara). Per això mateix és tant important que l'hegemonia política de CiU al Principat es tradueixi en una millora real de la posició, del prestigi i de la utilitat del català, que animi a més pares a emprar la llengua pròpia del país amb les seves criatures.

La lleugeresa

2011-08-04T20:38:00.003+02:00

Escolto, un dia d'aquesta setmana, el programa d'en Xavier Grasset en versió estiuenca, hi parlen dels valors i la diversitat. Em sorprèn que, a aquestes alçades, quan l'impacte de la immigració és ben conegut arreu d'Europa Occidental, se'n parli amb tanta lleugeresa, com un repte que tan sols demana capacitat d'acceptar la diversitat i poca cosa més. Com si el gran desafiament no fos la integració dels nouvinguts sinó la seva acceptació pels autòctons. Tot i el xoc brutal que, per a una societat com la catalana, suposa el fet de rebre en deu anys més d'un milió de nous residents, pertanyents a cultures alienes, fins avui no hi ha hagut reaccions adverses rellevants, més enllà de casos concrets i molts delimitats. El partit de l'Anglada té uns resultats molt inferiors als de la dreta populista a la major part d'Europa, i el cas de Badalona, en el fons, respon més a la magnificació de problemes de convivència, tanmateix reals i preocupants, que no pas a un "xoc de civilitzacions". Això pot canviar en el futur i els conflictes es poden tornar més aguts, però aquests esclats tan sols són símptomes d'un trasbals més profund. Qualsevol que tingui una visió que vagi més enllà del present immediat s'ha de plantejar com aquest darrer influx de població modifica la composició social de Catalunya, quines conseqüències pot tenir i com es lliga això amb el model de país que cadascú de nosaltres voldria per al futur. Per al senyor Bilbeny, un dels tertulians, la qüestió és molt simple: renunciem al concepte d'identitat, Catalunya és una comunitat política en la qual conviuen diferents cultures, i la cultura catalana és una més d'aquestes cultures, que ens l'estimem, però que no ha de ser compartida pels nouvinguts. En definitiva, en Bilbeny promou el multiculturalisme en estat pur. Imagino que criticar el multiculturalisme després dels fets criminals de Noruega pot quedar lleig a ulls d'alguns, però l'acció aïllada d'un assassí de masses a Oslo no pot servir d'excusa per embargar el debat a Catalunya. El multiculturalisme és un luxe que no ens el podem permetre perquè, aplicat al peu de la lletra, aboca la cultura catalana a la seva minorització definitiva en el seu únic territori històric, i natural com diria en Narcís Comadira, per deixar espai a d'altres cultures i identitats que ja tenen on desenvolupar-se als països d'origen dels immigrants. El gran repte que planteja la immigració no és tant l'acceptació de la diversitat, que fins ara ha estat molt elevada, sinó la integració dins la cultura catalana dels nouvinguts, no ja dels de primera generació, sinó a partir de la segona i successives. Ningú no ha de renunciar a les seves arrels, és lògic que els immigrants i els seus descendents mantinguin vincles amb els indrets d'on provenen, però això no hauria de ser un impediment perquè alhora facin seva una identitat catalana de gran vocació inclusiva. És un repte difícil, que demana implicació de la societat i molt especialment dels poders públics, i per fer-lo factible cal, en primer lloc, deixar de banda les elucubracions multiculturalistes, que allà on s'han aplicat tan sols han servit per alimentar el fraccionament de la societat en funció de l'origen dels seus ciutadans, en comptes d'unir-los a l'entorn d'un projecte nacional compartit. Països amb una experiència més llarga que la nostra ja fa temps que estan corregint les seves polítiques, inicialment orientades cap al multiculturalisme, i dirigents tan destacats com Angela Merkel i David Cameron han fet ben explícita la seva voluntat de seguir un nou rumb en la matèria. Potser que a Catalunya també ens posem al dia.

Predicadors de l'odi

2011-08-02T21:07:00.002+02:00

Ja fa més d'una setmana de la bomba d'Oslo i de la massacre d'Utoya, i disposem de més informació sobre l'assassí, Anders Behring Breivik, i sobre les seves motivacions, principalment l'oposició a la immigració musulmana, de la qual en responsabilitza el partit governant a Noruega, el Laborista. Per aquesta raó va atacar-ne les joventuts, aprofitant la seva acampada de cada estiu, amb la idea d'iniciar així una mena de guerra contra els multiculturalistes que, un cop guanyada, hauria de facilitar l'expulsió dels musulmans d'Europa. Aquest relat, que alguns ja insinuaven poques hores després dels atacs, d'entrada em va semblar massa inversemblant i rebuscat , però és el que, hores d'ara, ens permet explicar el capteniment de l'assassí. Tot i així no em sembla acurat descriure aquells esdeveniments com un cas de terrorisme d'extrema dreta, almenys si no s'acredita la implicació directa d'altres personatges que comparteixin les obsessions i l'"estratègia" d'en Breivik. Malgrat la motivació "política" de l'assassí, el seu perfil i els crims comesos, en el seu conjunt, són més propis d'un episodi de "Criminal minds" que no pas del que es pot considerar terrorisme polític. El paral·lelisme amb el cas de Timothy McVeigh, l'autor de l'atemptat d'Oklahoma City que va causar 168 morts, és evident. En aquell cas la tragèdia també va ser obra d'un home sol, que va pouar les seves idees en un entorn ideològic radical, però que va actuar pel seu compte i risc, sense cap organització al darrere, seguint unes directrius que ell mateix s'havia marcat. Tant en un cas com en l'altre estem davant d'una mena de terrorisme unipersonal, en què el mateix individu es fabrica una ideologia a base de "cut and paste", es marca l'estratègia, tria la tàctica i executa l'atac. Potser m'equivoco, però no em consta que cap organització política hagi expressat el seu suport cap a les accions criminals d'en Breivik. Tot i així, de forma immediata s'ha assenyalat que les formacions polítiques i els creadors d'opinió contraris a la immigració, especialment la musulmana, podrien tenir un cert grau de responsabilitat, per haver propagat unes idees que han portat a cometre un crim espantós. En alguns casos, des d'aquelles posicions polítiques, s'ha travessat la línia del que és admissible en una societat democràtica, però no sempre és així. Un dels pilars més bàsics de la democràcia és la llibertat d'expressió i excloure'n tot els qui professen idees políticament incorrectes fóra un atemptat contra la democràcia. A totes les bandes ideològiques hi ha predicadors de l'odi que, a més de defensar les seves idees, utilitzen artilleria dialèctica pesada per atacar els qui consideren com a enemics de les seves idees o responsables dels mals que ens afligeixen. Això passa en el cas dels islamòfobs que situen en el punt de mira a tots els musulmans i els multiculturalistes, en el cas dels predicadors musulmans que fan crides a la gihad contra l'infidel, i en el cas dels neocomunistes que acusen els banquers de ser una mena de terroristes econòmics. No cal anar gaire lluny, només llegint una entrevista recent a l'Arcadi Oliveras (revista la Bústia, juny 2011) trobem exemples d'aquesta retòrica de l'odi: "Ja he dit que els banquers a la presó immediatament. És inadmissible els beneficis que té la banca, les operacions clandestines." . Però el nostre Robespierre no en té prou amb els banquers:"Però jo no voldria dir la banca. Vindria a dir tots aquells que intervenen en operacions financeres. Per tant els que treballen a les borses, a les caixes d'estalvi, els que intervenen en fons de pensions. Tots aquells que estan vinculats en el món financer". Sí, sí, ho heu llegit bé, també els treballadors de "La Caixa", tots culpables!. I això ho diu el president d'una entitat que es diu Justícia i Pau !!, que té com a principals finançadors l'ajuntament de Barcelona, l'Arquebisbat de Barcelona i, per acabar-ho d'arrodonir, la caixa UNNIM!!. El fenomen Oliveras, com un demagog d'aquest calibre gaudeix de la categoria de guia moral respectable dins la societat catalana, mereixeria un estudi profund , però no és l'objectiu d'aquest humil post. El tema és un altre, es tracta de saber trobar el punt just en què els límits a la llibertat d'expressió, que existeixen i en bona mesura ja estan regulats, no suposen un limitació per al debat d'idees que fa possible el funcionament de la democràcia i l'avenç de les societats.

La defensa europea en temps d’austeritat.

2011-07-27T09:07:00.000+02:00

Coincidint amb el discurs de Robert Gates, crític amb la manca d’inversió i d’implicació europea en les operacions de l’OTAN, s’ha presentat al Parlament Europeu un informe que analitza l’impacte de la crisi financera sobre la defensa europea i planteja una estratègia per al sector de la defensa de la UE en temps d’austeritat, basada en desplegar fórmules de cooperació entre els estats i en desenvolupar el potencial de la Política Comuna de Seguretat i Defensa establerta pel Tractat de Lisboa.

Robert Gates va aprofitar el seu darrer discurs a Brussel·les com a Secretari de Defensa dels EUA, per retreure als aliats europeus les retallades en despesa militar i advertir-los que Washington s’està cansant d’assumir la càrrega de les missions de combat mentre altres membres de l’OTAN eludeixen els riscos i els costos que els pertoquen. Per a Gates les limitacions i reserves dels estats europeus han estat una dificultat afegida per a la missió de l’OTAN a l’Afganistan, i a Líbia els EUA han hagut d’assumir un esforç militar molt superior al que els corresponia, fins al punt d’haver hagut d’aportar munició addicional, perquè els aliats europeus l’estaven exhaurint al cap de només onze setmanes d’operacions. A parer seu, tan sols si els membres de l’Aliança eviten noves retallades pressupostàries en matèria de defensa i coordinen millor les seves capacitats militars podran evitar la decadència de l’OTAN.

En un moment en què els governs es veuen obligats a seguir polítiques d’austeritat, la major part de les opinions públiques europees no acceptarien que la defensa fos eximida de les retallades, i molt menys que s’incrementés la despesa militar, sobretot perquè a Europa no existeix una percepció d’amenaces a la seguretat que justifiqui destinar més recursos a les forces armades. Tanmateix, la força militar és una de les variables que determinen la posició que Europa ocupa en un món on l’eix del poder econòmic s’està deplaçant cap a Àsia, i on, segons el “Military Balance 2011” editat per l’”International Institute for Strategic Studies” de Londres, l’equilibri global del poder militar s’està modificant a mesura que es redueixen els pressupostos de defensa a Occident i es disparen als països d’Àsia-Pacífic, el Golf Pèrsic i l’Amèrica Llatina. En aquest context tan sols una més gran integració de la defensa europea permetria incrementar-ne les capacitats sense augmentar la despesa.

En els inicis del projecte europeu es va fer un primer intent d’integració militar, amb la signatura, l’any 1952, del Tractat de creació de la Comunitat Europea de la Defensa(CED), que va quedar en paper mullat per la negativa de l’Assemblea Nacional Francesa a ratificar-lo. La idea no es va recuperar fins al Tractat d’Amsterdam de 1999, que va crear la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC), i va fer un nou pas endavant amb el Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor l’1 de desembre de 2009 i va establir la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD), de la qual encara no se n’han explorat totes les possibilitats. A diferència d’èpoques precedents, avui els EUA ja no consideren que una més gran integració de la defensa europea representi un problema per a l’OTAN i la relació transatlàntica, més aviat tot el contrari. Amb la crisi Washington també es veu obligat a reduir la seva despesa militar i prefereix concentrar més forces en àmbits geogràfics que es consideren més rellevants per a la seva seguretat que no pas Europa. Tot el que suposi una major responsabilització dels europeus respecte a la seva pròpia defensa es pot veure amb bons ulls des del govern dels EUA, sempre que la integració europea no es plantegi amb l’objectiu de substituir o arraconar l’Aliança Atlàntica.

Pocs dies després que Robert Gates expressés les seves crítiques, el 14 de juny, es va presentar davant del Subcomitè de Seguretat i Defensa del Parlament Europeu un estudi sota la denominació “The impact of the financial crisis on the European Defence”, redactat per Christian Mölling i Sophie-Charlotte Brune, investigadors de l’Institut Alemany per als Afers Internacionals i la Seguretat, que analitza la despesa militar als estats de la UE i fa un seguit de propostes per avançar en la cooperació i desenvolupar el potencial de la PCSD, per incrementar les capacitats militars de la Unió en un context d’austeritat pressupostària que, segons es preveu, es mantindrà almenys fins a 2030.

Segons l’estudi, els 27 estats de la UE destinen, en el seu conjunt, 200.000 milions d’euros anuals a la defensa i disposen de 1,7 milions de soldats, però en canvi no tenen capacitat per deplegar més d’un 10% d’aquestes forces en servei actiu. Com a conseqüència de la crisi hi ha hagut una reducció de la despesa militar, si bé amb importants variacions entre els diferents estats. Les retallades més dràstiques, de l’ordre d’un 30% o més, s’han produït als països més petits. La majoria dels governs de països de mida mitjana han implementat retallades situades a l’entorn d’un 10%, si bé Polònia i Suècia han incrementat la inversió. Entre els països més grans n’hi ha que han reduït la despesa significativament, com ara Alemanya i el Regne Unit, i d’altres, com Itàlia i França, on les mesures d’austeritat encara no han arribat a la defensa. Els autors de l’informe, coincidint amb les queixes de Robert Gates, critiquen els estats que han aplicat reformes i retallades sense coordinar-se amb l’OTAN o la UE, perquè no han tingut en compte si les actuacions que estaven portant a terme podien afectar la defensa comuna.

L’informe destaca el sorgiment de noves iniciatives de cooperació bilateral i multilateral entre els estats europeus, com ara el Pacte de Defensa Franco-Britànic, la Cooperació en Defensa Nòrdica, els Quatre de Visegrad, el Triangle de Weimar o la Cooperació Franco-Germànica, que per als autors són indicatives d’un nou moment polític en què les necessitats financeres porten els països a col·laborar amb els seus veïns per desenvolupar les seves capacitats de defensa. Tot i així, encara s’ha de veure si aquestes iniciatives afavoreixen o perjudiquen la PCSD de la UE, perquè també poden esdevenir nous factors de fraccionament i no d’integració.

En termes de cooperació en defensa a la UE, l’estudi classifica els estats membres en tres categories:

■ Activistes, que busquen opcions de cooperació o que lideren esforços en aquest àmbit, com ara França, Alemanya, Polònia, Països Baixos, Suècia, Bèlgica, Finlàndia, Grècia, Hongria i Bulgària.

■ Indecisos, que mantenen una posició ambigua respecte a una cooperació en defensa més estreta en l’àmbit de la UE, i poden afavorir, per exemple, el marc de l’OTAN o formats bilaterals. Aquest grup inclou el Regne Unit, Dinamarca, Itàlia, Espanya, Portugal i Romania.

■ Especialistes, estats petits interessats en desenvolupar capacitats concretes per especialitzar-se dins de la UE.

L’informe presentat al Parlament Europeu parteix de la base que és necessari que els estats coordinin les seves forces perquè UE esdevingui un actor amb capacitat militar, d’acord amb tres arguments:

1. Els EUA en el futur estaran menys disponibles per a les demandes europees d’ajuda.

2. Els estats de la UE no poden garantir la seva pròpia seguretat individualment, un fet que es veu agreujat per efecte de la crisi financera. Una capacitat significativa per actuar tan sols es podrà aconseguir posant en comú i compartint (pooling and sharing) les forces a nivell europeu.

3. Tot i que les polítiques de prevenció de conflictes han de tenir un paper protagonista en la gestió de crisis de la UE, no es pot descartar el recurs a la força militar com a part de les estratègies polítiques.

Per això es proposa avançar cap a una estratègia efectiva per al sector de la defensa a la UE en temps d’austeritat.

Per assegurar que s’enforteix la cooperació i que la PCSD rep un nou impuls, diu l’informe, cal combinar els següents elements en una estratègia coherent que vagi més enllà de l’actual aproximació incremental:

-.Fer ús de les oportunitats ofertes pel Tractat de Lisboa, inclosa l’Agència de Defensa Europea i les competències de la Comissió.

-.Respondre a la crisi econòmica adaptant el marc de generació de capacitat a les necessitats d’austeritat.

-.Bastir una estratègia efectiva a partir de les diverses iniciatives de cooperació dels estats membres de la UE que tingui en compte les lliçons apreses. La Cooperació Permanent Estructurada introduïda pel Tractat de Lisboa hauria veure’s com un objectiu a llarg termini, que ha d’assolir-se com a resultat de l’experiència adquirida amb fórmules de cooperació multilateral de menys abast.

Per als autors és necessari portar a terme una revisió de l’estratègia de defensa i seguretat de la UE, per detallar les fortaleses i febleses de cada estat membre en la matèria, identificar les àrees on tindria més sentit compartir les capacitats militars, determinar quins països haurien de mantenir forces armades capaces d’actuar en tot l’espectre del conflicte i quins s’haurien d’especialitzar en capacitats concretes.

Pel que fa la indústria de defensa, l’estudi proposa emmarcar-ne la reforma dins d’una entesa general sobre la política industrial de la UE en temps d’austeritat, a partir de la qual es determinarien les prioritats industrials i tecnològiques en defensa, amb l’horitzó situat a l’any 2030. Els estats membres s’haurien d’implicar en projectes conjunts de Recerca i Tecnologia (R&T) i d’agrupació de la demanda. Les empreses menys competitives del sector de la defensa, comptant amb la implicació dels governs, haurien d’orientar-se cap a la diversificació a fi d’evitar el seu desmantellament i la pèrdua de llocs de treball, com a efecte de la concentració de la indústria de defensa a nivell europeu.

L’informe acaba amb un seguit de recomanacions al Parlament Europeu perquè, d’acord amb les seves competències, pugui impulsar la implantació de l’estratègia que es proposa. En un document annex a l’informe s’inclou l’anàlisi del sector de la defensa a cada estat de la UE.

En temps d’austeritat i de sorgiment d’una nova multipolaritat internacional, la UE està obligada a
aprofundir el seu nivell d’integració militar si vol garantir la seva seguretat i no restar relegada en l’escenari mundial. Fins ara els avenços han estat limitats, però com demostren estudis com el que s’ha esmentat, hi ha vies pragmàtiques per assolir una integració més intensa. Caldrà veure si per part dels estats hi ha prou voluntat política per fer-ho.

Filisteus

2011-07-26T20:32:00.000+02:00

Dues de les darreres columnes d'en Josep Maria Ruiz Simon publicades a "La Vanguardia" han estat dedicades a explicar-nos qui són els filisteus, no els enemics del poble d'Israel de qui ens parla la Bíblia, la nació del gegant Goliat i de l'esposa de Samsó, tot i que aquest és l'origen del concepte i Ruiz en fa esment, sinó en la segona accepció del DIEC, segons la qual un filisteu és una persona que no aprecia els més nobles sentiments i aspiracions de la humanitat, que sols té en compte els interessos materials. Ha estat en el seu segon article, publicat el 19 de juliol, quan finalment hem vist cap on ens menava el professor de filosofia, cap als filisteus descrits per Immanuel Kant com a "personatges condescendents que, quan es tractava de dret polític o de relacions internacionals, aconsellaven deixar de banda la pregunta sobre allò que és just o legítim perquè la naturalesa de les coses converteix en irrellevants les respostes a aquestes preguntes(...) convidaven a no preguntar-se sobre l'ordre o el desordre existent perquè(...) el remei que podria prescriure la teoria sempre acabaria sent pitjor que la malaltia", uns filisteus que "van acabar sent, i no per casualitat, els ancestres d'aquells miops filisteus de la llei i l'ordre de què parlava Max Weber, que,(..) van anar a parar, unes generacions després, als braços del feixisme". I tot plegat per acabar ficant en el sac dels filisteus bona part de la literatura periodística que ha estat crítica amb el moviment dels indignats, perquè, segons creu l'articulista:"La pregunta teòrica sobre la realitat i la naturalesa de la democràcia és per a molts i no sense raó, un pregunta terriblement incòmoda". Negar-se a combregar amb les rodes de molí dels indignats=filisteisme=avantsala del feixisme?. Bé, jo segueixo sorprès per l'entusiasme que aquest xou dels indignats ha generat en segons quins ambients, però deixant de banda les preferències polítiques de cadascú, hi ha elements més que suficients per a una crítica del moviment sense caure en el filisteisme. Per una banda, que la gent es reuneixi, en una plaça pública o a on sigui, per debatre idees i propostes polítiques, constitueix l'exercici d'un dels drets en què es fonamenta la democràcia. De la mateixa manera, que uns col·lectius organitzin una manifestació per defensar les seves idees és un mitjà legítim i regulat per la llei per influir en el debat polític general i en l'acció dels poders públics. Per tant, fins aquí, res a dir. Ara bé, el moviment dels indignats se situa fora del marc de la democràcia liberal quan una assemblea es considera políticament i moralment per damunt de les institucions democràtiques, quan s'atorga una representativitat que no va més enllà de les persones que hi intervenen, quan s'atribueix el dret a ocupar indefinidament un espai públic i sobretot, quan es pretén dificultar l'accés dels diputats al Parlament o la constitució dels plens municipals, òrgans de representació que compten amb la legitimitat d'unes eleccions acabades de celebrar, on tots els ciutadans tenen dret a participar-hi com a electors i com a elegibles. El moviment dels indignats, amb independència de les idees que defensi, ha depassat reiteradament les línies vermelles de la convivència democràtica,amb la connivència de sectors polítics i intel·lectuals per als quals l'expressivitat més o menys espontània d'una certa dissidència, sempre que estigui instal·lada en el terreny de l'esquerra, passa per damunt del respecte per les regles de la democràcia liberal, un sistema polític que és el resultat, imperfecte però positiu, d'una llarga evolució històrica, de prova i error, lluita i conciliació, per fer partícips del procés polític porcions cada vegada més amples de la societat. Un sistema que garanteix l'imperi de la llei i els drets i llibertats dels ciutadans. Una forma de govern molt superior, en termes de legitimitat democràtica i de garanties per a les minories, que les assemblees "populars", més pròpies de les societats de caçadors i recol·lectors que de l'Europa del S. XXI.

Vulnerables

2011-07-24T02:33:00.001+02:00

Que la realitat supera la ficció no tan sols és un tòpic recurrent sinó que és una veritat sobrerament contrastada. La massacre espantosa d'Oslo n'és una prova fefaent. L'acampada d'un moviment polític juvenil, en una illa idíl·lica, a la pacífica i pròspera Noruega, on irromp un individu vestit de policia i mata 84 joves i adolescents, indefensos i sense escapatòria. És monstruós. Davant d'aquests fets poc més es pot fer que sentir compassió per les víctimes, les seves famílies i amics.

Si es confirma que una tan gran mortaldat és cosa d'una o dues persones, sense cap altra organització al darrere, cal que Noruega es repensi les bases de la seva seguretat, altrament s'exposen a una repetició de la tragèdia. Sabem que un grup terrorista, amb capacitat de planificació i acció a llarg termini, pot arribar a realitzar atacs molt greus, però quan qui actua és un amateur solitari es posa molt més al descobert la vulnerabilitat d'un país. Ignoro les condicions del campament, però, ¿és possible que en una illa on es reuneixen més de 500 joves no hi hagi cap de servei de seguretat i que l'assassí no s'hagi pogut aturar fins que la policia no hi ha arribat amb helicòpter?. El risc zero no existeix, hi ha assassinats que són inevitables, però no estem parlant de 10, 15 o 20 morts, sinó de 84!, no se'l podia aturar abans? i aleshores sorgeix l'altra pregunta: de debò era un paio sol, o com a màxim ell i un còmplice?. Potser tot és molt senzill : un ultradretà que decideix atacar el govern i el partit governant, per allà on fa més mal, pels seus joves. D'entrada em sembla una explicació molt inversemblant, però no per això descartable. Ahir ja es va veure com l'explicació d'entrada més plausible, l'atac terrorista islamista, almenys pel que fa a la bomba, anava perdent força a mesura que es coneixien més detalls dels fets i, sobretot, de la identitat del presumpte assassí, el tal Anders Behring Breivi. Tanmateix, de la mateixa manera que determinats mitjans, opinadors i experts, es van precipitar assenyalant la pista islamista i les seves implicacions, em fa l'efecte que també hi ha hagut una certa extralimitació a l'hora de presentar-nos l'assassí com a ultradretà, islamòfob i sobretot, fonamentalista cristià. Fa l'efecte que s'ha volgut presentar l'oposat perfecte, un individu a més alt, ros i d'ulls blaus, del típic terrorista islamista. De la mateixa manera que hi ha interessos polítics que atien la pista islamista, altres es llencen com a llops sobre la pista d'extrema dreta, quan potser, al final, ens trobarem que tan sols era un dement, o no, perquè en realitat, ben poca cosa en sabem de tot plegat, i especular és gratis. Sigui el que sigui, tota la meva solidaritat envers un petit gran país, exemplar en molts aspectes, al qual se li ha obert una ferida doloríssima de difícil curació.

L'episodi més negre.

2011-07-19T13:41:00.016+02:00

Avui fa 75 anys quela rebel·lió militar contra la República va ser esclafada a Catalunya. Els rebels van trigar prop de tres anys a entrar triomfants per la Diagonal de Barcelona, però durant aquest període es va viure una de les etapes més bèsties de la nostra història. El professor Joan Villarroya, gens sospitós de simpaties franquistes, va aixecar-ne acta amb una tesi doctoral dirigida pel catedràtic Josep Termes, un altre que no és precisament falangista. A la rereguarda catalana, entre 1936 i 1939, es van executar unes 8360 persones, entre les quals hi havia criminals i quintacolumnistes actius, però la immensa majoria no constituïen cap amenaça per al règim democràtic, sinó que, o van ser identificats com a persones que podien simpatitzar amb els rebels, o bé van ser víctimes de lluites internes entre els mateixos grups que operaven al bàndol republicà, o van ser morts arran de revenges o conflictes personals de tota mena, desvinculats de la guerra. La clau de tot plegat es troba en el fet que, el 19 de juliol, una vegada vençuts els rebels, les forces revolucionàries, principalment els anarquistes, van accedir a una gran quantitat d'armes dipositades a les casernes i es van fer els amos del carrer. El president Companys no va ser capaç de restituir l'ordre democràtic, i va acabar sent ostatge dels revolucionaris que van imposar la creació d'un Comitè de Milícies Antifeixistes i van exercir el poder real durant els primers mesos de la guerra. L'accés dels revolucionaris a les armes i al control de la situació va desfermar una onada d'assassinats i d'altres abusos mai no vista a Catalunya, almenys des del S.XVIII. A qui més els va tocar el rebre va ser als religiosos, que van ser objecte d'una autèntica campanya d'extermini, acompanyada de l'espoli i destrucció d'una gran porció del patrimoni artístic de l'Església. Bona part de l'alta burgesia va poder fugir, però molts petits i mitjans empresaris i propietaris rurals van ser assassinats o represaliats, al mateix temps que es col·lectivitzaven els seus béns. A molts pobles, els qui van ser identificats com la dreta local, a vegades pel sol fet de disposar d'un nivell educatiu i social superior al de la majoria, van ser assassinats o empresonats. Es va engegar una dinàmica revolucionària caòtica, en què diferents grups armats organitzats i repartits per tot el territori imposaven la seva pròpia llei. Després dels fets de maig de 1937 el govern de la República, amb suport soviètic, va imposar el seu ordre a Catalunya, i la Generalitat va quedar novament relegada. Es va aturar el procés revolucionari i es va prioritzar l'esforç bèl·lic, però els comunistes van sotmetre el país als mètodes estalinistes de control i repressió de la dissidència. Tenint en compte la naturalesa dels fets històrics costa d'entendre l'interès per la memòria històrica, en un sentit reivindicatiu, que té l'esquerra catalana, sobretot els postcomunistes, perquè com més grates en aquell període, més al descobert queden els crims que sota la cobertura o en nom dels ideals de l'esquerra es van cometre, i com aquests crims van facilitar que el règim franquista obtingués suports de sectors que, d'altra manera, mai no hi haurien simpatitzat. Amb la victòria feixista, Catalunya va perdre la Guerra ,i a partir d'aquell moment va ser víctima d'un intent de genocidi cultural del qual encara paguem les conseqüències. L'"Ejército Nacional" representava una amenaça existencial per a la nació catalana i se l'havia de combatre per tots els mitjans, però la maldat franquista no pot servir de disculpa per als crims, sovint guarnits de sadisme, que es van cometre a Catalunya durant la Guerra i que no tenien res a veure amb l'estratègia militar. No podem perdre de vista que els principals executors de la repressió franquista van ser les forces d'ocupació: exèrcit i cossos de seguretat del nou règim, a les ordres del govern i dels seus sequaços, malgrat els múltiples col·laboradors catalans. En canvi la repressió a la rereguarda catalana durant la Guerra i sobretot al principi, va sorgir de la mateixa societat, com una manifestació de les seves pròpies patologies, exacerbades pel conflicte bèl·lic. Del que va passar a Catalunya ara fa 75 anys, ningú no n'hauria d'estar orgullós.

Funeral per a un gran europeu.

2011-07-18T09:16:00.003+02:00

Aquest dissabte es va celebrar a Viena, amb tota la pompa i circumstància que requeria l'ocasió, el funeral d'Otó d'Habsburg-Lorena, el darrer hereu del tron d'Àustria-Hongria, un tron que mai no va arribar a ocupar. Podríem pensar que la majestuosa cerimònia no era més que una gran farsa en què s'escenificava el funeral d'un monarca que no ho va ser, d'un imperi i d'un regne que fa 93 anys que no existeixen. Però la figura d'Otto von Habsburg va més enllà de la nostàlgia monàrquica, perquè durant tota la seva vida va ser un lluitador destacadíssim per la unitat europea, que va posar el relleu que li atorgava el seu origen al servei de les idees d'un continent lliure de totalitarismes i unit. Si hi ha hagut un europeu autèntic, aquest ha estat el príncep Otto. Li venia de família, els Habsburg han estat la dinastia reial més important de la història d'Europa. Van arribar a encapçalar, al mateix temps, la monarquia hispànica, en l'època de la seva màxima esplendor, i el Sacre Imperi Romà Germànic. De fet, Carles V va ser, simultàniament, Rei de les Espanyes i Emperador Germànic. A principis del XVIII el destí de Catalunya es va lligar al de la dinastia, quan les nostres institucions van apostar pel pretendent Carles d'Habsburg i en contra de Felip d'Anjou, en la Guerra de Successió. La cosa se'ns va posar difícil quan Carles va ser elegit Emperador i els seus aliats van considerar que tampoc no els convenia concentrar tant de poder en la mateixa persona. En aquella guerra la causa austriacista es va identificar amb el manteniment de les llibertats i privilegis dels països de la Corona d'Aragó, enfront de l'absolutisme borbònic. Però vam perdre, i així ens ha anat durant els darrers 300 anys. Després de la derrota molts catalans van trobar refugi en territoris on regnaven els Habsburg, i fins i tot van participar en l'intent fallit de crear una colònia poblada per exiliats austriacistes al Banat de Temesvar, a l'actual Voivodina sèrbia, que va rebre el nom de "Nova Barcelona".

Els Habsburg, per raons pragmàtiques, atesa la gran diversitat de les seves possessions, van representar a Europa un model de monarquia que atorgava un cert grau de reconeixement a la pluralitat política i cultural del seus súbdits i territoris. Aquest reconeixement va arribar a la seva màxima expressió durant la segona meitat del S.XIX i principis del XX, amb l'emergència del nacionalisme, la conversió de l'Imperi Austríac en Àustria-Hongria i la recerca de solucions per acomodar la diversitat nacional dins del complex règim de la monarquia dual, que va desplegar un model més pluralista a la part austríaca i més unitarista al Regne d'Hongria. Fins i tot diferents branques de la família Habsburg es van preparar per a un futur en què l'Europa Central es dividiria d'acord amb les nacionalitats que l'integraven. Així, Carles Esteve d'Habsburg, un parent de l'emperador Francesc Josep I, va educar els seus fills perquè la seva pogués esdevenir la dinastia regnant en un futur Regne de Polòni associat a l'imperi austríac. Carles Albert, el seu fill gran, va esdevenir un patriota polonès, i durant l'ocupació alemanya de Polònia va ser empresonat i torturat per la Gestapo per la seva negativa a declarar-se alemany. El seu germà petit, Guillem d'Habsburg, va esdevenir un aspirant al tron de la Ucraïna sorgida després de la 1a Guerra Mundial, i l'any 1948 va morir empresonat a la Unió Soviètica, per la seva col·laboració, des de la Viena ocupada, amb els nacionalistes ucraïnesos.

El malaguanyat Arxiduc Francesc Ferran va simpatitzar amb la idea de transformar Àustria-Hongria en els Estats Units de la Gran Àustria, una reorganització federal de la monarquia basada en els grups nacionals que en formaven part. Arran del seu assassinat a Sarajevo el projecte se'n va anar en orris, per la seva mort, que va impedir-ne l'accés al tron , i sobretot per l'inici de la 1a Guerra Mundial, que va acabar amb la desintegració de la corona austrohongaresa.

Otto d'Habsburg era el fill de Carles I, el nebot de Francesc Josep I que el va succeir l'any 1916, en plena guerra. Després de la derrota, l'any 1919, quan Otto tenia 6 anys, la família va ser expulsada d'Àustria i va iniciar un periple que durant uns anys els va fer passar per Suïssa, per l'illa de Madeira, per Lekeitio, al País Basc, on els "Grandes" d'Espanya els van regalar una vil·la, i París. Otto comptava amb un ample seguiment entre els monàrquics austríacs, i durant l'ascens del nacionalsocialisme es va erigir en opositor al règim. Després de l'Anschluss els nazis van sentenciar-lo a mort i l'hereu Habsburg es va refugiar als EUA. Després de la guerra va tornar a Europa, va viure entre França i el País Basc, i als anys 50 es va instal·lar a Baviera. Malgrat el seu antitotalitarisme, Otto, de fermes conviccions catòliques i conservadores, tenia bones relacions amb Franco, a qui considerava un dictador de tipus sud-americà, no totalitari com Hitler o Stalin, i a qui agraïa l'acolliment de molts refugiats durant la guerra. El dictador espanyol va arribar a oferir-li que fos el rei d'Espanya després de la seva mort, però l'austríac va rebutjar-ho i va proposar que es designés hereu Joan Carles de Borbó. Fins a l'any 1966 no se li va permetre l'entrada a Àustria, no sense una gran polèmica interna i prèvia la seva renúncia formal als drets successoris, l'any 1961.

Otto va ser un dels principals líders del moviment europeista conservador Unió Paneuropea Internacional, i un dels seus cavalls de batalla va ser l'alliberament dels països que es trobaven sota el jou comunista. Entre 1979 i 1999 va ser diputat al Parlament Europeu en representació de la CSU bavaresa, i l'any 1989 va participar en l'organització del Pícnic Paneuropeu, que va consistir en organitzar una trobada a la frontera entre Àustria i Hongria, aprofitant que el dia 19 d'agost s'obriria durant tres hores. Una oportunitat que va ser aprofitada per centenars d'alemanys de l'Est per passar a Àustria. Així es va iniciar un procés pel qual milers de ciutadans de la RDA es van desplaçar a Hongria amb l'objectiu de travessar la frontera cap a l'Oest, un moviment que va ser un dels desencadenants de la caiguda del Mur de Berlín, el novembre d'aquell mateix any.

Otto d'Habsburg va ser educat per ser emperador en una època en què desapareixien els vells imperis. Hauria pogut esdevenir un aristòcrata ociós però va optar per posar la seva formació i contactes al servei de la seva idea d'Europa i esdevenir, ell mateix, un gran europeu, amb una visió àmplia del continent, capaç de parlar en alemany, hongarès, croat, anglès, espanyol, francès i llatí i escriure llibres en diferents llengües. La seva relació amb el franquisme i d'altres posicionaments polítics el fan una figura controvertida, però tot i així se'l pot considerar un dels grans promotors de la integració europea en un marc de democràcia i llibertat, així com de l'ampliació de la UE cap a l'Est. La seva trajectòria personal, unida a la impressionant història del seu llinatge, justifiquen els honors que se li van retre a Viena.

De les idees que va defensar al llarg de la vida, em quedo amb aquest fragment del programa de la Unió Paneuropea: "L'Union Paneuropéenne se déclare attachée au patriotisme européen, couronnement des identités nationales de tous les Européens. A l'époque des interdépendances et défis mondiaux seule une Europe forte et politiquement unie peut garantir l'avenir de ses peuples et entités ethniques. L'Union Paneuropéenne reconnaît l'auto-détermination des peuples et le droit des groupes ethniques au développement culturel, économique et politique."

L'hora de protegir la privacitat.

2011-07-15T02:20:00.002+02:00

En un episodi de "The West Wing" en Sam Seaborn remarca que la defensa de la privacitat serà un dels grans reptes del segle XXI, davant l'aparició constant de noves tecnologies que permeten accedir a l'àmbit privat de les persones sense el seu consentiment. L'escàndol generat de les escoltes telefòniques, i d'altres formes d'intromissió en la vida privada de milers de persones, perpetrades pels carronyaires del grup "News International" evidencia la magnitud que ha agafat allò de què ens avisava l'Aaron Sorkin (guionista de "The West Wing) per boca d'en Rob Lowe, i alhora ofereix una oportunitat per fer net i trencar amb contundència el cercle viciós de la premsa sensacionalista. Ara toca als poders executiu, legislatiu i judicial, britànics en primer lloc, però també dels altres països on els sequaços de Murdoch han ficat el nas a la vida de la gent, prendre les mesures necessàries perquè els responsables siguin castigats i establir noves regulacions que dificultin encara més aquest capteniment. És un tema important, tothom pot ser víctima, un dia o altre, per qualsevol motiu, d'aquest forma d'espionatge, per tant cal posar límits que evitin que als mitjans de comunicació els sigui rendible actuar d'aquesta manera. Hauria de ser més fàcil denunciar un diari pel fet de publicar informacions que són estrictament confidencials, a les que tan sols es pot accedir o bé amb el vistiplau dels interessats o bé per vies il·legals. La llibertat d'expressió és un dels pilars de la democràcia, però aquesta llibertat no dóna dret a penetrar en l'esfera privada de les persones. És lògic que els personatges amb dimensió pública tinguin una protecció més atenuada de la seva privacitat, però tot i així segueix havent-hi fronteres molt clares que nos es poden traspassar, com ara accedir a les converses telefòniques o al correu electrònic, entre altres raons perquè si no es garanteix un mínim de confidencialitat es trenca tota possibilitat de parlar i d'opinar obertament i en confiança. Quan es trenquen els murs de la privacitat apareix una nova forma de totalitarisme en què el Gran Germà ja no és l'estat sinó una determinada premsa. Per això ara, quan s'ha revelat tot el que hi havia darrere els scoops de "News of the World" i "The Sun", és l'hora de tallar de soca-rel aquest càncer, que ignora tota forma de respecte per la dignitat de les persones i corromp tot els que toca.

La darrera frivolitat zapaterista?

2011-07-13T14:21:00.008+02:00

L'anunci per part de la ministra d'Exteriors espanyola que s'atorgaria el dret a votar en les eleccions municipals al ciutadans marroquins ja ha estat objecte de dues crítiques ben fonamentades, la de la Pilar Rahola i la de l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé. No en repetiré els arguments, que comparteixo, però el que més m'impressiona és la frivolitat i alegria amb què la ministra anuncia una decisió que pot tenir conseqüències pertorbadores a curt termini, sobretot en ciutats amb una elevada presència de marroquins. No entenc a què respon, al bonisme? a l'estupidisme? a una estranya perversió? a una percepció alterada de la realitat? és una forma de pagar favors al Regne del Marroc?. Fa tot l'efecte que aquest gent, començant per la ministra i seguint per tots els il·lustres seguidors del zapaterisme, es guien per un idealisme abstracte de repartiment de drets, "de progrés", sense preocupar-se gens ni mica de quins poden ser els efectes reals de les seves accions sobre la societat. La integració de la immigració és un dels reptes més importants que tenim a Catalunya, i la immigració marroquina, i musulmana en general, presenta unes especificitats que fan que sigui una tasca força difícil. Atorgant-los el dret de vot, sense exigir res més a canvi que una residència per un temps determinat, se'ls posa a les mans un instrument poderós per condicionar l'agenda política, un incentiu perquè els ajuntaments optin per polítiques de satisfacció clientelar de la comunitat estrangera en detriment de les polítiques d'integració. Si avui ja existeix mala maror perquè molts autòctons creuen que els immigrants reben un tracte de favor, què passarà quan els alcaldes, per atreure'n el vot, els ofereixin terrenys per construir-hi mesquites, estableixin la separació de sexes a les piscines municipals( com a l'hotel de l'Anna Balletbó a Gaza), eliminin el porc dels menús escolars i equiparin la celebració de les festes musulmanes amb les festes cristianes de tota la vida?. Els multiculturalistes em diran que ja els està bé que sigui així, però aquest no és el camí per integrar una població aliena en un nou país, així no es construeix una comunitat cohesionada i convivencial. Si tots els marroquins de Lleida poguessin votar a les municipals, ¿l'alcalde es podria permetre la fermesa amb què ha afrontat els problemes de convivència que plantegen certs col·lectius d'aquest origen? Per cert, i l'acollida dels nens sahrauís?, potser alguns ajuntaments se n'haurien de desvincular per no ofendre els votants marroquins, sovint força mediatitzats pel govern del seu país. Ja sé que generalitzo, i que hi ha molts immigrants marroquins que estan perfectament integrats a Catalunya, i jo que me n'alegro, però aquests ho tenen ben fàcil, tan sols han de demanar la ciutadania espanyola i, si en compleixen els requisits, podran gaudir de tots els drets polítics. Sóc igualment crític amb aquesta política de reconèixer el dret de vot a les municipals als ciutadans de fora d'Europa en aplicació del principi de reciprocitat, però en el cas marroquí la situació s'agreuja més, perquè és obvi que a Catalunya n'hi ha molts, més de 200.000, i són el grup que ara mateix planteja més problemes d'integració, amb totes les lloables excepcions que vulguem assenyalar. L'obtenció del dret de vot, també a les eleccions locals, hauria de ser la culminació d'un procés d'integració, pel qual el nouvingut adquireix els drets de ciutadania de forma progressiva i en paral·lel a l'assumpció dels deures que comporta establir-se de forma permanent en un altre país. La possibilitat de disposar de plenitud de drets polítics hauria de ser un estímul per adoptar, encara que sigui parcialment, la identitat de la nació que els ha ofert l'oportunitat de millorar el seu nivell de vida, no un regal sense contrapartides. D'altra banda, pel que fa al Marroc, no es pot afirmar l'existència de reciprocitat perquè el regne alauita no és una democràcia liberal homologable, sinó una monarquia autoritària guarnida amb una farsa de democràcia, molt millor que la resta de règims del Magreb, això sí, però no equiparable a un estat de dret europeu. Espero que imperi el sentit comú i s'entengui que la integració dels marroquins exigeix unes polítiques que no passen per la generalització indiscriminada del dret de vot.

El nom de la cosa.

2011-07-11T10:15:00.001+02:00

Fa anys que es qüestiona la conveniència de considerar el catalanisme polític com a nacionalisme, darrerament he llegit articles d'en Sánchez Piñol, Lluís-Anton Baulenas, i avui matex d'en Jordi Cabré, en un sentit diferent als dos primers, que donen voltes al tema. Segons el DIEC, nacionalisme és "Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació". L'expressió "organització política independent" és prou ambigua com per acollir diferents fórmules, i si aquesta definició del concepte és la bona, és clar que resulta aplicable al catalanisme polític sense cap problema. Tanmateix, la definició que en fa el diccionari anglès Merriam- Webster ens dóna la clau de la mala fama de la paraula:"Nationalism: loyalty and devotion to a nation; especially : a sense of national consciousness exalting one nation above all others and placing primary emphasis on promotion of its culture and interests as opposed to those of other nations or supranational groups.2: a nationalist movement or government.". És a dir, la visió anglosaxona del fenomen hi afegeix un ingredient de "suprematisme" nacional, que el converteix directament en antipàtic i a voltes perillós. A la pràctica habitualment se'l vincula amb els règims totalitaris, els genocidis, la neteja ètnica, el terrorisme, el racisme, la discriminació ètnica i el tancament cultural. Si bé es cert que darrere d'aquests fenòmens hi ha hagut sovint implicacions nacionalistes, obeeix a una visió molt limitada de la naturalesa humana i de la realitat social i política atribuir al nacionalisme el gruix dels mals que han assolat Europa durant el segle XX. La Primera Guerra Mundial, que és la mare de totes les guerres del segle, va tenir un detonant d'origen nacionalista, l'assassinat de l'Arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, tirotejat per un paneslavista serbi, Gavrilo Princip, però es va desencadenar com a conseqüència del joc d'aliances dels estats-nació i dels imperis, unes aliances que no responien a lògiques nacionalistes, sinó de defensa dels interessos de les potències europees. Una vegada engegada la maquinària de guerra, això sí, el nacionalisme va actuar com a legitimador de l'esforç bèl·lic i com a mobilitzador de les masses, començant pels voluntaris que s'allistaven per anar al front, per a desesperació dels partidaris de l'internacionalisme proletari. La història del S. XX europeu no es pot entendre principalment com un xoc entre nacions, sinó més aviat com una lluita constant, la Guerra Llarga que en diu Philip Bobitt, per determinar quin règim polític s'acabaria imposant al continent, ja fos el feixisme, el comunisme o la democràcia parlamentària, model aquest últim que feliçment va acabar triomfant l'any 1989. El nacionalsocialisme té una arrel nacionalista, però el projecte exterminador i expansionista hitlerià pertany a una altra dimensió. El fet de vincular tots els nacionalismes amb el nazisme és tan insostenible, injust i intel·lectualment deshonest com vincular totes les tendències d'esquerra, des de la socialdemocràcia fins a l'ecosocialisme, amb l'estalinisme de l'assassinat de masses i del gulag. Tot i la mala premsa del concepte, la gran majoria d'europeus són nacionalistes, en l'accepció del DIEC, és a dir, partidaris que la seva nació disposi d'un organització política independent, però com que no es veuen en la necessitat de reivindicar-ho, perquè ja ho tenen, es poden permetre el luxe de declarar-se aliens a un concepte que té connotacions negatives. Òbviament els catalans no ens podem permetre aquest luxe, no tan sols perquè no tinguem la independència, sinó, en primer lloc, perquè no tenim assegurada la supervivència nacional. La supervivència de la nació és l'objectiu primari i essencial de tot nacionalisme, un aspecte sobre el qual la definició del nostre diccionari normatiu passa de llarg, però que és l'autèntic moll de l'os de la qüestió. Vist així, els catalanistes no podem deixar de ser nacionalistes, però potser hem de ser prudents a l'hora de descriure'ns com a tals davant d'audiències que poden tenir una idea esbiaixada del que representa aquesta denominació.Això no obstant, cal anotar l'èxit que representa que organitzacions tan explícitament nacionalistes com la JNC i CDC estiguin integrades i gaudeixin d'un elevat prestigi tant al LYMEC com a l'ELDR, el moviment juvenil i el partit liberals europeus, unes organitzacions que, per la seva ideologia, podrien considerar-se especialment oposades al nacionalisme, però que han entès que el nacionalisme majoritari català representa tot el contrari d'allò que per a molts ha fet rebutjable aquell concepte. Tot i així, és necessària la prudència, perquè no tots els europeus estan tan ben informats com la cúpula liberal.

Construir estat és teixir nació

2011-07-08T11:30:00.001+02:00

Construir un estat vol dir, entre altres coses, guanyar posicions i consolidar-les, crear institucions i donar-los solidesa. Fer estat és dotar la nació d'estructures perdurables i resistents, i per tant flexibles, que permeten avançar quan es desglaça la Bàltica i defensar-se quan vénen mal dades. L'ideal és fer-ho recolzats en la llei, però a vegades per fer un pas endavant cal superar els límits d'unes lleis que no fem nosaltres sinó que ens vénen imposades des de l'exterior. Així es va fer la TV de Catalunya, superant límits, ocupant espais buits de normativa. Ara les coses són diferents, el règim constitucional espanyol està més consolidat i té menys escletxes que als anys 80, però per altra banda, nosaltres, almenys al Principat, també som més forts, gràcies al fet que durant tot aquest temps ens hem dotat d'elements d'estat català. I junt amb les protestes, les reivindicacions i l'agitació política necessària, el que cal fer és seguir bastint estat, justament perquè la societat catalana és plural i per a molts l'única referència de pertinença al país és l'existència d'unes institucions potents, no tan sols en l'àmbit del Benestar sinó en molts altres aspectes de la vida. Això també té efectes més enllà de les nostres fronteres administratives. No fa gaire vaig llegir un article de l'escriptor rossellonès Joan Lluís Lluís on, alhora que es manifestava pessimista sobre el futur del català a la Catalunya Nord, destacava com l'enfortiment institucional del Principat, amb elements tan vistosos com una policia pròpia que patrulla pels carrers i per les carreteres, estava revaloritzant la catalanitat al nord de l'Albera, una catalanitat que ja no es veu només com una tradició folklòrica sinó també com una identitat amb dimensió política i moderna, com una cosa seriosa i a tenir en compte. Aquest efecte existeix portes enfora, però és tant o més important portes endins, per exemple de cara als "nous catalans". Tenint en compte la racionalitat humana, els qui vulguin integrar-se al país ho faran per la via que els resulti més efectiva, sigui l'espanyola o la catalana. Com més fortes siguin les institucions catalanes, incloent-hi la societat civil, més estímuls tindran els nouvinguts per adoptar la identitat pròpia del país, el que no podem esperar és que ho facin per simpatia cap a una nació oprimida, perquè a la pràctica, fora d'algunes excepcions excèntriques, ningú no s'apunta voluntàriament al bàndol dels perdedors.

Una majoria per l'estat català

2011-07-06T10:40:00.001+02:00

El 18 de juliol de 1922 els patriotes Francesc Macià, Lluís Marsans i Sola, Daniel Cardona i Civit, Domènec Solé i Manuel Pagès i Mercade r, van fundar Estat Català, un partit que explicitava en la seva denominació un objectiu polític que avui encara és plenament vigent, i no només això, si ens fixem en la darrera enquesta del CEO hi ha almenys un 58,5% de catalans partidaris que Catalunya sigui un estat. Deixant de banda que més d'un 42% dels enquestats es van mostrar decidits a votar sí a la independència en el cas d'un hipotètic referèndum, a l'hora d'expressar les seves preferències un 25,5% es decantaven per un estat independent i un 33% per un estat dins una Espanya federal. Hi ha una clara diferència qualitativa entre una opció i l'altra, però tot i així ambdues coincideixen en la necessitat que Catalunya tingui el seu propi estat, una dada a la qual podem afegir-hi un 75% de partidaris del concert econòmic, la qual cosa demostra l'existència d'una àmplia majoria a favor de la sobirania catalana, ja sigui compartida amb l'estat espanyol o bé directament amb la Unió Europea. A la pràctica la via federal és una via morta, perquè no hi ha federalistes reals més enllà de Fraga, i tramposa, perquè quan a Espanya algú proposa un model pretesament federal, ho fa pensant en termes de federalisme simètric i sotmès a coordinació des del centre, és a dir, com una dosi doble de cafè per a tothom. En canvi a Catalunya el federalisme s'acostuma a veure més aviat com una fórmula per obtenir el màxim nivell d'autogovern sense trencar amb Espanya. Per tant, des d'una perspectiva catalana, és possible bastir un projecte d'estat català, independent o federat, amb un ampli suport popular, més enllà dels rengles de l'independentisme estricte. La independència és la solució òptima, però la tasca de construcció nacional és inajornable, no es pot deixar per l'endemà del dia de l'alliberament. És més, sense la prèvia construcció d'unes mínimes estructures d'estat propi, no és possible plantejar-se el salt a la independència. I com es basteixen estructures d'estat? doncs amb els materials que tenim, és a dir, les administracions que depenen directament dels catalans, tant la Generalitat com el món local, que es poden gestionar com a mers components de l'estat espanyol o bé com a peces de l'engranatge de d'un estat català en construcció. No es tracta tan sols de paraules, hi ha múltiples decisions , que s'adopten en tots els nivells administratius, en què l'orientació es pot fer en un sentit o bé en un altre, i correspon als polítics que qualifiquen de catalanistes adoptar la via correcta.

Europa:Eppur si muove

2011-07-01T21:25:00.001+02:00

D'un temps ençà vivim instal·lats en l'europessimisme, com a mínim des del fracàs de la Constitució Europea, però de forma molt agreujada amb la crisi, sobretot arran de l'enfonsament de Grècia, Irlanda, Portugal i potser d'altres més propers que ens poden arrossegar en la seva caiguda. Als països més endreçats la perspectiva de seguir finançant el desgavell meridional alimenta un perillós euroesceptisme, que diferents partits populistes adopten com a bandera i que condiciona l'acció dels governs. A França mateix, un dels puntals de la UE i alhora tomba del projecte constitucional, el Front National renovat de Marine Le Pen, amb unes excel·lents expectatives electorals, té com un dels seus grans eixos programàtics el rebuig a la integració europea, el retorn al franc i el restabliment dels controls fronterers i de les barreres aranzelàries, una posició que no està gaire lluny de la que defensen força polítics del país veí, partidaris de models econòmics proteccionistes. D'altra banda, l'arribada de milers de refugiats procedents del Nord d'Àfrica a les costes italianes coincidint amb les revoltes al món àrab, s'ha utilitzat com a justificació per modificar el tractat de Schengen i introduir noves limitacions a la lliure circulació de persones a la UE. Tanmateix, tot i les protestes, tant Grècia com Portugal han començat a seguir la disciplina prussiana de la cancellera Merkel, i fins i tot l'estat espanyol està fent els deures per reduir el dèficit, sent Catalunya qui més s'ha sacrificat fins al moment. L'euro es pot salvar, però a més, en el seu conjunt, la zona euro està creixent i dóna mostres de sortir de la crisi, malgrat les seves parts malaltes. Avui Polònia ha assumit la presidència rotatòria de la Unió Europea, quan compta amb un govern europeista, allunyat dels plantejaments euroescèptics i demagògics del germans Kaczyński, i es configura com una potència emergent en el marc europeu, cridada pel seu pes demogràfic, per la seva posició geogràfica i pel seu desenvolupament econòmic i cultural, a jugar un paper cada vegada més decisiu al continent, sobretot al seu flanc oriental. El govern de Varsòvia rep el testimoni del govern hongarès, controvertit per les seves polítiques domèstiques de limitació de la llibertat d'expressió i l'impuls d'un constitució ideològicament molt connotada. Tot i així, Hongria ha fet els deures tancant la negociació per a l'ingrés de Croàcia a la UE, que es pot fer efectiu l'1 de juliol de 2013, un país dels Balcans occidentals que per ser acceptat ha hagut de treure's del damunt els estigmes que va deixar-li la guerra per a la seva independència en què es va trobar immers durant la primera meitat dels noranta, i que marca el camí perquè Sèrbia, l'estat hereu de l'estat iugoslau a què es va enfrontar Croàcia, pugui també acabar ingressant a la Unió. No és per atzar que avui Ratkom Mladic es troba entre reixes a La Haia. Si més no, la perspectiva de ser admès a la UE segueix funcionant com un estímul molt potent perquè els aspirants portin a terme reformes democratitzadores, combatin la corrupció i rentin els seus draps bruts. El problema es produeix, a vegades, després de l'ingrés, quan es relaxen els controls establerts per passar l'examen. La Unió Europea, amb greus problemes i amenaces, continua avançant i sent un far de democràcia i prosperitat per als pobles del seu entorn. O almenys un tauló de salvació per a països com ara Islàndia que, quan totes li ponien, menyspreava la possibilitat de sumar-s'hi, però que ara que es troba amb l'aigua al coll pica a les portes amb insistència.

La temptació il·liberal

2011-06-29T19:31:00.001+02:00

Els populismes expressen impaciència davant els mètodes complexos i garantistes de la democràcia liberal, enfront dels quals plantegen tirar pel dret i resoldre de forma senzilla i entenedora, i normalment del tot errònia, problemes que atenallen la població. El més habitual és que s'assenyalin uns dolents de la pel·lícula com a responsables dels problemes, a qui s'ha de castigar. Així l'actual populisme de dretes situa els immigrants en el punt de mira, en especial els il.legals i els musulmans, i el populisme d'esquerres hi col·loca els banquers i els "especuladors" en general. Per això en Josep Anglada promet que expulsarà els immigrants il·legals de forma immediata i sense negociar amb altres països, i l'Arcadi Oliveras diu que els banquers haurien d'estar a la presó, també immediatament. Els populismes no són necessàriament totalitaris, però hi tenen grans analogies, no debades el nacionalsocialisme pretenia destruir l'enemic racial i el comunisme l'enemic de classe. A més, tant els de dretes com els d'esquerres coincideixen en posar a la picota els polítics "convencionals", a qui acusen de ser un colla de corruptes que tan sols miren per ells i no resolen els problemes. És la deslegitmació sistemàtica dels polítics elegits pel poble la que permet que els "indignats" portin a terme una acció tan profundament antidemocràtica com impedir que els diputats entrin al Parlament de Catalunya. Una acció que no té excusa, ni tan sols si es pretengués fer de forma aparentment pacífica, que no va ser el cas. Per molt imperfecte que sigui el sistema polític demoliberal, si d'alguna cosa no està mancat és de vies per expressar la pròpia opinió sense necessitat de vulnerar la llibertat dels altres ciutadans, tant el dret de manifestació com el de reunió estan ben reconeguts i la llibertat d'expressió s'ha ampliat per efecte de les noves tecnologies. En època de vaques magres les propostes populistes poden resultar atractives per a molta gent, i sovint per raons ben legítimes, però si creiem que la democràcia i la llibertat són els pilars en què s'ha de sostenir la nostra convivència, hem de saber plantar cara als intents de soscavar un sistema polític que és el menys dolent dels possibles, per al triomf del qual a Europa ha estat necessari tot un segle de guerres i confrontació.

Temps difícils, temps de populismes

2011-06-27T12:44:00.000+02:00

No és per atzar que coincideixen en el temps les protestes dels "indignats" i l'ascens electoral de Plataforma per Catalunya i d'en Garcia Albiol a Badalona. Vivim una època difícil en què l'atur fa estralls, i els discursos populistes de diferent signe es veuen enfortits davant la incapacitat de la política convencional per aportar solucions tangibles. Davant la sofisticació del discurs econòmic, que apel·la a la necessitat de reduir la despesa pública per "tranquil·litzar els mercats", al mateix temps que molts perden la seva feina, altres exhaureixen el subsidi d'atur i milers de joves ni tan sols no han tingut l'oportunitat de començar a treballar, un discursos fàcils com "primer els de casa", o "no som mercaderia en mans de polítics i banquers", connecten amb amplis sectors socials a la recerca de respostes davant una situació crítica. El problema és que els populismes no aporten solucions, tan sols canalitzen la indignació i, junt amb propostes que poden ser interessants, barregen autèntiques aberracions que atempten contra els principis més bàsics de la democràcia liberal. En aquests dies en què s'escolten més les consignes que les reflexions racionals, convé recordar que els sistemes polítics i econòmics que han generat més riquesa, benestar i llibertat per a la població han estat les democràcies liberals del món occidental, amb economia de mercat, ja sigui amb models més individualistes, com el nord-americà, o més col·lectivistes, com el francès o l'escandinau. En el moment actual trobo a faltar una defensa més decidida del liberalisme polític i econòmic, que està situat en el punt de mira dels populistes, que hi contraposen diferents fórmules proteccionistes abocades a aprofundir encara més la crisi que patim.

+Democràcia i elecció directa dels alcaldes

2011-06-15T02:44:00.001+02:00

Ara està de moda qüestionar la democràcia representativa, contraposant-la a una democràcia real que ningú no sap ben bé en què consisteix, però que té com a grans defensors uns col·lectius assemblearis que tan sols es representen a si mateixos, per molt de ressò mediàtic que hagin obtingut. Déu nos en guard de la pseudo-democràcia assembleària, sense control sobre qui pot i qui no pot votar, sense vot secret, on tot depèn de qui controla l'agenda i el megàfon. Contràriament, les eleccions municipals mobilitzen milers de persones arreu de Catalunya, militants de partits i independents que s'hi vinculen per a l'ocasió, que durant mesos dediquen una multitud d'hores a formular una proposta política per al govern del seu municipi i a fer campanya per convèncer el màxim de veïns perquè els votin. Aquestes últimes municipals han estat especialment concorregudes, amb candidatures de tota mena, que representen totes les sensibilitats ideològiques. A la major part de les poblacions mitjanes s'ha pogut triar des de l'extrema esquerra independentista de les CUP fins a la ultradreta xenòfoba de la PxC. La ciutadania tenia un enorme ventall d'opcions per escollir la que més s'ajustés a les seves preferències, i les persones amb ganes d'implicar-s'hi han tingut l'oportunitat de col·laborar amb una candidatura o bé de crear-ne una que respongués a les seves pròpies inquietuds. Les barreres d'entrada per presentar-se a les eleccions municipals són molt limitades i tothom amb ganes de plantar batalla pot fer-ho. Una altra cosa és assolir representació, però aquesta vegada s'ha vist com moltes formacions fins fa poc gairebé testimonials, han aconseguit entrar als ajuntaments. Es tracta de treballar i de fer unes propostes que resultin atractives per un segment significatiu de la societat. Una altre debat és si en els partits hi ha prou democràcia interna, tant a l'hora de confeccionar les llistes com d'establir el programa. Caldria analitzar-ho cas per cas, però més enllà dels mecanismes que s'utilitzin és determinant que els membres de l'organització s'hi sentin còmodes i ben representats. pels candidats que encapçalen les llistes. Altrament el problema no seria tant de democràcia interna com de legitimitat dels dirigents. On el sistema no dóna bona resposta a les expectatives dels ciutadans és en l'elecció dels alcaldes. El fet que siguin elegits pel ple i no directament pels electors facilita tota mena de pactes que, a vegades, resulten difícils de comprendre pels votants o bé són directament rebutjats per aquests. Deixar que governi la llista més votada és un bon criteri, però tampoc no és l'opció que millor pot respondre a la voluntat majoritària dels ciutadans. El més idoni fóra establir un sistema d'elecció directa de l'alcalde, si cal a dues voltes, per assegurar que la persona que liderarà la ciutat és la que compta amb un suport més majoritari, més enllà dels pactes que puguin establir els diferents partits. L'elecció directa afegiria un plus de legitimitat a l'alcalde, i estalviaria la sensació de "mercadeig" que sovint es trasllada a l'opinió pública. L'elector podria triar, per separat, un candidat a l'alcaldia i una llista de partit, i després ja seria l'alcalde elegit el qui hauria d'entendre's amb el ple municipal per aplicar el seu programa.

La conquesta castellana de Mallorca

2011-06-10T02:27:00.000+02:00

Una de les paradoxes més bèsties del postfranquisme és que ha estat durant aquest període, i no pas durant la dictadura, quan més ha avançat la castellanització dels Països Catalans, que viu un nou episodi amb la victòria del PP de José Ramón Bauzà a les Illes i la revàlida de Francisco Camps al País Valencià, amb programes que fan bandera de l'arraconament del català com a llengua de segona, subordinada a la llengua pròpia de l'antic Regne de Castella. La situació política al Principat és molt diferent, però tot i així, és ara, per primera vegada des de la Reconquesta, que la llengua catalana ha esdevingut minoritària a Catalunya . L'any 1975 el català era l'idioma d'ús habitual entre la majoria d'habitants dels territoris situats de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, amb l'excepció de la Catalunya Nord, on la francesització estava més avançada. Avui, malgrat la democràcia i les autonomies, la situació lingüística s'ha invertit. Curiosament, mai des del S. XVIII la llengua catalana no havia estat present en tants àmbits formals i en l'ensenyament, però això no ha estat suficient per contrarestar l'avanç imparable del castellà, impulsat per la seva força demogràfica, el seu caràcter de llengua oficial de l'estat i el seu predomini absolut en la cultura de masses que, en una societat cada dia més urbana, ha ocupat els espais que en el passat corresponien a la cultura popular tradicional, on predominava el català, en les seves diferents variants dialectals. S'acumulen les males notícies, a Mallorca volen tancar un televisió en català, al País Valencià les escoles públiques que tenen la llengua pròpia com a vehicular, i a Elx arriben a l'extrem de canviar el nom dels equipaments municipals perquè estan en català, talment com si les tropes franquistes acabessin de prendre la ciutat. I de tot plegat el que més sobta és que són molts catalanoparlants de les Illes i del País Valencià els qui avalen amb el seu vot les polítiques de genocidi cultural del Partit Popular, demostrant un absolut menyspreu envers la seva pròpia identitat. Que això passi a València ja hi estem acostumats, però ara a les Illes estan arribant als mateixos nivells, fins al punt que el partit que hi ha guanyat les eleccions es va permetre el luxe de fer el seu míting central íntegrament en castellà, davant d'un públic on com a mínim el 50% dels assistents eren autòctons de les Illes, que aplaudien aferrissadament els profetes de l'anorreament de la llengua de Ramon Llull. Fa quaranta anys els valencians i els mallorquins eren tant o més espanyolistes que ara, però almenys mantenien la llengua, encara que fos tan sols en l'àmbit privat i per simple inèrcia. Ara, quan tenen més mitjans per afirmar la seva identitat política i cultural, semblen més decidits que mai a fer tot el necessari per esdevenir espanyols homologables, en un procés que culmina la conquesta castellana de la major part del litoral mediterrani de la península i de les Illes.

Oui, nous pouvons

2011-05-31T23:30:00.000+02:00

Una certa elit francesa s'esquinça les vestidures pel tracte que s'està donant a Dominique Strauss-Kahn als Estats Units, per l'exhibició pública de la seva compareixença judicial, emmanillat i després d'haver fet nit a la presó, una exhibició impensable a França, sobretot tractant-se d'una patum de l'envergadura d'en DSK. Em va fer gràcia la síntesi que feia un articulista anglès del sistema de classes francès, que per a ell es redueix a "the rulers and the ruled", en contrast amb la pretesa complexitat de la societat britànica. És un estirabot, però no va gaire desencaminat, si tenim en compte l'elevat nivell d'impunitat de què semblen gaudir les elits franceses, formades per dirigents polítics i empresarials sorgits de les "Grandes écoles", pels intel·lectuals de la "gauche caviar" i altres personatges que hi estan vinculats per una o altre via. El casos de corrupció i de finançament il·legal dels partits hi gaudeixen d'un tractament relativament laxe: la presidència va garantir immunitat a Jacques Chirac enfront els escàndols de corrupció de la seva etapa com a alcalde de París, i polítics com Alain Juppé s'han reincorporat al govern sense problemes després d'haver complert una sentència d'inhabilitació. Però el que crida més l'atenció és com reaccionen els membres d'aquestes elits quan s'acusa algun dels seus membres de la comissió d'un delicte sexual. El cas més conegut fins ara era el de Roman Polansky ,director d'origen polonès però plenament integrat en l'establishment cultural francès, qui, gràcies a la protecció de la República Francesa, havia pogut eludir durant dècades las persecució de justícia nord-americana, que li demanava comptes per haver abusat d'una aspirant a model de tretze anys. Finalment, quan va ser detingut a Suïssa, els seus amics francesos van aixecar el crit al cel, no tan sols per demanar-ne l'alliberament sinó també per relativitzar la gravetat del seu comportament. Entre els seus apologetes va destacar en Bernard Henri Levy (BHL) el filòsof ric i famós, que es distingeix per portar les camises descordades, qui va escriure coses com ara :"The "illegal sexual intercourse" that Roman Polanski acknowledged he was guilty of 32 years ago is not, for all that, the deadly crime, even crime against humanity, that the avengers hot on his heels have been denouncing for the past 10 days. Yes, it is a crime. But there are degrees in the scale of crimes", és a dir, el crim no és tan greu com el pinten, la seva persecució obeeix al interessos electorals del jutge i, per tant " you feel as I do the formidable hypocrisy of this prosecutor, craving recognition, who woke up one morning to deliver him like a trophy to the public condemnation of the white-hot anger of voters -- and we must, like his victim, plead that he finally be left in peace.". Quan va esclatar un cert escàndol motivat pels passatges del llibre autobiogràfic del ministre francès de cultura, Frederic Mitterrand (un altre membre conspicu de l'elit i nebot de l'antic president), en què es confessava usuari entusiasta dels serveis de prostitució masculina de Tailàndia, deixant entreveure una possible pedofília, després negada pel mateix autor, en BHL va acusar els qui des del Partit Socialista van criticar-lo, de jugar el paper d'una brigada dels costums i de "voler au secours du nouvel ordre moral". El mateix ministre Mitterrand és un dels grans defensors de Polansky, com ho és també l'exministre de cultura Jack Lang, que en relació a l'afer DSK ha manifestat no entendre'n l'empresonament perquè el capdvall no ha mort ningú.

Després de defensar en Polansky, com van fer molts altres membres d'aquesta colla de privilegiats, en BHL hi ha tornat de nou, ara per defensar en DSK, posant en entredit el relat dels fets i insinuant clarament l'existència d'un complot: "Je ne sais pas – mais cela, en revanche, il serait bon que l’on puisse le savoir sans tarder – comment une femme de chambre aurait pu s’introduire seule, contrairement aux usages qui, dans la plupart des grands hôtels new-yorkais, prévoient des « brigades de ménage » composées de deux personnes, dans la chambre d’un des personnages les plus surveillés de la planète. Et je veux pas non plus entrer dans les considérations de basse psychologie – comme on dit basse police – qui, prétendant pénétrer dans la tête de l’intéressé et observant, par exemple, que le numéro de la fameuse chambre (2806) correspondait à la date (28.06) de l’ouverture des primaires socialistes dont il est l’incontestable favori, concluent à un acte manqué, un lapsus suicidaire, patati, patata. Ce que je sais c’est que rien au monde n’autorise à ce qu’un homme soit ainsi jeté aux chiens.". Perquè esclar, en DSK és el seu amic "le Strauss-Kahn dont je suis l’ami depuis vingt cinq ans et dont je resterai l’ami", i això ell això mai no ho faria, ja que si bé és "séducteur, sûrement; charmeur, ami des femmes et, d’abord, de la sienne, naturellement", no té res a veure amb el personatge brutal i violent que ens han presentat. És obvi que en BHL és un gran amic, que no dubta a sortir en defensa dels seus amics quan tothom en renega, però tant en un cas com en un altre la seva argumentació és feble (atenció a la referència desconcertant al número de la cambra), i com a mínim cínica quan descriu en DSK com a amant de les dones "et, d'abord, de la sienne, naturellement". El cinisme dels qui es creuen intocables i amb dret a fer el que vulguin, "oui, nous pouvons".

Cada cosa al seu lloc

2011-05-31T13:21:00.001+02:00

Portem gairebé dues setmanes en què els mitjans de comunicació estan pendents d'uns centenars de persones, a estones milers, que es concentren a la plaça de Catalunya per debatre no se sap ben bé què, i on marquen l'agenda els més hàbils amb el megàfon. Això de l'assemblearisme és més vell que l'anar a peu, ranci fins i tot, i sobta que persones formades, com teòricament ho són els periodistes, salivin tant davant les proclames tòpiques i resclosides dels acampats. Suposo que pateixen una mena de nostàlgia de la revolució que no van fer o de les seves pròpies experiències a l'institut i a la universitat, sinó no entenc tanta devoció per la comèdia ridícula de les comissions i les subcomissions reunides en rotllana, la presa "espontània" de decisions a mà alçada, les tendes de campanya, l'hort, la zona nudista i l'acumulació de farda al centre de Barcelona . Com tard o d'hora havia de passar, la policia va actuar-hi divendres, i ja tenim en marxa la campanya antipolicial típica i esperable en aquests casos. Que hi ha motius per indignar-se?, oi tant que sí, però cap dels problemes que atenallen la nostra societat se soluciona ocupant les places públiques i generant "brain stormings" en què fonamentalment s'acaba demanant més i més despesa pública, i més i més impostos, i també una "democràcia real" que ningú no sap com definir, però que quan els escoltes entens què vol dir: la democràcia real és que es faci el que jo penso!. Molta gent ha acollit aquesta iniciativa de les acampades amb simpatia, perquè hi ha un emprenyament col·lectiu molt important, causat per la crisi, per la manca d'expectatives dels joves i pel descrèdit de la política. Tanmateix aquesta santa indignació encega el criteri de molts que donen per bona qualsevol mena de protesta, sense parar-se a analitzar ni el com i ni el què es planteja per part dels qui s'han atribuït la representació de la indignació social. Pel que fa al com, l'ocupació per temps indefinit de places públiques, constitueix un atemptat contra les normes més bàsiques de convivència ciutadana. Les idees, per molt elevades que siguin, no atorguen carta blanca per prendre possessió d'espais que són de tothom, i que estan destinats a usos que no inclouen l'acampada. No importa quina idea es defensi, a l'espai públic cal seguir les regles establertes en les ordenances municipals i la resta de la normativa aplicable, i no s'hi val a admetre excepcions en funció de la "bondat" de la causa. Els drets de reunió i de manifestació estan perfectament regulats i es poden exercir extensament sense necessitat d'ocupar la via pública durant dies. Personalment no m'identifico amb la major part dels plantejaments dels acampats, però encara que les acampades fossin a favor d'una causa amb la que estic totalment identificat, com ara la independència de Catalunya, també hi estaria en contra, perquè disposem de moltes altres vies per defensar les nostres idees sense necessitat de restablir el barraquisme a Barcelona, feliçment eradicat fa dècades. Pel que fa al què, a les propostes que sorgeixen de les acampades, s'incriuen plenament dins l'àmbit ideològic de l'esquerra, és a dir, a la pràctica tenim una mena d'assemblea permanent d'activistes d'esquerres al centre de la ciutat, que van destil·lant la seves solucions habituals, amb diferents tonalitats, més anarcoides o socialitzants. Això és el que hi ha, però s'aprofiten de l'estat d'indignació col·lectiva per donar a entendre que són la veu del poble emprenyat, atribuint-se una legitimitat que sota cap concepte no els correspon, però que molts periodistes contribueixen a fer creure que existeix. En el fons les propostes programàtiques que van sorgint del magma assembleari no divergeixen gaire del programa electoral de forces com ara ICV-EUiA, és a dir, són idees que ja tenen qui les defensa en l'arena política convencional i que ja han estat sotmeses a la prova de les urnes, l'autèntic mesurador de legitimitats. I a les urnes l'esquerra radical perd, no hi té res a pelar, per això proclamen la superioritat dels "moviments socials", de les cassolades i de les acampades: el que no guanyen a les urnes ho volen guanyar al carrer, amb la complicitat, a vegades ingènua, a vegades ideològica, d'uns mitjans de comunicació que a Catalunya estan impregnats d'un papanatisme progre esfereïdor.

L'escàndol perfecte

2011-05-21T18:21:00.001+02:00

L'afer Strauss-Kahn és l'escàndol perfecte, bona prova és que dóna per idear una pila de titulars sensacionalistes: "Un banquer jueu (al capdavall l'FMI és un banc) abusa sexualment d'una dona de fer feines musulmana." "Un playboy canós força una vídua trenta anys més jove a tenir -hi relacions sexuals." "Un socialista francès obliga una immigrant africana a fer-li una fel·lació." "El presidenciable favorit dels francesos és empresonat als Estats Units per un delicte sexual." "La policia nord-americana deté un llibertí francès, acusat de violació, a l'avió que l'havia de portar a París"."DSK, l'esperança blanca de la socialdemocràcia europea, serà jutjat als Estats Units per haver abusat, presumptament, d'una vídua negra". I així podríem seguir amb múltiples i sucoses variants. El cas és sorprenent perquè costa de creure que algú de la seva posició i amb expectatives reals d'esdevenir president de la República Francesa, s'ho jugui tot, i ho perdi, per una rebolcada inconsentida amb una cambrera del servei d'habitacions. És un error de judici massa bèstia per a un home amb les seves responsabilitats i experiència, i és lògic que el fet alimenti tota mena de teories conspiratives. Tanmateix, tenint en compte que la líbido exacerbada d'en DSK no era cap secret, pot assumir-se que a voltes podia arribar a encegar-li el seny. Si algú als 62 anys actua d'aquesta manera podem pensar que no és la primera vegada que intenta satisfer els seus desitjos prescindint de la voluntat de la seva partenaire, i ja ha aparegut el testimoni de la periodista Tristane Banon per certificar que el comportament que ara se li imputa no era inèdit. Segons la jove escriptora set anys enrere en DSK la va citar per a una entrevista en un pis semibuit de París, un escenari com el de la mítica "Last tango in Paris", on un madur Marlon Brando es repassava a fons la jove Maria Schneider, i poc després d'iniciar la convera s'hi va abraonar empès per un irrefrenable ànim lúbric. Si es tracta d'una conspiració cal treure's el barret davant dels conspiradors, perquè n'han cuidat tots els detalls. En tot cas cal distingir el gra de la palla (ehem), i entendre que l'escàndol no es produeix perquè el senyor Strauss-Kahn hagi tingut una aventura extramatrimonial a un hotel de Nova York, sinó perquè presumptament ha comès almenys tres delictes. No es tracta d'una diferència d'estàndards morals entre els EUA i França, perquè una agressió sexual és un crim a ambdues bandes de l'Atlàntic, encara que alguns defensors d'en DSK apuntin al puritanisme anglosaxó per relativitzar el cas. No hi ha discussió moral, perquè a les societats occidentals tenim assumit fa temps que el sexe sense el consentiment d'una de les parts implicades és un delicte. L'al·lusió que arran del cas s'ha fet a l'ample tolerància que existeix a França envers la vida eròtica dels polítics no és pertinent, com tampoc no ho és la referència a l'elevada promiscuïtat de successius presidents de la República en la mesura que no tenim constància que Mitterrand, Chirac o Sarkozy hagin comès cap mena de delicte sexual. Una altra qüestió, aquesta sí rellevant per al cas, és en quina mesura el poder atorga impunitat a determinats individus per a la comissió de delictes d'aquest i d'altre tipus.

Paraules per al míting del 14 de març. Territori i sostenibilitat.

2011-05-16T01:07:00.001+02:00

Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa, Hi ha un temps de plantar i un temps de collir, un temps d’enrunar i un temps de construir. A l’hora de formular un programa electoral hem de procurar entendre en quin temps ens trobem, i sobretot, a quina realitat haurem de fer front en el futur immediat.

Aquest darrers quatre anys la situació econòmica ha fet un tomb radical, que ha tingut un impacte directe sobre les expectatives urbanístiques. Moltes solucions i propostes que eren bones l’any 2007 avui són impensables. Ho dic perquè veient l’enfoc de campanya dels nostres principals competidors electorals, sembla que s’hagin quedat aturats en el temps, com en aquella pel·lícula de la marmota, i si bé ja porten quatre anys a l’alcaldia, segueixen parlant de “canvi de plans”.

Segueixen parlant de centenars de pisos amunt, i centenars de pisos avall, com si aquesta fos la gran qüestió que s’hagués de decidir en aquestes eleccions, i no és el cas. Tal com està el mercat immobiliari no hi ha lloc per a grans operacions, ni per a convenis urbanístics que financiïn l’ajuntament, ni per a res que s’hi assembli. Hem d’establir una ordenació urbana que permeti superar les assignatures pendents del poble, tant en matèria d’equipaments com per crear uns mínims d’habitatge social, però sent molt conscients qu avui el desenvolupament urbanístic no pot ser el motor econòmic de la Palma.

Si no canvien molt les coses, anem cap a un escenari en què l’ajuntament rebrà menys diners, tant de l’estat com de la Generalitat i , probablement, no podrà incrementar la seva recaptació. S’ha acabat la rifeta del “plan Zapatero”, que ha permès que els ajuntaments gastessin amb alegria durant aquests últims anys, un pla que ha contribuït a engrossir l’enorme bossa del dèficit estatal. No podem pensar en grans obres, però sí en tenir cura del que tenim i en introduir millores modestes, però efectives. La crisi pot ser una oportunitat per posar la màxima atenció en els detalls que ens permeten millorar la nostra qualitat de vida.

L’accessibilitat, la comoditat amb què s’ha de poder passejar per tot el poble, encara presenta deficiències, per exemple a l’avinguda de Catalunya, on hem d’eliminar tots els aparcaments sobre les voreres i reurbanitzar-ne el tram central, que fa molts anys que no es renova. Per eliminar aparcaments sobre la vorera n’hem de crear en altres indrets cèntrics, amb mesures creatives, que ens permetin guanyar nous espais per als estacionaments, on els cotxes no facin nosa als vianants.

Una altra assignatura pendent és la recepció de Can Vidal. Sabem que els veïns tenen un projecte d’obres força raonable, i estan disposats a assumir-ne el cost que els correspon, però fins ara l’ajuntament no els ha donat cap resposta. En el proper mandat la recepció de Can Vidal ha de ser un fet.

En aquesta època d’austeritat i d’introspecció, adquireix un gran protagonisme el manteniment i la dignificació del nostre patrimoni, per això volem portar a terme un pla de conservació de masies, posant-nos d’acord amb els seus propietaris, per assegurar-ne el manteniment dels seus valors distintius, i perquè llueixin amb la seva màxima esplendor.

També en aquesta línia, proposem la reurbanització del carrer Santa Maria, que juntament amb el carrer Sant Isidre, forma el que en podríem dir el centre històric de la Palma. Santa Maria ha d’esdevenir un carrer de prioritat per a vianants i una zona de passeig per a tot el poble, com ja ho és en moments puntuals com ara la Fira i durant la Festa Major d’agost.

La cura del territori no s’ha de limitar a l’àmbit urbà, si una cosa caracteritza la Palma és el seu entorn forestal, els boscos que l’envolten. Ho tenim aquí mateix però encara no en gaudim plenament, per això és necessari crear un itinerari de camins forestals, correctament senyalitzat i mantingut, que es connecti amb el passeig fluvial de la riera de Rafamans. Bosc, camins i passeig fluvial han de funcionar com un gran parc per un esbarjo basat en el respecte i en el contacte amb la natura.

Diuen que l’arbre més enfila com més endins pot arrelar, per això, per projectar-nos amb més força cap al futur, mirem enrera i veiem que la Palma ha estat un poble de pagesia, a diferència d’altres municipis del nostre entorn on la indústria o el comerç han tingut un pes més gran. El conreu de la terra és l’eix nostra tradició, que podem reinventar com una activitat útil per a la gent d’avui. Volem garantir el manteniment dels horts i evitar-ne l’abandonament, i volem fer realitat un projecte que fa quatre anys estava molt avançat, fins que amb el famós canvi de plans va quedar en no-res: l’escola de natura i pagesia, pensada sobretot per als nens i nenes de la Palma, però que també pot ser un factor de promoció externa del nostre poble. Una escola de natura i pagesia a través de la qual, per exemple, podem portar a la pràctica un altre projecte de recuperació de la nostra tradició: la vinya i el vi, aprofitant que ens trobem dins dels límits de la D.O. Penedès.

Pouem idees en el nostre passat i abracem els reptes del futur, començant pel repte de la sostenibilitat, la necessitat de fer més amb menys, de mantenir i incrementar la nostra qualitat de vida esmerçant-hi una menor quantitat de recursos naturals i contaminant menys. Per això ens comprometem a assolir la màxima eficiència energètica possible en les instal·lacions municipals, amb sistemes d’enllumenat i de calefacció que permetin una reducció dels consums, pel bé col·lectiu que suposa disminuir el consum d’energia i pel favor que fem a les finances municipals reduint la factura dels subministraments. Alhora l’ajuntament s’ha d’implicar en la promoció de pràctiques més sostenibles entre la població i impulsar canvis que poden ser claus en la lluita contra la contaminació i contra el canvi climàtic, com ara la introducció dels vehicles elèctrics, que durant els propers anys aniran guanyant presència entre nosaltres.

Per tancar aquest apartat dedicat al territori, no puc deixar de fer esment a la variant de la carretera, un tema sobre el qual l’actual equip de govern ha pres una decisió crítica, perquè ha inclòs en el Pla general, el POUM, una proposta de traçat que, des de Can Benet, passa pels horts de Cal Sereno, segueix un tram cap amunt i seguidament torna a acostar-se al nucli urbà, passant pel camí del Roure i desembocant al Camp vell. El camí de l’infern està empedrat de bones intencions, i l’equip de govern actual, amb la intenció d’aprovar el seu POUM, fos com fos, ha acceptat com a preu a pagar la inclusió d’una proposta de variant que és un atemptat contra el nostre territori. Si governem retirarem aquest traçat del POUM, encara que això suposi endarrerir-ne l’aprovació definitiva, perquè no podem acceptar la inclusió d’una proposta de variant que es carrega tot un model de poble. ¿Quin sentit té que la primera ordenació urbanística general de la Palma independent, deixi la porta oberta a una variant que ens trinxa el territori? què hi guanyem?

Una de les claus de volta del pla urbanístic de la Palma Sempre i del PSC és la possibilitat de traslladar el camp de futbol a Can Benet, doncs bé, amb la reserva de variant que hi han posat, aquest trasllat és pràcticament impossible, i per tant la capacitat del POUM per generar noves zones d’equipaments queda limitada de forma radical. Tal com està redactat ara mateix, aquest és un pla urbanístic que s’autoanul·la, la qual cosa, després de tants anys de redacció, de debats, de participació, d’estudis i de treballs tècnics és un resultat patètic. Ja toca que la Palma es doti d’un nou POUM, però no ens podem conformar amb qualsevol cosa, si ens em d’esperar ens esperarem, però un pla urbanístic o es fa ben fet o no es fa.

I acabo. Teniu el nostre programa electoral a les mans i podeu llegir-hi les nostres propostes per a una època d’austeritat però que estem convençuts que pot ser molt enriquidora per a la Palma, si combinem hàbilment tradició i modernitat, conreu de la vinya i cotxes elèctrics, noves voreres i camins forestals, construint dia a dia una Palma millor.

Una nova fita de la història?

2011-05-09T10:41:00.000+02:00

Sempre hi ha fets puntuals que ens permeten delimitar les diferents períodes de la història, uns fets que o bé per si sols són l'origen del canvi, o bé en són la conseqüència, o bé tenen una gran força simbòlica que permet visualitzar una època. Podem dir que l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran va desencadenar la primera guerra mundial, l'inici d'una etapa històrica que es pot limitar a la mateixa guerra o bé al que es denomina la guerra llarga, des de 1914 fins a 1989, en què al teatre europeu es van enfrontar tres models polítics: el feixisme, el comunisme i la democràcia liberal, culminant amb la victòria d'aquest darrer model, simbolitzada en aquest cas per la caiguda del Mur de Berlín, l'altra gran fita històrica del S. XX. Resta per veure si la mort d'Ossama Bin Laden podrà considerar-se un nou punt de referència, que assenyalarà el final d'una època que va iniciar-se l'any 2001 amb els atacs contra les Torres Bessones, i que ha estat marcada a sang i a foc per la "War on Terror" i les conseqüents guerres d'Afganistan i d'Iraq, dos conflictes que, amb la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq prevista per aquest any i la insinuada retirada de l'Afganistan, perdrien el protagonisme que avui se'ls atorga, al mateix temps que l'evolució de les protestes al món àrab i musulmà pot acabar configurant nous equilibris de forces al Nord d'Àfrica i al Pròxim Orient, amb repercussions globals.

Germans Badia, un record necessari.

2011-04-30T15:01:00.005+02:00

El dia 28 d'abril es va commemorar el 75è aniversari de la mort a trets d'en Josep i d'en Miquel Badia, assassinats per uns gàngsters de la FAI. En Miquel Badia va ser un personatge molt rellevant, tot i morir molt jove. Activista del separatisme, l'any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, va participar en la preparació d'un atemptat contra el Rei Alfons XIII, el que es va conèixer com a "Complot de Garraf", i per aquest motiu es va passar cinc anys molt durs a la presó. Amb la Generalitat ja establerta, va organitzar les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català i els seus escamots, i va arribar a ser el màxim responsable de la seguretat pública de Catalunya, encara que per un curt període de temps. El seu germà Josep, militant independentista com ell però políticament menys destacat, va tenir la mala sort d'acompanyar-lo quan els seus botxins el van anar a buscar. En Badia sempre ha estat un personatge incòmode, ho era als anys trenta i ho és ara, perquè el seu perfil no s'ajusta a cap dels corrents polítics dominants a Catalunya. El seu nacionalisme independentista, el militarisme, l'enfrontament amb l'anarconsindicalisme, les seves accions expeditives, els seus inicis terroristes, tot plegat el fa un home difícil de digerir pel catalanisme benpensant, i rebutjable per les esquerres postmodernes. Però en Badia s'ha de valorar en el context de la seva època, i vist així, resulta un dels dirigents nacionalistes que millor van interpretar la seva realitat. En un temps marcat per la violència, de l'estat, de l'extrema dreta i de l'anarquisme, no tenia sentit que el catalanisme anés amb el lliri a la mà i rebés per totes bandes. Però en Badia no se'n va sortir, el nacionalisme català no va desenvolupar prou múscul i el juliol del 36 qui inicialment es va fer amb el control del carrer van ser els anarquistes i no els catalanistes, tot i que les diferents tendències del catalanisme eren majoritàries al país. Aquests dies s'ha recordat que l'any 1933 els escamots de les JEREC, comandats per en Badia, van plantar cara als vaguistes de la CNT, en plena campanya insurreccional contra el règim republicà, i fins i tot van arribar a assumir la conducció dels tramvies de Barcelona per avortar una vaga del transport. En Miquel Badia va entendre que si la Generalitat era l'embrió de l'estat català, calia garantir l'ordre públic a Catalunya enfront del crim organitzat i dels elements subversius, com ara els sectors de l'anarcosindicalisme que pretenien enderrocar les institucions democràtiques. Amb aquest objectiu estava disposat a utilitzar mitjans de dubtosa legalitat. Òbviament en l'actuació dels escamots hi va haver excessos inacceptables, sobretot quan es dedicaven a assaltar revistes com el "Be Negre", que havia satiritzat l'alcalde de Barcelona Jaume Aiguadé, antic militant d'Estat Català, o a sabotejar els mítings d'altres partits o de dirigents del seu propi partit (ERC) que no els eren afins. Tanmateix, tot i que se'ls ha investigat amb lupa, no s'ha pogut identificar ni les JEREC ni el partit "Estat Català", que se'n va escindir l'any 1936, amb el feixisme emergent a l'època. La seva estètica paramilitar, la seva estructura jeràrquica, alguns dels seus mètodes i activitats, els emparentaven amb el feixisme, però també amb el comunisme i altres moviments polítics d'arreu d'Europa que, sense propugnar ideologies totalitàries, tenien branques paramilitars. Vist amb perspectiva, que el nacionalisme radical català no sucumbís a la temptació feixista, tant potent a l'època i que va infectar més gent de la que sovint es vol fer creure, és un mèrit que cal anotar en la història del catalanisme. Miquel Badia va ser un patriota audaç i amb visió d'estat català, que amb encerts i errors, va combinar l'acció de govern amb l'activisme militant. El seu lideratge va canalitzar l'energia de milers de joves sorgits dels rengles dels aprenents, dels oficinistes i dels saltataulells que poblaven les viles i ciutats catalanes que, en l'entorn polític convuls i efervescent dels anys 30, van posar la defensa de la nació catalana pel damunt de les modes ideològiques del moment.

Municipals a la vista

2011-04-21T10:01:00.000+02:00

Ahir dia 20 es van publicar les candidatures presentades a les eleccions municipals d'enguany: una pila, no tinc els números, però em fa la impressió que n'hi ha més que altres anys, amb l'excepció de pobles com el meu, la Palma, on tan sols se'n presenten quatre i una, la del PP, és fantasma. En tot cas a la majoria de municipis els veïns tindran un ampli ventall d'ofertes electorals per triar la que més s'ajusti a les seves preferències, però tot i així no hi haurà una gran participació i es tornarà a parlar de desafecció i d'allunyament entre la política i la ciutadania. Però en realitat les eleccions municipals són les més properes, impliquen una elevat nombre de ciutadans de cada municipi, en molts casos independents sense filiació partidista, que es comprometen temporalment en un projecte polític, i afecten la governació de la realitat més quotidiana . Seguint els raonaments habituals entre els creadors d'opinió pública, i també escoltant les raons que molts ciutadans donen per explicar el seu desinterès per la política, les eleccions locals haurien de ser les que assolissin un nombre més elevat de sufragis, ja que per les seves característiques toquen més directament els interessos de ciutadà, "allò que interessa la gent", que diuen. Tanmateix ja veureu com la participació difícilment superarà la de les darreres eleccions al Parlament i serà molt inferior a la de les eleccions espanyoles de 2008 i a la de les eleccions que se celebraran l'any vinent. La realitat desmenteix els tòpics sobre la desafecció política, perquè al final, és quan s'enfronten els dos grans partits espanyols, que sovint centren els seus debats en qüestions ben esotèriques (què collons és el cas "Faisán"?), i no pas en el "bread and butter" de la ciutadania, que hi ha una afluència més gran a les urnes. Per tant el problema no és que el sistema no ofereixi vies d'expressió a totes les sensibilitats polítiques, ni tampoc que els polítics visquin en un món a banda ( al capdavall, hi ha més gent que vol decidir qui mana a Madrid que no pas gent que vol decidir qui mana a la seva ciutat), sinó la percepció que unes eleccions són més importants que unes altres i a més, atesa la simplicitat del bipartidisme espanyol, resulta que les eleccions a las "Cortes" plantegen un dilema més clar i intel·ligible que no pas la complexitat política de la vida municipal en molts pobles i ciutats catalanes. Potser més que crear grups de treball i formular grans teories sobre la desafecció i la manca de participació política caldria veure si és que no hi ha una part de la població catalana que tan sols respon als estímuls que li ofereix la cultura de masses espanyola, dins de la qual s'inclou el bipartidisme PP-PSOE, convertit sovint en un espectacle amb molta pirotècnia i poc contingut, que deixa en un segon pla la política que es fa més arran de terra.

Interessos corporatius o interès general?

2011-04-17T01:21:00.000+02:00

S'entén que els treballadors de la sanitat pública protestin contra el que poden interpretar com una amenaça cap al seu estatus laboral present, però no és acceptable que per defensar la seva causa propaguin un alarmisme que no es recolza en realitats. Certament la sanitat catalana haurà de retallar despeses, però això no vol dir que les prestacions bàsiques se n'hagin de veure afectades. En aquest sentit el conseller ha estat prou clar. Hi ha marge per a l'estalvi sense que els pacients hagin de patir inconvenients excessius. Però per part dels sindicats i d'altres col·lectius professionals s'ha preferit endegar un atac preventiu abans de conèixer l'autèntica dimensió dels ajustos econòmics, aplicant, en alguns casos, molt males arts. Així l'altre dia coneixíem que la negligència d'un metge, que es va oblidar d'apuntar un malalt a la llista de les persones que s'havien d'operar, es va intentar amagar atribuint la impossibilitat d'efectuar l'operació a les "retallades", una paraula que ara serveix per explicar totes les disfuncions dels centres hospitalaris. I per esmentar un cas que conec de primera mà, a l'Hospital de Bellvitge uns individus amb bata blanca, no sé si metges o infermers, van intentar obtenir la signatura dels meus pares en contra de les "retallades", al·legant una pila de mentides que no tenien res a veure amb les mesures d'austeritat que s'estan proposant, i alertant sobretot, de l'amenaça d'una suposada privatització que es veu que ha de ser apocalíptica. Per part d'alguns treballadors sanitaris, estic convençut que molt pocs, s'està actuant de forma deshonesta per portar l'aigua al seu molí, no tan sols corporatiu sinó també polític, intentant fer creure a la gent, amb l'autoritat addicional que confereix una bata blanca, que el govern català és a punt de desmantellar la sanitat pública. En un context econòmic com l'actual, l'estat del benestar s'ha d'aprimar per poder mantenir la seva estructura bàsica i el seu múscul, i això comporta sacrificis per a tothom, però molt inferiors als sacrificis que comportaria un enfonsament del sistema "a la grega". La immensa majoria de la societat catalana és prou forta i responsable per entendre i assumir els sacrificis que avui es plantegen, sense renunciar a res d'essencial, i amb la voluntat de sortir del pou el més aviat possible. Però ara mateix hi ha massa sectors corporatius, sindicals i polítics que conflueixen en l'interès d'atiar una oposició virulenta a unes "retallades" que encara no es coneixen en la seva autèntica dimensió, fent passar interessos sectorials, tanmateix legítims, per l'interès general, a poques setmanes d'unes eleccions municipals que poden capgirar el mapa polític català.

14 d'abril.

2011-04-14T15:17:00.002+02:00

Avui es commemora el 80è aniversari de la proclamació de la República Catalana, en un moment en què el debat sobre l'accés a la independència és a les portades dels diaris. La referència a l'any 31, i de fet a tots els anys 30, és molt important, pel seu interès històric i perquè aquella època conté múltiples lliçons que cal tenir en compte. És clar que, per aprendre'n, cal conèixer-ne la realitat històrica, no la versió mitificada que se'ns ha traslladat. La proclamació del president Macià va ser un èxit, perquè va fer possible que Catalunya entrés en l'etapa republicana com un entitat política amb qui el nou règim espanyol havia de negociar, encara que fos per suprimir la República Catalana i convertir-la en una regió autònoma de la República. Catalunya no va accedir a la plena sobirania però va obtenir l'autonomia, la fita per la que havia lluitat el catalanisme majoritari del primer terç de segle. La independència no tenia viabilitat política en aquell moment, en primer lloc perquè en Macià no tenia el poder sobre l'estructura administrativa del país i per tant no tenia qui apliqués les decisons del seu govern, en segon lloc perquè l'Exèrcit espanyol hauria intervingut tard o d'hora, i en tercer lloc no hi havia a Catalunya una majoria social decidida a trencar amb Espanya, com ho demostra que el número dos de Francesc Macià a ERC, en Lluís Companys, el mateix dia proclamés la República Espanyola des del balcó l'Ajuntament de Barcelona. Tampoc no apostava per la independència l'altre gran partit catalanista, la Lliga Regionalista d'en Cambó, i encara menys l'anarcosindicalisme majoritari entre sectors obrers. Fins i tot un catalanista d'Acció Catalana com en Lluís Nicolau d'Olwer va ser un dels ministres del govern espanyol que van obligar Macià a fer marxa enrere. Tanmateix el resultat de l'agosarament d'en Macià va ser positiu, com ho havia estat abans una aventura tan inversemblant com el complot de Prats de Molló, que una vegada avortat per la Gendarmeria francesa va servir per convertir en Macià en un mite vivent. Els gestos, encara que puguin semblar testimonials i anecdòtics, a vegades donen fruits mot positius, però la independència no es pot aconseguir només amb gestos i proclamacions, és necessari tenir el que el president Macià no podia tenir en aquell moment: el control de la major part de l'aparell polític i administratiu de Catalunya, la garantia que una intervenció militar o un boicot internacional no avortarà el nou estat, i una majoria social decididament favorable a la independència. Les consultes són un pas endavant en la construcció d'aquesta majoria social, però encara resta molta feina a fer per assolir les tres condicions, que demanen àmplies complicitats en l'àmbit intern i la comprensió del cas català en l'àmbit internacional.

L'esquerra demagògica

2011-04-09T15:27:00.001+02:00

Al llarg dels anys les idees i els models de l'esquerra han anat caient, la seva crisi ideològica és gairebé tan profunda com la crisi econòmica, i davant la manca d'alternatives recorren al vell recurs de la demagògia, a apel·lar a les emocions en detriment de la raó. Podíem esperar que, després de formar part del govern català durant set anys, les esquerres d'aquest país tindrien una actitud més responsable, sobretot sabent que avui les finances de la Generalitat pateixen la cruel ressaca de la seva borratxera de despesa. El tripartit no és l'únic culpable, més ho és el govern espanyol i la seva política d'espoli fiscal i escanyament financer de Catalunya, però s'ha de tenir una immensa barra per ara anunciar una oposició implacable a les mesures que, tant sí com no, s'hauran d'adoptar per reduir el dèficit, i a sobre, en el cas del PSC, posant tota la pressió sobre el govern català i donant suport alegrement al govern del PSOE que tiba la corda al voltant del coll de la nostra autonomia. La proximitat de les eleccions municipals, l'ànim de rescabalar-se per la ignominiosa derrota patida el 28-N, la necessitat de trobar un discurs de desgast governamental durant la travessa del desert, hi ha diversos els motius que els mouen a tenir un capteniment com l'actual, però s'equivoquen. S'equivoquen perquè la immensa majoria de ciutadans d'aquest país ha entès millor que ells quina és la gravetat de la situació i són conscients que durant un temps haurem de renunciar a determinades millores dels serveis i de les prestacions públiques i en alguns casos, fins i tot veurem reduir-se el que ja s'estan oferint. La ciutadania pot assumir certs sacrificis si s'expliquen com el preu a pagar per la represa econòmica i del país en general, si impera el patriotisme i la responsabilitat. L'oposició pot optar per fer pinya amb el govern per treure Catalunya del forat o burxar la ferida per veure si en pot treure algun efímer rèdit electoral. Tot indica que, sobretot el PSC i ICV, han triat aquest segon camí, tapant-se els ulls davant l'evidència d'una realitat econòmica adversa i exigint que el govern actuï com si els diners sortissin de la bóta de Sant Ferriol. Avui una colla d'alcaldes socialistes estan fent el numeret davant l'hospital Moisès Broggi, quan el que haurien de fer és plantar-se a la seva seu del carrer Ferraz de Madrid i no sortir-ne fins que el govern espanyol no pagui la bestreta del fons de competitivitat a Catalunya.

Ni amics ni enemics, sinó tot el contrari.

2011-04-03T18:52:00.001+02:00

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat) el dia 27 de gener de 2011.

Durant la darrera cimera de l'OTAN celebrada a Lisboa els dies 19 i 20 de novembre de 2010 es va escenificar la voluntat d'avançar cap a una associació estratègica entre l'Aliança Atlàntica i la Federació Russa, una nova fita, tanmateix plena d'incerteses, d'una relació complexa i sovint conflictiva des que, amb la desaparició de la Unió Soviètica l'any 1991, es va posar punt final a la Guerra Freda. A continuació exposarem sintèticament quina ha estat l'evolució de les relacions entre l'organització de seguretat euroatlàntica i una Rússia que malda per definir la seva identitat postsoviètica i el seu paper en el món.

La fi de la Guerra Freda va afegir un gran interrogant al sentit d'una organització com l'OTAN, creada per a la defensa col•lectiva d'Occident enfront de la Unió Soviètica. La desaparició de l'Aliança o la seva transformació per acollir la Federació Russa es presentaven com les dues opcions més plausibles. A principis dels anys noranta l'orientació prooccidental dels màxims dirigents de la Rússia sorgida de les runes institucionals de l'URSS permetia pensar en aquests termes, però a mitjans de la dècada Moscou va recuperar la seva històrica vocació de gran potència eurasiàtica en situació de paritat amb les altres grans potències mundials. Aquesta orientació, que combina la visió geopolítica de les relacions internacionals amb la "Realpolitik", i que amb diferents matisos és la majoritària entre les elits de Moscou, es va començar a explicitar amb més claredat quan l'OTAN, a partir de desembre de 1994, va anunciar la seva voluntat d'admetre com a nous membres països que havien format part del bloc comunista. Aquesta possibilitat era percebuda a Rússia com una amenaça, perquè suposava l'expansió de l'aliança militar occidental en un espai pròxim a les seves fronteres, que fins poc abans havia estat sota la seva hegemonia. A més, l'expansió implicava l'incompliment d'una promesa suposadament formulada pels governs nord-americà i alemany l'any 1990, per obtenir el vistiplau de Gorbatxov al manteniment de l'Alemanya reunificada dins de l'OTAN.

La política de portes obertes de l'OTAN, de conformitat amb l'article 10 de la seva Carta Fundacional, i la consegüent ampliació cap a l'Est, ha estat el principal factor de fricció entre l'Aliança i Moscou. Tanmateix la Rússia empobrida i caòtica de la darrera dècada del segle XX es va veure impotent per impedir l'expansió, més enllà d'expressar el seu total desacord. En un escenari de feblesa russa no va ser difícil per a l'OTAN accelerar els tràmits per integrar els països de l'Europa centreoriental que anhelaven formar part d'Occident. L'ampliació de l'OTAN permetia consolidar les noves democràcies i oferir-los garanties de seguretat i defensa, alhora que es feia més gran l'espai de seguretat col•lectiva euroatlàntica. En compensació es va oferir a Rússia la participació a l'Associació per la Pau, i posteriorment, l'any 1997, la signatura de l'Acta Fundacional de Relacions Mútues, Cooperació i Seguretat entre l'OTAN i la Federació Russa, que va establir el Consell Conjunt Permanent, amb la finalitat d'atorgar veu a Moscou en la fase final del procés de presa de decisions de l'Aliança, sense contemplar-ne la integració.

Els bombardejos de l'OTAN a Iugoslàvia l'any 1999 van provocar una gran indignació a Rússia, però després d'un primera ruptura de relacions, l'aleshores Primer Ministre Vladímir Putin va imposar un nou acostament, que es va reforçar a partir dels atemptats de l'11 de setembre de 2001. La prioritat de Putin era col•laborar en la lluita contra un enemic comú com el terrorisme islamista, al mateix temps que obtenia mans lliures per resoldre "manu militari" el conflicte amb Txetxènia, i iniciava el procés de recentralització de la vertical del poder a la Federació Russa. Aquest període de nou acostament es va traduir a l'àmbit institucional en la creació del Consell OTAN-Rússia, que havia de permetre la participació russa en totes les fases del procés de presa de decisions de l'Aliança. L'oposició de Rússia a la invasió de l'Iraq va distanciar Moscou de Washington, si bé el govern rus va fer front comú contra la guerra amb altres membres de l'Aliança, com ara França i Alemanya, mentre els nous socis centreeuropeus de l'OTAN donaven suport als EUA i seguien impulsant noves ampliacions de l'Aliança cap a l'Est.

A partir de 2004, amb l'ingrés de nous països a l'OTAN, incloses les antigues repúbliques bàltiques de l'URSS, i les revolucions de colors a Ucraïna, Geòrgia i Kirguizistan, es va aprofundir novament la divisió entre Rússia i Occident. La prosperitat proporcionada per l'alça dels preus dels hidrocarburs i avantatges estratègics com ara el pas pel seu territori dels principals gasoductes que transporten energia cap a Europa, van facilitar l'adopció d'una actitud més assertiva per part dels dirigents russos, que van establir com a prioritats la recuperació de la seva hegemonia a l'espai postsoviètic i l'impuls d'un model multipolar de relacions internacionals. La Rússia ressorgent gràcies al valor de l'energia, mantenia els marcs institucionals de relació amb l'OTAN, però alhora teixia aliances alternatives amb la Xina i altres potències emergents, i adoptava posicions ambigües respecte a l'Iran. Tanmateix, elements com ara la no ratificació del Tractat de Forces Convencionals, el projecte nord-americà d'instal•lació d'un escut antimíssils a l'Europa Central, i molt especialment, les perspectives d'integració d'Ucraïna i Geòrgia a l'OTAN, alimentaven una percepció de greuge per part d'una Rússia que exigia més protagonisme i que es respectessin els seus interessos en la que considerava com la seva àrea d'influència.

Fins a cert punt la Cimera de Bucarest de l'OTAN, celebrada el mes d'abril de 2008, on es va declarar que Ucraïna i Geòrgia serien membres de l'Aliança en un futur indeterminat, va ser un dels detonants de la guerra del mes d'agost a Geòrgia. Després d'una escalada de les tensions a Abkhàzia i Ossètia del Sud, a la qual Moscou no va ser aliena, es va precipitar el conflicte armat que va oferir l'excusa perquè les forces armades russes envaïssin Geòrgia. L'acció de Rússia va demostrar la seva determinació a fer ús de la força per defensar els seus interessos en l'espai postsoviètic, alhora que llançava un advertiment als altres veïns crítics amb les seves pretensions hegemòniques, i un senyal perquè l'OTAN fos conscient dels riscos que comportaria un eventual ingrés de Geòrgia. El conflicte va donar pas a un període de congelació de les relacions entre l'OTAN i Rússia. Tot i així, malgrat les diferències i el nou rumb adoptat per la Rússia ressorgent, durant la primera dècada del segle XXI la cooperació en matèria antiterrorista i les facilitats per al pas per territori rus dels transports destinats a la missió ISAF a l'Afganistan s'han mantingut constants.

L'elecció del president Obama ha obert la porta a una nova aproximació entre Moscou i Occident, atesa la voluntat del president nord-americà d'establir un nou començament en les relacions amb Rússia, materialitzada amb la retirada del projecte d'escut antimíssils a Polònia i a la República Txeca, així com amb les negociacions i signatura del nou Tractat START per a la reducció de l'arsenal nuclear. En un context de crisi que ha afectat severament l'economia russa, Moscou s'ha marcat un nou rumb de col•laboració amb Europa i els EUA, que considera la millor via per modernitzar la seva base econòmica i tecnològica i impulsar el progrés del país. Tot i així, el govern rus segueix desconfiant de l'Aliança Atlàntica, les propostes del president Medvédev per a una nova arquitectura de seguretat europea van en la línia de reduir el paper de l'OTAN i l'últim document estratègic rus, aprovat el 2010, segueix assenyalant com a inacceptable l'ampliació de l'Aliança cap a l'Est. Això no obstant, aquesta ampliació ja no és definida com una amenaça per a la seguretat militar, tal com havia estat qualificada en el concepte estratègic de 2000.

Un cop restablertes les relacions entre l'OTAN i Moscou, després d'una període de congelació posterior a la guerra de Geòrgia, el secretari general de l'Aliança, Anders Fogh Rasmussen, ha prioritzat la cooperació amb Rússia, emfasitzant els punts d'acord i deixant de banda els elements conflictius, de manera que la identificació de nous espais de convergència d'interessos, en àmbits com ara la lluita antiterrorista, la proliferació d'Armes de Destrucció Massiva, la persecució del tràfic de drogues i de la pirateria, entre d'altres, s'apunta com la via per establir un marc de relacions basat en la confiança i la col•laboració. L'acord formalitzat a la Cimera de Lisboa és fruit d'aquest procés i probablement marca l'inici d'una nova època en les relacions entre la Federació Russa i l'OTAN.

Cap a un Pròxim Orient més hostil?

2011-04-02T01:55:00.001+02:00

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat) el dia 3 de febrer de 2011.

A Egipte la força de les protestes i l'anunciada retirada del rais Mubarak creen un horitzó polític incert per al país, que tant pot decantar-se per una via continuïsta, amb concessions a l'oposició popular, com per una via rupturista, de la qual seria molt difícil excloure'n un paper protagonista dels Germans Musulmans, el moviment polític més ben organitzat al país. Aquests dies s'ha fet esment als paral•lelismes entre la situació egípcia i la iraniana. S'ha recordat com l'any 1979, després que el Xa Pahlavi abandonés el país, l'aiatol•là Khomeini es va fer amb el poder i hi va establir una república islàmica, malgrat que en la revolució també hi havia participat l'oposició liberal i l'oposició d'esquerres. El règim del Xa, com el règim egipci actual, era aliat de Washington i mantenia bones relacions amb Israel, però a partir de la revolució islàmica l'Iran va esdevenir antagonista d'aquells antics aliats. L'altre paral•lelisme es pot establir amb les protestes que es van desfermar arran del presumpte frau electoral que, el juny de 2009, va permetre la reelecció de Mahmud Ahmadinejad com a president de l'Iran. En aquest cas la revolta va ser sufocada per l'acció repressiva del règim, que encara continua dempeus amb Ahmadinejad a la presidència. Malgrat l'anunci de no presentar-se a la reelecció fet per Mubarak, no es pot descartar plenament un escenari de repressió i continuïtat semblant a l'iranià, amb o sense Mubarak, de la mateixa manera que no es pot descartar que els islamistes acabin sent els màxims beneficiaris de la crisi actual. L'exèrcit egipci, que des de l'època de Sadat manté unes relacions molt estretes amb els EUA, pot actuar com a garant d'una transició reformista, si bé cal tenir en compte que en el seu si també hi ha una presència islamista important que, en cas de caiguda del règim actual, podrà exercir més influència.

Més enllà del pes concret que tinguin els islamistes en un eventual nou règim egipci, el cert és que qualsevol solució política que pretengui basar-se en el suport i la legitimitat popular es veurà abocada a adoptar posicions més dures envers Israel. Això sol ja implica una greu alteració de l'equilibri estratègic existent a la regió des que amb la signatura dels acords de Camp David es va establir una "pau freda" entre Jerusalem i el Caire. Encara que Egipte mantingui formalment els acords de pau amb Israel, es poden produir situacions conflictives si es mostra més tolerant amb les activitats de Hamàs, que al capdavall és la branca palestina dels Germans Musulmans. Si Egipte acaba col•laborant directament o indirectament amb el terrorisme palestí, Israel no restarà de braços plegats.

La revolta a Egipte, iniciada per emulació de les protestes de Tunísia, ha actuat també com a motor de canvi polític al Iemen i a Jordània, dos estats fins ara aliats dels EUA. Aquests fets es produeixen en un període en què Turquia s'allunya d'Occident i trenca els vincles amb Israel, per prioritzar les relacions amb l'espai de l'antic Imperi otomà i altres països del seu entorn, alhora que Hesbol•là, la força fonamentalista xïita del Líban, guanya influència al govern de Beirut. A l'espera que es concretin els canvis avui en curs, tot apunta cap a un afebliment de les posicions nord-americanes, i per extensió occidentals, al Pròxim Orient, i cap a una creixent solitud d'Israel, que pot trobar-se novament envoltat de països hostils, si els nous governs d'Egipte i de Jordània opten per ser fidels a les preferències de la seva població.

Potser ens trobem a les portes d'una inesperada primavera democràtica al món àrab, però atesa la importància de les forces islamistes i la majoritària animadversió cap a Israel, hi ha elements per creure que els canvis comportaran una escalada de la tensió al Pròxim Orient, a curt o a mitjà termini, sobretot si a Egipte, peça clau de l'equilibri estratègic a la zona, els islamistes passen a formar part del nou govern. La possibilitat d'un Egipte islamista, el pes creixent de l'Iran al Golf Pèrsic, i també al Líban a través de Hesbol•là, i la nova orientació de la Turquia governada per l'islamista moderat Erdogan, dibuixen un panorama poc propici per als interessos occidentals al Pròxim i al Mitjà Orient, així com noves amenaces per a l'estat d'Israel.

Bahrain i la lluita per l'hegemonia al Golf Pèrsic.

2011-04-01T00:50:00.002+02:00

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat), el dijous 31 de març de 2011.
La intervenció militar internacional a Líbia per aturar els atacs del règim del coronel Gaddafi contra l'oposició armada i la població civil compta amb la participació dels Emirats Àrabs Units i de Qatar, dos estats que, de forma paral·lela, com a membres del Consell de Cooperació del Golf, s'han implicat en la repressió violenta de les protestes de l'oposició a Bahrain. Una aparent paradoxa que s'explica per la importància de Bahrain per al manteniment de l'actual equilibri estratègic al Golf Pèrsic.

El Regne de Bahrain és un arxipèlag situat al litoral occidental del Golf Pèrsic, connectat amb la península Aràbiga mitjançant una carretera elevada que en comunica l'illa principal amb l'Aràbia Saudita. És unimportant productor de petroli i un centre financer global, allotja la seu de la Va Flota de la U.S. Navy, encarregada de patrullar el Golf Pèrsic, i permet a les forces armades nord-americanes l'ús
d'instal·lacions aeroportuàries situades en el seu territori.
Les protestes a Bahrain van iniciar-se el passat 14 de febrer com a reflex de les revoltes de Tunísia i Egipte,que van actuar com a detonants d'un moviment que reclama reformes i democratització a la monarquia. La primera resposta va ser repressiva, i va causar almenys set morts entre els manifestants. Després de diferents aproximacions, el diumenge 13 de març la protesta va agafar una nova volada amb el bloqueig del districte financer de Manama, la capital del país, per part dels opositors, a la qual el règim va respondre amb una nova onada de repressió, tant a la ciutat com en d'altres poblacions, que va causar dos morts i més de dos-cents ferits. El dilluns 14 de març tropes de l'exèrcit d'Aràbia Saudita i d'altres països àrabs de la regió van entrar a Bahrain, a sol·licitud del rei Hamad bin Isa al-Khalifa i sota el paraigües de les Forces de Protecció de la Península, el braç militar del Consell de Cooperació del Golf, per col·laborar en la repressió dels opositors. El dia 15 de març el rei va declarar l'estat d'emergència per un període de tres mesos. El dia 16 els manifestants van ser foragitats per la força de la plaça de la Perla, a Manama, que havia esdevingut l'epicentre de la revolta. El dia 17 el govern va fer arrestar diferents líders opositors, acusant-ne alguns d'estar en comunicació amb països estrangers, en referència implícita a Iran, i el dia 18 es va enderrocar l'estàtua de la plaça de la Perla que havia esdevingut símbol del moviment de protesta. El dia 21 el rei va manifestar que les protestes de Bahrain havien estat el resultat d'un complot estranger, referint-se, sense esmentar-lo directament, al règim iranià.
A diferència de la posició adoptada respecte als dictadors de Líbia, Tunísia i Egipte, la Casa Blanca ha expressat el seu suport a la continuïtat de la família reial Al Khalifa. Això no obstant, Washington ha demanat que el govern de Bahrain negociï i accepti bona part de les demandes dels manifestants i s'ha distanciat de les mesures repressives adoptades.
Les protestes a Bahrain tenen una clara dimensió sectària, atès que la majoria de la població, al voltant del 70%, és de religió musulmana xiïta i en canvi la família reial i l'elit dirigent són sunnites. El país ha estat durant diversos períodes històrics sota domini persa i, després d'obtenir la independència de la Gran Bretanya, l'any 1971, la monarquia sunnita dels Al Khalifa va demanar la presència militar dels EUA per contrarestar la influència iraniana. Si bé en un principi els manifestants antigovernamentals no eren exclusivament xiïtes, en termes generals aquests s'identifiquen més amb l'oposició i els sunnites amb el govern. Al llarg dels dies, des de l'inici de les protestes, la divisòria i la tensió sectària ha adquirit més protagonisme. Aquest element atorga a la revolta una repercussió que va més enllà de l'àmbit local, afecta els països veïns i el mateix equilibri estratègic del Golf Pèrsic, per on circula el 40% del petroli del planeta.
El règim islamista xiïta de Teheran s'ha erigit com a protector dels xiïtes dels països del Golf que, a més de constituir la majoria de la població a Bahrain, formen minories importants a Aràbia Saudita i d'altres estats de la regió. La revolta a Bahrain, atesa la seva majoria xiïta, ofereix una oportunitat històrica a l'Iran per allunyar l'emirat del control sunnita i guanyar presència a la riba occidental del Golf Pèrsic. A més de l'agitació de les comunitats xiïtes del Golf, la República Islàmica ha intentat guanyar posicions al món àrab aprofitant l'onada de protestes. El 2 de març la Secretària d'Estat nord-americana Hillary Clinton va manifestar que Iran s'estava comunicant, directament o indirectament, amb els grups de l'oposició d'Egipte, Bahrain i Iemen, amb la voluntat d'influir en el curs dels esdeveniments. Segons Clinton, Iran estaria utilitzant el seu patrocinat libanès, Hesbol.là, per comunicar-se amb Hamàs, que actuaria d'interlocutor amb sectors de l'oposició egípcia. El fet que dos vaixells de guerra iranians poguessin navegar, per primera vegada des de 1979, a través del Canal de Suez fins a Síria, posa de manifest que els canvis a Egipte han atorgat més llibertat d'acció al règim de Teheran.
Segons l'empresa d'anàlisi d'intel·ligència STRATFOR les condicions geopolítiques regionals, des del triomf de la revolució islàmica l'any 1979, mai no havien estat tan favorables per a Iran. És determinant l'expectativa que els EUA acabin de retirar les seves forces de l'Iraq a finals d'aquest any, quan el país encara no disposa d'un govern estable ni d'uns aparells militars i de seguretat capaços de garantir plenament l'exercici de l'autoritat pel govern central i de defensar-se enfront de les amenaces externes, deixa el camp obert perquè Iran hi exerceixi una influència encara més gran, principalment a través de les diferents faccions xiïtes que s'han fet amb el poder, desplaçant-ne la minoria sunnita que tradicionalment havia governat el país. La retirada nord-americana pot afavorir l'objectiu iranià de mantenir un Iraq que no li constitueixi una amenaça, no debades la guerra que va enfrontar ambdós països entre 1980 i 1988 es va iniciar a conseqüència de la invasió iraquiana, i que es pugui plegar als seus interessos quan li convingui. De retruc, la disminució de la presència militar nord-americana a la regió pot crear una percepció de major vulnerabilitat als països àrabs del Golf Pèrsic. Una percepció de vulnerabilitat que Iran, el país més poblat i amb l'exèrcit més potent del Golf, pot aprofitar per guanyar-hi posicions fins a esdevenir-hi la potència dominant, en detriment d'Aràbia Saudita i dels EUA. Un canvi de règim a Bahrain o una major participació de las forces xiïtes en la governació del país, permetria enfortir la influència iraniana, i alhora podria actuar com a factor mobilitzador dels xiïtes de l'Aràbia Saudita, que es concentren principalment a l'est del país, la zona amb més riquesa petrolífera, i de països veïns com ara Oman, Qatar i Kuwait, on també hi ha presència militar dels EUA. Més enllà de l'èxit de les protestes, la inestabilitat afebliria els règims àrabs i afegiria més marge de maniobra a l'Iran, que tindria la possibilitat de fer valer la seva influència sobre les diferents comunitats xiïtes de la zona per negociar amb els estats àrabs solucions més favorables als seus interessos, als efectes d'avançar cap a una nova hegemonia regional, afavorida igualment pels canvis en curs a l'Iraq.
Des d'aquesta perspectiva, la repressió de l'oposició xiïta a Bahrain, amb la participació del Consell de Cooperació del Golf, es pot llegir també com un intent de suprimir de soca-rel la possibilitat d'un canvi de règim que podria actuar com a factor desestabilitzador del conjunt del Golf Pèrsic, en detriment d'Aràbia Saudita i dels altres aliats dels EUA, i a favor d'Iran en una pugna per l'hegemonia de llarg recorregut.

El primer Cambó

2011-03-27T12:47:00.001+02:00

Gairebé sense proposar-m'ho m'he acabat de llegir el volum "Memòries (1876-1936)" d'en Francesc Cambó. L'he tingut mesos aparcat i en d'altres com a lectura secundària, és a dir, m'abocava a les seves pàgines quan no tenia res de més urgent o interessant per llegir. Tot i així, i contràriament al que n'esperava, m'ha despertat prou interès com per arribar, tot xino-xano, fins a l'última línia. Fa força anys ja n'havia llegit alguna biografia breu i el llibre de Borja de Riquer sobre "L'últim Cambó", el que va finançar i va col·laborar activament amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, però en les memòries, redactades els darrers anys de la seva vida, quan vivia en exili voluntari a Argentina, ens parla en primera persona i ens ofereix la seva visió sobre la seva vida pública( ni un mot sobre la seva "atrafegada" vida sentimental), i la història de Catalunya, d'Espanya i d'Europa des de finals del S. XIX fins a 1936, amb algunes revelacions sorprenents i comentaris demolidors sobre personatges avui mitificats. Cambó escriu d'una forma clara i concisa, sense floritures, va al gra i no li calen padrins, no té cap problema per atribuir-se tota mena de mèrits, que segurament són seus, però cal demanar-se si no és un punt injust amb altres persones que també hi van col·laborar decisivament. En tot cas ens apareix com un dels artífexs del pas del catalanisme cultural del S. XIX al catalanisme polític del S.XX, a través de la fundació d'una partit polític operatiu i capaç de guanyar eleccions com la "Lliga Regionalista" i d'iniciatives com la "Solidaritat Catalana". Segurament no podríem entendre l'hegemonia del catalanisme a la Catalunya d'avui sense el salt a l'arena política, en bona mesura liderat per en Cambó i altres grans personatges, com Enric Prat de la Riba, l'únic home que a Cambó li inspirava respecte. A través de les seves memòries, entre moltes altres coses, se'ns obre una finestra a la Catalunya i al petit món del catalanisme de finals del XIX i principis del XX, quan va passar de ser una mena de "secta"minoritària, en paraules del mateix Cambó, a un moviment polític majoritari. Era una societat molt diferent de l'actual, molt més homogènia identitàriament, però el catalanisme, és a dir, la consciència nacional i la seva conseqüent politització, encara havia d'estendre's entre la majoria de la població. Cambó és un dels principals actors de l'extensió política i social del catalanisme, que alhora li ofereix la base electoral sobre la que edifica la seva carrera política institucional, primer a l'Ajuntament de Barcelona i després a Madrid, al Congrés i al Consell de Ministres. La seva vida pública va ser molt llarga, i hi trobarem de tot, però per valorar-lo amb justícia no podem oblidar el paper clau que per al futur de Catalunya va tenir el primer Cambó.

Quina és l'estratègia?

2011-03-23T00:22:00.002+01:00

És remarcable el suport que ha rebut la intervenció armada internacional a Líbia, fins i tot els d'ICV hi han estat d'acord, recordant potser el paper que van jugar els Verds alemanys a favor de la intervenció de l'OTAN a la guerra de Kosovo. Per sort, en la votació al Consell de Seguretat de la resolució 1973, Xina i Rússia, erigits en guardians de la sobirania dels estats amb què no tenen frontera, es van abstenir, com també ho va fer, incomprensiblement, Alemanya, un país que està assumint el lideratge de la Unió Europea en matèria econòmica, però que en aquest cas no ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha preferit mantenir-se en un segon pla, possiblement per càlculs electoralistes, en comptes d'assumir el paper capdavanter que li correspondria juntament amb França i el Regne Unit. D'altra banda, com ja vaig esmentar en l'anterior post, el suport inicial de la Lliga Àrab és un altre element crucial per a l'èxit de l'operació, malgrat el desmarcament posterior expressat pel seu secretari general, candidat a la presidència d'Egipte que és probable que fes les seves declaracions pensant més en la seva cursa electoral que no pas en manifestar la voluntat de la Lliga Àrab.

A diferència de casos anteriors d'atacs contra la població civil en què la comunitat internacional ha omès tota intervenció o ha actuat després d'anys de massacres, com va passar als Balcans, en el cas libi la reacció ha estat força ràpida, tot i que no immediata, i es pot parlar d'èxit polític i diplomàtic. Tanmateix, l'ambigüitat de la missió militar obre grans interrogants, perquè si bé l'objectiu és protegir la població civil per tots els mitjans necessaris, podria donar-se per complert amb un simple cessament de les activitats bèl·liques que configurés un estat libi governat per Gaddafi amb un seguit d'enclavaments controlats pels rebels, en una situació de conflicte congelat a l'espera del moment oportú per reiniciar les hostilitats. Un escenari que recorda massa l'Iraq de després de la primera guerra del Golf, que va esdevenir un maldecap permanent a causa de les violacions reiterades de la zona d'exclusió àeria que va dur a terme el règim de Saddam Hussein i que van ser respostes militarment pels EUA abans de la invasió de 2003. Per evitar una situació d'estancament i pau precària semblaria més convenient que la intervenció internacional tingués com a objectiu la caiguda de Gaddafi i el canvi de règim, però aleshores ens podríem trobar amb un escenari com el de l'Iraq post-2003, és a dir, una situació de caos i anarquia en què diferents tribus i faccions lluitarien per ocupar el buit de poder. Per evitar-ho, els aliats en la missió, paral·lelament a les accions militars, haurien d'estar preparant un pla per a l'eventualitat que Gaddafi deixi el poder o sigui eliminat, per tal que la fi del règim no suposi la fi de l'estat i es pugui restablir la pau i l'ordre a tot el país. Hores d'ara l'estratègia no és clara, no sabem quin és l'objectiu concret, més enllà de l'exclusió aèria i d'evitar que les tropes del règim puguin conquerir els bastions rebels. Els EUA mantenen una destacada reluctància a implicar-s'hi més a fons i una invasió amb forces terrestres sembla totalment descartada. Pot ser que l'operació no serveixi per construir una nova estabilitat sinó tan sols per evitar mals majors, però en aquest cas el seu èxit seria únicament parcial i reversible en el futur.

Un món més inhòspit per als dèspotes.

2011-03-19T20:14:00.002+01:00

Tota intervenció armada és plena de riscos, i més quan es vol portar a terme a un país musulmà, quan l'Iraq encara no està prou estabilitzat i l'OTAN segueix empantanegada a Afganistan. Però la comunitat internacional, i sobretot els països que es proclamen defensors dels drets humans i de la democràcia, no poden restar impassibles davant l'avanç implacable de les tropes del coronel Gaddafi sobre els rebels que volen un canvi de règim. Gaddafi és un dels personatges més sinistres del planeta, la seva aproximació a Occident i les expectatives d'explotació dels enormes recursos petrolífers i gasístics de Líbia van provocar un atac d'amnèsia selectiva als dirigents europeus i nord-americans, que tot d'una van oblidar la implicació del règim del coronel en tot tipus d'activitats terroristes, com ara la col·locació d'explosius en un vol comercial de la Pan Am que, com a conseqüència de l'esclat, va caure sobre el poble de Lockerbie ( Escòcia) l'any 1988, i va causar 270 morts. L'agost de 2009 ja vaig escriure indignat sobre l'alliberament per les autoritats escoceses, amb la connivència del govern britànic, d'Abdel Basset Ali al-Megrahi, l'agent libi condemnat per la seva participació en aquell atemptat. Un home que va deixar la presó i va retornar al seu país al·legant una malaltia terminal, va ser rebut com un heroi i encara és ben viu. La repatriació del terrorista va satisfer una vella exigència de Gaddafi, prescindint del sentiment de famílies de les víctimes i pensant en els interessos de les empreses energètiques britàniques.

Ara la rebel·lió d'amples sectors de la població líbia ha posat en evidència el caràcter totalitari del règim de la Jamahiriya i la possibilitat de tombar Gaddafi. Però a diferència de les veïnes Tunísia i Egipte, la dictadura no ha fet cap concessió i ha emprès una guerra sense quarter contra els seus opositors, sense cap restricció en l'ús de la força. Tenim una situació amb clars paral·lelismes amb el que va passar als Balcans durant els anys 90.En aquell cas va ser necessària la intervenció armada internacional per aturar les massacres, primer a Bòsnia i posteriorment a Kosovo. Els atacs aeris de l'OTAN van portar Milosevic a la taula de negociacions, i tant en un cas com en l'altre,els països europeus van haver de lamentar no haver actuat abans, perquè es va veure ben clar que el gruix dels abusos comesos pels serbis, i també per les altres faccions enfrontades, s'hauria pogut evitar amb una acció inicial més enèrgica per part de la comunitat internacional. L'any 1991, després de la Guerra del Golf, els EUA van badar i van permetre que Saddam Hussein massacrés els kurds, de l'Iraq, fins i tot amb armes químiques. A l'Àfrica, a Ruanda i a Darfur, la inoperància internacional va deixar el camp lliure a la comissió dels pitjors crims contra la humanitat, i ara, la passivitat de l'ONU hauria pogut precipitar una orgia de sang i foc a Bengasi i en d'altres ciutats on els rebels s'han fet forts. Aquesta vegada però, França i el Regne Unit han liderat l'adopció pel Consell de Seguretat de la resolució que autoritza l'ús de la força en exercici de la responsabilitat de protegir la protecció civil, un concepte que es va adoptar arran de les experiències dels anys 90. No estem davant d'una nova invasió, com la d'Afganistan i la d'Iraq, sinó d'una acció molt més limitada que hauria de facilitar als rebels la possibilitat de defensar-se i decantar la situació a favor seu.

És molt important que la Lliga Àrab també s'hi hagi compromès i que alguns dels seus membres estiguin disposats a aportar-hi recursos. La seva implicació hauria d'apaivagar les interpretacions antioccidentals de la intervenció armada. Gaddafi sempre ha estat un home molest per als altres dirigents del món àrab, però podem sospitar que més d'un autòcrata àrab preferiria que el coronel boig se'n sortís després d'esclafar l'oposició, com a exemple dissuasiu per als seus propis opositors. Tot i així, de cara a l'opinió del "carrer àrab", avui connectat a través d'internet i d'Al-Jazeera, la Lliga no podia desinhibir-se del cas libi. Tanmateix, es innegable l'existència d'una certa incoherència entre l'actitud dels altres països àrabs respecte a Líbia i la repressió en curs a Bahrain, on l'oposició xiïta ha estat expulsada del carrer amb el concurs de l'exèrcit i de les forces de seguretat d'Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs.

Tot i les incerteses, la intervenció a Líbia pot marcar una nova fita en la lluita contra la impunitat dels règims que pretenen imposar el seu poder utilitzant la força contra els seus opositors. interns Si Gaddafi cau, altres dictadors s'ho hauran de pensar molt abans d'enviar l'exèrcit a suprimir de forma sagnant els qui qüestionen el seu poder.

Definitivament, el pla Marshall va ser una misèria.

2011-03-14T21:16:00.001+01:00

12.841 milions de dòlars és la quantitat que els EUA van transferir a setze països d'Europa Occidental i a Turquia entre 1947 i 1951 en el marc de l'"European Recovery Plan", conegut com a pla Marshall, tal ens recordava en un article d'ahir Enric Juliana. Una xifra que actualitzada suposaria uns 40.000 milions d'euros, és a dir, una tercera part de les transferències que un sol estat, l'espanyol, ha rebut via fons estructurals i fons de cohesió de la Unió Europea entre 1986 i 2006. El pla Marshall ha estat mitificat com un dels motors d'allò que a França es va batejar com "Les Trente Glorieuses", a Alemanya com a "Wirtschaftswunder" i a Itàlia "Miracolo economico italiano", és a dir, la llarga etapa de gran creixement econòmic que es va iniciar a partir de la Postguerra a l'Europa Occidental. La valoració de l'efecte real del famós pla Marshall sobre l'economia europea encara és objecte de controvèrsia, però és evident que la major part dels països beneficiaris van aixecar el vol i van poder prescindir de les ajudes nord-americanes. La injecció monetària que l'administració Truman va administrar a Europa empal·lideix al costat del volum d'aportacions rebudes per l'estat espanyol dels seus socis més pròspers, i de forma encara més punyent, és ben bé una ridiculesa al costat de l'aportació que un petit país com Catalunya fa al manteniment de l'estat espanyol des de temps pretèrits, amb un dèficit fiscal que per a l'any 2008 va xifrar-se en uns 22.000 milions d'euros, i que entre l'any 2002 i el 2005 es va situar, de mitjana, en el 9% del PIB català, arribant al 9,8% l'any 2005, uns 16.735 milions d'euros. Espanya es beneficia d'un pla Marshall permanent de Catalunya, l'estat ha esdevingut addicte a les transferències de diners dels catalans i dels altres europeus, que li permeten finançar els seus plans d'infrastructures faraòniques amb finalitats centralitzadores, i mantenir un sistema de benestar que no es correspon amb la riquesa real generada pel país. Una realitat sagnant si comparem la demografia de Catalunya, les dimensions de la nostra economia i la nostra condició políticament subordinada amb els grans contribuents de la Unió Europea o els EUA que van pagar el pla Marshall.

La velocitat i la RENFE

2011-03-11T02:11:00.003+01:00

La frivolitat i la improvisació els perd. Aquesta combinació de límit de velocitat de 110 km/h i reducció del preu dels bitllets de tren en un 5% és una altra obra mestra de l'estil ZP, que té entre els seus millors artistes aquest Miguel Sebastián, de qui, ara mateix, no tinc present cap encert que justifiqui la seva permanència en el càrrec de ministre. Cal seguir una lògica molt recargolada per inferir que el nou límit de velocitat a la carretera es compensa amb un 5% de rebaixa en el tren, o simplement per creure que gràcies a aquesta reducció els usuaris del transport privat s'abocaran massivament a les estacions ferroviàries. Tenir l'opció d'anar a la feina amb tren de rodalia és un privilegi i qui no l'exerceix no és per aquest 5% del preu. D'altra banda, no acabo d'entendre això de l'estalvi energètic gràcies a reduir la velocitat màxima. En primer lloc perquè no hi ha una evidència científica que en garanteixi l'efectivitat, i en segon lloc perquè al capdavall qui paga el combustible és el particular, per tant l'encariment del petroli, en aquest cas, no afecta l'estat sinó l'usuari del vehicle privat, i correspon a aquest decidir quines mesures vol adoptar per reduir un consum que cada vegada li resulta més gravós. D'acord que controlar la demanda és una forma d'evitar l'escalada del preu, però té cap efecte rellevant sobre la demanda de petroli baixar dels 120 als 110 km/h? No fotem! Avui llegia una entrevista al politòleg Xavier Casals en què explicava la seva teoria de Catalunya com a laboratori polític de tot l'estat, des d'on s'experimenta amb fenòmens polítics que després s'exporten cap a Espanya. En aquest cas tenim que, just després d'haver-nos alliberat de les absurdes restriccions acientífiques de velocitat imposades pel tripartit, és el govern central qui n'agafa la torxa aplicant una mesura inefectiva però verament efectista. No em fa cap gràcia, però aquests socialistes, amb la seva navegació erràtica, li estan posant en safata la majoria absoluta a un PP cada dia més berlusconitzat, no tant pel seu líder màxim com pels seus barons territorials. El PSOE es mereix perdre les eleccions, però la seva alternativa fa feredat.

Un altre episodi

2011-03-08T20:38:00.000+01:00

Per fortuna l'independentisme català és molt més ampli i transversal que els partits que se'n proclamen, i encara és més gran si hi encabim tots els ciutadans que, en l'eventualitat d'un referèndum, estarien disposats a votar a favor de la independència. Ara assistim a l'enèsim episodi d'escissió dins d'una d'aquestes formacions. Vist des de lluny, la valoració del cas concret no pot ser categòrica, d'una banda l'opció del millor president del Barça (fins que es demostri el contrari), sembla que és la que podria donar un millor resultat electoral per al conjunt de partits independentistes, tenint en compte el canvi radical de context que ha suposat la victòria de CiU i la desaparició d'aquella hidra de tres caps que era el tripartit. Ara bé, si l'objectiu de SI és consolidar el seu propi espai polític , presentar-se a les eleccions sota el lideratge d'ERC no és la millor alternativa. Encara que electoralment encertat, el moviment d'en Laporta respon a la mateixa línia de frivolitat que ha caracteritzat tota la seva trajectòria política des que va fer públiques les seves ambicions postfutboleres. A més, en fer aquest moviment sense el suport de SI, la seva acció resta molt devaluada i dibuixa un futur polític incert tant per a ell com per al grup d'en López i en Bertran, mancat ara de la seva figura més coneguda. Deixant a part aquest cas concret, un mal endèmic de l'independentisme polític català és la desproporció existent entre la grandesa de l'objectiu i el sectarisme dels seus dirigents, sigui ideològic, tàctic o egocèntric, des d'Esquerra fins a les CUP, passant per Reagrupament, SI i els grupuscles vinculats. Qui vulgui portar Catalunya a la independència primer haurà de ser capaç de liderar la major part del catalanisme i sumar nous efectius a la causa, i això no s'aconsegueix obrint-se pas a cops de destral, ni tancant-se en una closca purista ,ni marcant-se com a primer objectiu la destrucció de les altres forces polítiques competidores. Un gran objectiu demana una gran estratègia i una grandesa de mires que no tenen cap dels qui avui pretenen ser representants polítics de l'independentisme.

La frontera mental

2011-02-28T11:09:00.004+01:00

Castellnou dels Aspres és un poble del Rosselló situat dalt d'un turó, al capdamunt del qual hi ha un antic castell que al segle XI fou seu del vescomtat de Vallespir, també anomenat de Castellnou. És un nuclí urbà que conserva una estructura plenament medieval, miraculosament conservada, una llar ancestral de la nació catalana que avui forma part de l'associació "Les Plus Beaux Villages de France". Hi vaig anar a parar fa unes setmanes, gairebé per atzar, tot voltant per la Catalunya Nord, i em va sorprendre no haver-ne sentit a parlar mai abans. Estic convençut que si aquell mateix poble estigués situat a l'altra costat dels Pirineus, tots l'hauríem visitat una vegada o altra, ja fos en una sortida escolar, en una excursió parroquial o en un cap de setmana familiar. Qualsevol mestre hi hauria trobat l'escenari ideal per explicar com era el món feudal i la Catalunya del S.XI, i tots els aficionats a l'arquitectura rústega i medieval n'haurien fet un santuari. Però com que es troba uns quilòmetres més al nord, en territori de la República Francesa, no sabem ni de la seva existència. L'altre dia ho parlàvem en una reunió, hi ha una frontera entre el Principat i la Catalunya Nord que està instal·lada en la ment dels catalans. Malgrat la Unió Europea i la lliure circulació entre els estats membres, l'Empordà viu d'esquena al Vallespir, i Girona encara ignora Perpinyà, tot i les iniciatives d'intercanvi cultural. L'estat-nació és l'estructura política més potent que s'ha creat mai, i fins i tot quan els seus límits es dilueixen, perdura en el cervell de les persones, potser durant generacions. La divisòria era profundíssima quan a ambdues bandes de l'Albera predominava el català i tots els principatins cultes es defensaven en francès. Unes duanes fortament vigilades i la maquinària propagandística de cada estat, tàcita o explícita, ja s'encarregaven d'alimentar la separació. Ara, amb una possibilitat il·limitada de contactes entre nord i sud, la incapacitat de comunicar-nos, per haver perdut la llengua pròpia els catalans del nord i per haver desatès el francès els del sud, ens ha impedit establir una autèntica comunitat transfronterera, i fins i tot de mantenir una comunicació fluïda. El poc ressò de la mort del cantant Jordi Barre més avall del Pertús, com evidenciava en un article en Carod-Rovira, és una bona mostra de la frontera mental, que afecta fins i tot la cançó en catàlà. El Principat viu d'esquena a la Catalunya Nord perquè també viu d'esquena a França. Som veïns d'una gran potència europea, a poques hores d'una capital mundial com París i no ho sabem aprofitar per ampliar els nostres horitzons. França ha perdut posicions en l'escena mundial, però per als catalans hauria de seguir sent una prioritat l'aprenentatge de la seva llengua. No debades, a més de ser un idioma amb un immens patrimoni literari, segueix sent una "lingua franca" a bona part d'Àfrica i una de les tres llengües principals d'Europa juntament amb l'anglès i alemany, amb l'avantatge que sent una llengua romànica força propera, el seu aprenentatge és més assequible per als catalans. La connexió francesa és una gran oportunitat per a Catalunya que fa anys que tenim deixada de la mà de Déu. És tan habitual escoltar lloances exaltades de la gran importància de la llengua castellana al món com comentaris denigratoris sobre la decadència galopant del francès, quan en realitat ni l'una no és tan important ni l'altra no està tan malament. L'anglès és l'única llengua global, a partir d'aquí cada llengua té un àmbit d'influència, que en el cas francès no és gens menyspreable, i inclou àrees tan importants per a Catalunya com el cor d'Europa i el nord d'Àfrica. Catalunya ha estat històricament atenallada pels seus dos grans veïns, França i Espanya-Castella, vam néixer com una extensió hispànica del Regne Franc, i hem acabat repartits entre el Regne d'Espanya i la República Francesa, tancats dins les fronteres estatals. Ara els catalans del Principat tenim l'oportunitat de superar el tancament peninsular, que en certs aspectes no ha millorat gaire des de Felip II, i, sense renunciar a res, assumir el nostre vessant francès, que sens dubte ens obrirà noves portes i perspectives.

Temps interessants

2011-02-25T01:36:00.001+01:00

Hi ha moments en què la història s'accelera i aquest n'és un, quan mig món àrab esclata en contra de les dictadures que l'atenallen. Fa de mal dir quin serà el resulten de les revoltes, a Tunísia ha caigut el règim però encara no és clar què el substituirà, i a Egipte Mubàrak ha plegat i ara és l'exèrcit qui porta les regnes. Als altres països però, els règims aguanten, en alguns casos anunciant concessions i en el més sagnant de tots, Líbia, desfermant una repressió indiscriminada i letal. Les dictadures que no compten amb un ample suport popular són insostenibles, i més tard o més d'hora cauran, també la de Gadaffi, que dóna senyals de fallida absoluta, malgrat la seva bunquerització en el càrrec. Ara el repte per als mateixos revolucionaris, i també per Europa i els EUA, és evitar que la victòria caigui en mans retrògrades i obscurantistes, o bé que els antics règims es perpetuïn de forma lampedusiana. Jo em segueixo demanant què volen els manifestants, a part de fer caure el dictador, quin país somien, què signifiquen per a ells paraules com llibertat i democràcia. El jovent que ha liderant la revolta fa pensar en la possibilitat d'un autèntic anhel de llibertat, però l'ombra de l'islamisme segueix enfosquint un quadre encara poc definit. Resulta irònic que ara, vuit anys després de la invasió de l'Iraq, el fantasma de la democràcia recorri el món àrab, el fantasma que els neocons nord-americans pretenien desvetllar a l'Iraq per la via armada, per provocar un efecte dòmino a tot el món àrab i musulmà. Curiosament la flama democràtica no s'ha encès a Mesopotàmia, tot i que poc a poc s'hi basteix un règim formalment democràtic, sinó a Tunísia, el país que portes enfora semblava el més tranquil de tot el Magreb.

"Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes"

2011-02-19T13:03:00.006+01:00

La frase que encapçala aquest post la va pronunciar l'antic president del Real Madrid Santiago Bernabeu l'any 1968, i expressa a la perfecció la relació d'Espanya amb Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per als espanyols de secà la costa mediterrània de l'orient peninsular i les Illes és un lloc fantàstic per passar-hi les vacances, Barcelona una ciutat plena de sorpreses i oportunitats, i l'economia d'aquests territoris una font d'ingressos imprescindible per mantenir la maquinària estatal i per crear opotunitats de treball i negoci per a la gent de tot l'estat. Els agrada Catalunya i els agraden els Països Catalans. El que no el agrada és que en aquest racó de món tan esplèndid hi visquin milions d'individus que parlen una altra llengua, tenen una cultura diferent i a sobre no accepten que la seva identitat ha d'estar subordinada a la identitat castellana. Els catalans som uns torracollons que trenquem l'harmonia d'un paisatge que volen per a ells. El problema és que als mateixos Països Catalans hi ha els principals agents de la conquesta castellana, al capdavant de la qual se situa el PP del País Valencià, i ara també el PP de les Balears, que sota el lideratge de Juan Ramon Bauzà ha adoptat una línia directament anticatalana, molt allunyada del regionalisme caciquil d'un Gabriel Cañellas. La fi del senyal de TV3 orquestrada per la dreta hispanovalenciana, amb massa silencis còmplices del PSOE, és un dels exemples més contundents d'aquesta persecució de la catalanitat en el seu territori històric. Substitució lingüística, connexió directa amb Madrid, ajornament "in aeternum "del corredor mediterrani, tot apunta cap a la castellanització definitiva de l'antic Regne de València, fundat pel rei Jaume I i poblat per catalans i aragonesos, amb un clar predomini dels primers. Nova terra conquerida per a una Castella que es deleix per la Mediterrània, un afany de conquesta insaciable que no s'atura a la Sènia.

Patètica oposició

2011-02-17T01:02:00.001+01:00

Amb prou feines fa cinquanta dies de la presa de possessió del nou govern de Catalunya i l'oposició, principalment el PSC i ICV-EUiA, ja s'ha instal·lat en un paper que no fa més que posar de manifest els mateixos errors que els van portar a la derrota electoral. Tenint en compte l'estat crític en què van deixar les arques de la Generalitat i la gestió nefasta que van fer de moltes àrees de govern, el més convenient, per a ells mateixos i per al país, fóra que mantinguessin una posició discreta i de màxima col·laboració amb un govern que ha d'afrontar una situació molt complexa, gràcies, en bona mesura, a la incompetència i a la irresponsabilitat del tripartit. D'aquí a uns mesos, quan el record del tripartit s'hagi esvaït, podrien començar una tasca d'oposició més contundent, sense caure en el ridícul. Ara mateix, intentar muntar un petit enrenou a conseqüència del nomenament del nou director del Servei de Meteorologia demostra una profunda manca d'arguments i d'orientació, sobretot perquè l'Oriol Puig és especialista en la matèria i ja va ocupar la mateixa plaça durant l'últim govern del president Pujol. En canvi, el cessat David Rodríguez, va arribar al càrrec sent professor d'economia, comunista (cal tenir una ment molt especial per estudiar economia i continuar sent comunista, però al món hi ha de tot, ja ho sabem), i no se li coneixia un especial interès pels fenòens atmosfèrics. En comptes de donar explicacions pel mal estat en què van deixar la nostra màxima institució de govern, es dediquen a la crítica de curta volada, com si es revengessin per les crítiques que van patir quan ells manaven. Pretenen fer categoria de qüestions anecdòtiques, però el pitjor és que en la qüestió més immediatament seriosa, les finances públiques, el PSC tot solet, s'està ficant en un embolic tan gran que fins i tot els seus socis de Madrid els han desautoritzat. Els convindria agafar-s'ho amb calma, que la legislatura tot just ha començat, i poden cremar-se abans d'hora.

Surrealisme socialista

2011-02-15T18:07:00.001+01:00

L'expulsió a corre-cuita dels partits polítics dels dictadors Ben Alí i Mubàrak de la Internacional Socialista rebla el clau del desconcert en què es troba la socialdemocràcia global. Què és avui el socialisme democràtic? Potser com diu la frase atribuïda, entre d'altres possibles autors, a Gianni de Michelis, l'exministre d'afers exteriors italià autor d'una guia de discoteques, "socialisme és el que fan els socialistes". Aquest desconcert es veu agreujat en un partit com el PSC-PSOE, que per una banda pretén afirmar la seva personalitat catalanista i per l'altra es dilueix dins el Grup Parlamentari del PSOE a Madrid. Aquesta és la gran contradicció dels socialistes catalans que, fins ara, tan sols els ha passat factura en les eleccions al Parlament de Catalunya. És un espectacle marxista, dels Germans Marx, escoltar com el senyor José Zaragoza critica el president Mas per no haver aconseguit més concessions del president Zapatero, que resulta que és el secretari general del seu propi partit. I la cosa ja resulta del tot delirant quan qui fa aquesta crítica és el mateix Francesc Vallès, coordinador dels diputats del PSC a Madrid, els 25 homes i dones que, amb el seu suport incondicional, permeten a Rodríguez Zapatero prescindir de les demandes catalanes d'autogovern. I a sobre el tipus critica la tàctica del "peix al cove", per obsoleta. I quina és la tàctica socialista per guanyar més autogovern? potser que els nostres 25 valents ens ho expliquin, i sobretot, ens ho demostrin. Ara el nou espectacle surrealista es produeix quan el PSC afirma que la Generalitat, en comptes de necessitar endeutar-se en 11 mil milions d'euros per cobrir les necessitats de 2011, en necessita tan sols 8.788 milions (una misèria, vaja), després d'haver reconegut que el dèficit de 2010 és de 7.200 milions, quan en el traspàs de poder el president Montilla tan sols va reconèixer un dèficit de 3.845 milions. Han deixat la caixa de la Generalitat en números vermells, han intentat amagar-ho, i quan se'ls ha vist el llautó, vénen a dir que el govern de Catalunya no necessita tants diners, alhora, això sí, que exigeixen que es portin a terme tota una colla d'inversions manifestament inassumibles durant aquest any, gràcies a l'escanyament financer a què ens sotmet el govern espanyol del seu mateix germà gran, i a la nefasta gestió que el tripartit va fer de les finances catalanes.

Els Germans Musulmans no són Unió Democràtica.

2011-02-12T17:49:00.001+01:00

Observo com, amb una certa lleugeresa, s'està intentant equiparar l'islamisme polític suposadament moderat del Nord d'Àfrica amb la democràcia cristiana europea. Jo no sóc d'Unió ni em considero democristià, però crec que l'aportació d'aquest corrent polític a la construcció de l'Europa democràtica és massa important com perquè ara se'l pretengui situar al mateix nivell d'uns moviments polítics d'arrel totalitària. No dubto que el Germans Musulmans, sotmesos al setge del règim de Mubàrak, hagin moderat el seu discurs i les seves formes d'actuar, però un partit per al qual l'Alcorà ha de ser la constitució, que defensa un model teocràtic de societat i la imposició d'un versió rigorista de la xària a tota la població , es troba a anys llum del que representa la democràcia cristiana, una ideologia que junt amb la socialdemocràcia, el liberalisme i el conservadorisme, va edificar l'alternativa democràtica i liberal al feixisme i al comunisme, els dos totalitarismes que durant el segle XX van assolar Europa. L'islamisme dels Germans Musulmans està més a prop d'aquelles ideologies totalitàries que no pas de la democràcia cristiana, i constitueix una amenaça per al món àrab. Saludo amb esperança la caiguda de les dictadures corruptes, però la seva substitució per un règim estrictament islamista seria pitjor, tant des de la perspectiva dels drets i de les llibertats dels individus, com pel que fa a les relacions amb Occident i Israel. D'altra banda, amb un règim religiós, els cristians coptes d'Egipte, que formen aproximadament el 10% de la població i són els descendents més directes dels habitants originaris del país, encara partirien més discriminació de la que pateixen actualment. L'exemple de la moderació islamista és l'AKP turc, el partit governamental, que a més està vinculat al Partit Popular Europeu amb estatus d'observador, però cal recordar que a Turquia l'exèrcit vetlla per la laïcitat del sistema, i els dos partits islamistes antecedents de l'actual AKP ja van ser il·legalitzats prèviament, tal com fa Espanya amb Batasuna, pel fet de defensar idees contràries a la constitució turca. La moderació islamista de l'AKP és imposada pels militars, i afavorida per una societat més moderna i avançada que la dels països àrabs. Tot i així el partit d'Erdogan, subtilment, va introduint elements de la seva agenda ideològica, ara és permetre l'ús del vel en àmbits on abans estava prohibit, després és restringir l'accés a les begudes alcohòliques en un país musulmà on el seu consum és força habitual. No semblen qüestions gaire importants, però són significatives d'una tendència. Fa pocs anys van estar a punt d'incloure l'adulteri femení (ep!, tan sols el femení !), en el Codi Penal, fins que les pressions internes i externes els van portar a fer marxa enrere. A més Turquia ha passat de ser un sòlid aliat d'Occident a jugar la carta otomana, distanciant-se d'Israel i guanyant influència en el països de religió musulmana del seu entorn. L'evolució de Turquia , amb tota la seva complexitat, no es pot valorar de forma necessàriament negativa, perquè segurament és més fidel a la seva història i als seus orígens, i respon millor a la voluntat i a la visió del món que tenen els seus ciutadans. En tot cas des d'Occident cal observar-ho amb prudència i interès, com s'ha d'observar l'evolució a Tunísia i a Egipte, tenint present tanmateix que l'islamisme polític en aquells països encara es troba lluny de l'islamisme tutelat pels militars kemalistes de Turquia, i en una galàxia diferent de la democràcia cristiana europea.

La poca cortesia parlamentària de Sa Excel·lència.

2011-02-10T02:08:00.002+01:00

L'altre dia, convidat per en Pep Llop, vaig assistir a la sessió del Parlament en què el president Mas va explicar l'estructura del govern. Tot just obrir-se la sessió, i de forma òbviament extemporània, el diputat de SI Uriel Bertran va demanar la paraula per queixar-se de la no inclusió en l'ordre del dia d'una interpel·lació que havien presentat en relació al capteniment de la consellera de Justícia. Aquella intervenció es podria considerar anecdòtica si no fos perquè els diputats de SI, i molt concretament en López Tena i l'Uriel Bertran, estan obtenint notorietat pública a base de saltar-se les normes més bàsiques de la cortesia parlamentària i violentant les previsions del Reglament de la institució. Amb quatre diputats no es pot tenir un grup propi i cal arribar a una solució harmònica amb l'altre formació del grup mixt, en aquest cas els antitètics C's. Però pel que es veu, SI en comptes de buscar una solució raonable, s'ha dedicat a desacreditar i a saltar-se les decisions de la presidenta i de la mesa del Parlament, basant-se amb una interpretació molt particular del Reglament, i actuant de forma desconsiderada i fatxenda. Avui mateix, he llegit a l'e-noticies que en López Tena ha retornat, estripada, una proposta parlamentària que li havia lliurat la portaveu d'ERC Anna Simó, perquè no s'hi reflectia l'estatus parlamentari que segons ell ha de tenir el grup de SI, contràriament al criteri de la Mesa. D'altra banda, seguint amb el seu mal estil, li ha exigit a la consellera de Justícia que el tracti d'Excel·lència, al·ludint implícitament a la seva condició d'ex-membre del "Consejo General del Poder Judicial". Jo no crec que el Parlament hagi de ser una bassa d'oli, el combat dialèctic vigoritza la democràcia, i enmig del fragor d'un debat pot admetre's un cert desllenguament, almenys a mi no m'amoïna. Ara bé, l'adopció d'una estratègia de provocació i de desafiament constant a les normes i costums de la Cambra em sembla un perversió de la praxi parlamentària, que no fa cap servei al partit que representen en López i en Bertran i encara menys al país.

La paradoxal situació de la llengua catalana

2011-02-09T00:32:00.001+01:00

Contràriament al que va dir el conseller Mascarell, la llengua catalana es troba en el pitjor moment de la seva història pel que fa al seu ús en el territori. Quasi inexistent a la Catalunya Nord, reculant sense aturador al País Valencià, amenaçada per un PP rampant a les Illes i finalment esdevinguda minoritària al Principat, tan sols és la llengua d'ús majoritari a les Terres de l'Ebre i a la Franja de Ponent, per la simple raó que aquests territoris, que havien estat els menys rics del país, han rebut molta menys immigració que els altres. És paradoxal perquè aquesta aniquilació es produeix quan, després de tres segles, el català ha tornat a ser llengua oficial, s'ensenya a les escoles i és present en els mitjans de comunicació de masses. D'altra banda, es pot ben dir que, almenys a Catalunya, la llengua està vivint un gran moment en àmbits com ara internet, i curiosament la premsa escrita, que després de l'aparició de l'ARA pot rebre ben aviat l'edició de "La Vanguardia" en la llengua del país. A més, les ràdios i les TVs en català gaudeixen d'uns alts índexs d'audiència. El català ha guanyat pes en els àmbits més formals de la nostra societat, no tan sols en els més vinculats a l'administració pública. Avui, encara que no sigui l'opció majoritària, fer periodisme, humor, música pop i fins i tot cinema en català és més normal que quinze anys enrere, però en canvi la presència d'aquest idioma en els entorns més informals és més escassa, o en tot cas es veu superada abassegadorament pel castellà. Al País Valencià i a la Catalunya Nord la principal causa de la reculada del català és la substitució lingüística, perquè els pares van deixar de parlar en la llengua pròpia amb els seus fills, en canvi al Principat l'arraconament social de la llengua és degut a les successives onades d'immigració massiva. A la fi del franquisme la salut del català ja estava molt tocada, però l'autonomia va permetre aplicar-hi remeis potents, per millorar-ne la qualitat de vida i cronificar-ne unes dolències que altrament haurien pogut ser letals. Ara però, amb un milió i mig de nouvinguts, la salut de la llengua torna a trontollar i per acabar-ho d'arrodonir els poders de l'estat i la premsa espanyola es troben en plena ofensiva perquè es deixin d'aplicar les cures necessàries per evitar la mort de la llengua, com ara la immersió lingüística. El panorama és preocupant, però no ens podem rendir. Ara bé, per buscar solucions primer hem de ser molt conscients de la nostra situació, i no autoenganyar-nos assenyalant tan sols els guanys que ha fet la llengua en uns àmbits molt concrets, perdent de vista l'estat en què es troba el seu ús en el conjunt de la societat catalana.

Imaginem que tot va bé.

2011-02-08T01:35:00.000+01:00

Imaginem que tot va bé i que al nord d'Àfrica s'hi estableixen unes democràcies rutilants, uns estats de dret liberals, on els islamistes no són més que una versió islàmica de la democràcia cristiana europea. Aquest , segons els experts que he escoltat darrerament a Tv3 i a Catalunya Ràdio, és el futur que es dibuixa a Tunísia i fins i tot a Egipte. Sobre Tunísia, tenint en compte que és el país més occidentalitzat de la zona, suposo que es pot ser bastant optimista, ara bé, pel que fa a Egipte, em fa l'efecte que la cosa és molt més complicada. Tant se val, ja veurem què passa, en tot cas el gran problema del Magrib, amb un règim polític o un altre, és oferir un futur al seu enorme contingent de joves, fruit d'una natalitat desbocada que no s'ajusta a les necessitats i encara menys a les possibilitats d'aquests països. La majoria de la població la formen aquests joves menors de 30 anys, amb escasses expectatives de millora, de trobar una feina digna i de prosperar a la vida. A banda de les potències petroleres, els països àrabs d'avui són la suma d'un fracàs econòmic i d'un èxit reproductiu, tenen més població que mai, però no saben què fer amb tanta gent. Per adonar-se de l'endarreriment econòmic només cal veure que Israel, un país avançat situat al bell mig del món àrab, té una població de prop de set milions i mig d'habitants i un PIB de 217 mil milions de dòlars, en canvi Egipte, amb 80 milions i mig d'habitants, és a dir, més de deu vegades la població d'Israel, té un PIB de 500 mil milions de dòlars, tan sols unes 2,3 vegades superior a la xifra israeliana. I així com Tunísia ja ha iniciat la transició demogràfica cap pautes reproductives més properes a les europees, Egipte segueix sent una gran fàbrica de criatures sense futur. Aquest és el gran repte d'unes societats que, potser sí, avançaran cap a la democràcia, ¿però trobaran la via cap al desenvolupament econòmic i social? I si no és així, què en faran de milions i milions de joves frustrats?. Com a mínim resulta inquietant.

Un turista a Auschwitz

2011-01-31T19:24:00.000+01:00

Auschwitz II-Birkenau.

Si Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era una barbaritat, no sé què pensaria de la idea de fer turisme al mateix camp de concentració, una pràctica que després de la caiguda del comunisme s'ha tornat molt més habitual. El dia de 15 d'agost de 2009 vaig visitar Auschwitz, concretament els camps Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau, a les proximitats del poble polonès que li dóna nom, Oświęcim (Auschwitz en alemany). Les SS van establir-hi inicialment un camp de treball per a presoners polonesos, però entre març de 1942 i novembre de 1944 el van convertir en el principal centre d'extermini de jueus d'Europa. Més d'un milió de jueus, entre el 90 i el 95% de les víctimes del camp, hi van perdre la vida, la immensa majoria a les cambres de gas d'Aushwitz II-Birkenau. També hi van morir uns 19.000 gitanos i uns 70.000 presoners polonesos i soviètics, aquests principalment a Auschwitz I. Més que els barracons i les runes de les cambres de gas i dels crematoris, resulten corprenedores les piles de sabates, de maletes i d'altres efectes personals pertanyents a les víctimes, que s'exhibeixen en vàries sales del museu situat a les instal·lacions d'Auschwitz I. Recordatoris de la condició humana, de la individualitat d'unes persones que altrament apareixen desdibuixades entre les xifres d'un recompte tràgic. L'horror de les condicions de vida del camp de treball i l'obscenitat d'un procés industrial dedicat a matar persones i a cremar-ne els cossos de la forma més ràpida possible, tot això és present a Auschwitz, però potser no s'hi explica amb prou claredat. Contemplant les fotos que m'hi vaig fer durant la visita, em ve al cap una sensació estranya, com si en realitat Auschwitz, més que un lloc de memòria i de respecte per a les víctimes, hagués esdevingut una mena de parc temàtic.


Auschwitz I

Em miro les fotos i m'hi veig com el turista que es retrata al costat del monument o de la curiositat de torn, afegint nous trofeus a la seva col·lecció d'experiències viscudes durant les vacances. Aquestes fotos m'han recordat "Ocupacions", l'obra de graduació de l'artista alemany Anselm Kiefer, que l'any 1969 es va retratar en diferents indrets i ciutats europees fent la salutació romana adoptada pels nazis. No és una obra nascuda de la simpatia pel règim hitlerià sinó una provocació sobre la presència del nazisme a la societat alemanya de l'època, i alhora una forma de preguntar-se a si mateix: sóc un feixista?. En el cas de les meves fotos a Auschwitz, em resulta xocant el contrast entre un entorn carregat de significat tràgic i la presència del visitant, en un actitud típica de turista que gaudeix del seu temps de lleure. En Kiefer es preguntava: "sóc un feixista?, jo em pregunto:"sóc un turista?". Si el personatge de Kiefer introdueix la nota inquietant en un espai banal, en les fotos d'Auschwitz és el personatge qui introdueix la banalitat en l'espai transcendent.

Anselm Kiefer, Ocupacions, 1969

Aquell dia de la Mare de Déu d'agost, a l'ensems diada de l'Exèrcit polonès, el públic del camp era majoritàriament del país, i el to general era més el d'una sortida de diumenge a la tarda, en ple estiu, que el d'una visita a les restes d'un infern humà. A les meves fotos hi tinc un aspecte relativament circumspecte, i la indumentària no és ofensiva, però m'hi hauria pogut presentar perfectament amb pantalons curts i camisa florejada, com qui es passeja per Lloret de Mar en plena temporada estival. Dic que ho hauria pogut fer perquè l'aspecte d'alguns visitants era aquell. És just i necessari que el màxim de gent possible conegui la realitat de l'Holocaust i l'opressió que els nazis van aplicar sobre l'Europa de l'Est. Apropar-se a Auschwitz és una via directa per entrar en contacte amb aquells fets, però segurament cal revisar-ne el tractament museístic, renovar-ne alguns dels elements informatius i destacar-ne la dimensió transcendent, no en un sentit religiós, sinó des de la perspectiva de la història de la humanitat. Si hi accedeixes amb un cert coneixement dels fets històrics ets conscient de quina terra trepitges, el sofriment i la infàmia que s'ha viscut en aquell paratge, però si no en saps gran cosa és massa fàcil, sobretot a Birkenau, quedar-se tan sols amb la visió superficial del que resta dels barracons buits, de la via del tren, i de les runes de les cambres de gas, i sortir-ne sense haver entès el que allà va succeir-hi. Potser, abans d'entrar el camp, tots els visitants haurien de visionar obligatòriament un documental ben entenedor sobre els fets terrorífics que s'hi van produir, contextualitzats en el marc general de l'opressió i l'extermini aplicats pel règim hitlerià durant la Segona Guerra Mundial. Després d'empassar-se unes quantes imatges històriques impactants i escoltar què va ocórrer en aquell lloc, és possible que els visitants tinguessin una actitud més respectuosa que la que vaig captar aquell dia entre alguns dels turistes, tanmateix una minoria, que es feien fotos de gust dubtós a l'interior dels barracons.Si Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal per referir-se al zel, més burocràtic que ideològic, amb què els funcionaris nazis van portar a terme l'extermini, ara podríem parlar de la banalització d'un espai del mal com Auschwitz, on s'hi ha establert un model de visita més turístic que commemoratiu o històric.

Commemoració de l'Holocaust.

2011-01-27T01:09:00.001+01:00

Avui fa 66 anys que l'Exèrcit Roig va alliberar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, la fita que marca la fi del genocidi que van patir els jueus d'Europa durant la Segona Guerra Mundial. Per això en aquesta data es commemora el Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust. Uns sis milions de jueus van perdre la vida com a conseqüència de les accions executades pels nazis amb la voluntat d'exterminar-los, l'assassinat de masses més gran de la història, esdevingut fa tan sols sis decennis i a poca distància de casa nostra. No va ser l'únic ni el darrer genocidi de la història, però sí el que va causar més morts d'una forma més sistemàtica, industrial, posant els mètodes i la tecnologia d'una de les societat més desenvolupades del món al servei de l'eliminació total dels membres d'un grup humà, definit per la seva religió i el seu origen. Molt se n'ha escrit, molt s'hi reflexionat, i molt se'n seguirà dient, i és necessari que així sigui, en memòria de les víctimes i per tenir present el mal que pot fer l'ésser humà si es donen una sèrie de condicions. Per això és important seguir analitzant com es va arribar a aquells extrems, com tota una nació va esdevenir còmplice o testimoni passiu d'una massacre gegantina, i com milers d'alemanys de vida honesta i civilitzada van poder esdevenir els funcionaris perpetradors de l'assassinat massiu. Aquells fets ens interpel·len per, més enllà de la condemna i la indignació, esbrinar què va fer-los possibles, no pas per absoldre'n o disculpar-ne els executors, sinó per evitar-ne la repetició.

Preparar-se per al nou xoc.

2011-01-24T01:36:00.003+01:00

Si no la cosa no es capgira el PP té a l'abast de la mà obtenir majoria absoluta a les eleccions espanyoles previstes per a 2012. La lletra i la música de les seves proclames anuncia un atac en tota regla contra Catalunya, d'una banda a través d'un retallada més o menys explícita de les competències de la Generalitat, i de l'altra imposant una presència encara superior de la llengua castellana en l'àmbit de l'administració pública i de l'escola, en detriment de la llengua del país. Si això es confirma la confrontació està servida i ningú no podrà dir que no estàvem avisats. El govern de Catalunya, ja prou capficat per la urgència de reduir dràsticament el dèficit públic i per l'exigència d'adoptar mesures efectives contra la crisi econòmica, té el repte addicional de preparar el país per resistir les agressions que l'estat espanyol pugui endegar contra l'autogovern i la cohesió nacional. S'ha de muscular la nació per resistir i perquè, com diu el mateix president Pujol, el col·lapse del model autonòmic espanyol pugui esdevenir una oportunitat per a Catalunya. És una tasca molt complicada, per a la qual és bàsica la complicitat dels partits polítics que es considerin catalanistes, de la societat civil, també de la que practica un catalanisme més tebi, i de la major part dels mitjans de comunicació públics i privats catalans, incloent-hi els individus i col·lectius que creen opinió a través de les xarxes socials d'internet. Hem de ser forts, molt més forts que ara mateix, per plantar cara i fins i tot fer un pas endavant. Cal estratègia i actuar amb intel·ligència, sense precipitar-se ni cremar energies inútilment, i evitar al màxim les divisions internes. La clau es troba en fer prevaler el nostre dret a decidir per damunt de les imposicions que ens puguin fer des de Madrid, no es tracta tant d'organitzar grans manifestacions, que potser se n'hauran de fer, com de restar tota eficàcia a les mesures restrictives de la nostra llibertat nacional per la via d'edificar una legitimitat pròpia i alternativa.No és gens senzill, i cal començar a pensar-hi, partint d'una aproximació realista a la nostra heterogènia realitat social. No es pot improvisar i no es pot confiar que la ciutadania catalana, per si sola, serà capaç de mobilitzar-se i respondre, moguda per una santa indignació. Moviments com el de les consultes sobre la independència o l'organització de la manifestació del 10-j, ens han ofert un bona fotografia de les nostres fortaleses i de les nostres febleses. Sabem que durant els propers anys la relació entre Catalunya i l'estat espanyol pot entrar en una escalada de tensions superiors a les viscudes darrerament, si això succeeix el catalanisme polític i civil haurà d'aplicar l'experiència adquirida i per tant evitar la repetició dels errors que s'han comès i maximitzar els encerts, perquè el país no es pot permetre una nova derrota.

Escapar del gulag.

2011-01-20T14:23:00.001+01:00

The Way Back (Camino a la libertad) és una bona pel·lícula, a estones un punt feixuga, que ens explica la fugida d'un grup de presoners d'un camp de treball siberià l'any 1940. És l'epopeia d'uns homes que travessen milers de quilòmetres a peu, fins arribar a l'Índia, havent passat pels boscos glaçats de Sibèria, el desert de Gobi i les muntanyes de l'Himàlaia. El guió està basat en la història que l'ex-militar polonès Slavomir Rawicz, resident a Anglaterra, va narrar en el llibre "The Long Walk", publicat amb gran èxit de vendes als anys cinquanta, si bé posteriorment es va descobrir que els fets no eren reals. No hi fa res, la pel·lícula té el mèrit de confrontar-nos amb un dels grans horrors del S. XX, el comunisme soviètic, que va matar milions de persones i en va esclavitzar moltes més, en nom de la construcció del paradís socialista. És prou conegut que el nazisme va ser una monstruositat, però abans que el Tercer Reich iniciés l'extermini sistemàtic dels jueus d'Europa, el règim soviètic ja portava més de vint anys de successives campanyes de destrucció dels qui considerava els seus enemics, unes campanyes que van assolir els nivells més aberrants a partir de l'arribada al poder de Josif Stalin. La persecució dels kulaks, les deportacions de grups ètnics d'un cantó a l'altre de la geografia soviètica, la industrialització forçada amb mà d'obra esclava, les purgues internes del partit i dels quadres de l'exèrcit i de l'administració, el gran terror dels anys 1937-1938, en què es van afusellar centenars de milers de ciutadans identificats, en funció de criteris arbitraris, com a enemics o potencials enemics de la revolució, són les fórmules amb què Stalin, guiat per una inseguretat paranoica, va bastir un estat totalitari a la seva mida. I encara hi podríem afegir la gran fam que va causar la mort de milions de pagesos d'Ucraïna, coneguda com a "holodomor", de la qual el govern en va ser com a mínim corresponsable. Pel que fa al gulag, la xarxa de camps d'internament i treball situats a Sibèria, s'ha calculat que entre 1929 i 1953 (any de la mort d'Stalin), hi van passar més de 14 milions de persones, i hi van morir més d'un milió i mig de presoners. "The Way Back", amb unes poques seqüències, ens permet fer-nos una idea de com era la vida en aquests camps, així com dels mètodes arbitraris i cruels amb què la NKVD, la policia política, decidia l'internament al gulag. En el film les penalitats del que pateixen els protagonistes al llarg del seu camí funciona també com una al·legoria de la dificultat que suposa escapar del totalitarisme, un sistema que converteix els països en una gran presó i que provoca situacions kafkianes desesperants, com ara quan els fugitius arriben a Mongòlia i descobreixen que el país on esperaven trobar la llibertat també es troba a l'òrbita política de Moscou. En conjunt una obra molt recomanable, útil per fer-nos conèixer una realitat poc divulgada de la història de la infàmia humana.

Un model esgotat.

2011-01-14T19:27:00.000+01:00

El problema del PSC a Barcelona no es diu Jordi Hereu, el problema es diu PSC. La candidatura de la vallesana Montserrat Tura a les primàries del partit socialista ha esvalotat el galliner i sospito que ha injectat una nova dosi d'il·lusió entre les decaigudes rengleres de la progressia local. Però val més que no s'equivoquin i no es deixin enlluernar per un suflé condemnat al fracàs. Tant si de les primàries en surt vencedora l'ex-consellera com si l'elegit és l'actual alcalde no podran passar per damunt pel fet més important: el projecte socialista a Barcelona, després de 32 anys de govern, està exhaurit. No tenen res més per oferir, sigui quina sigui la persona que n'encapçali la candidatura. L'any 1992 queda lluny, molt lluny, els Jocs olímpics d'hivern són una vana il·lusió, i la ciutat no té un model de futur. Els catalans estem orgullosos de la nostra capital, i una part del mèrit correspon als alcaldes i als equips de govern que ha tingut, però avui aquest orgull s'alimenta de les rendes del passat, no hi una proposta de futur ben definida i la gestió del present és erràtica i barroera. Impera la improvisació, l'ajuntament fa intents per vendre fum a la ciutadania, però ja ningú no el compra. Les reserves mentals ideològiques expliquen que en qüestions fonamentals per a la convivència ciutadana, com ara la seguretat i el civisme, el govern municipal hagi anat a remolc de la indignació social, actuant de forma reactiva sense iniciativa pròpia, sense un pla d'acció a llarg termini. En els grans debats estratègics de país, que afecten de ple els interessos de la ciutat, l'ajuntament és absent o ocupa un discret segon pla, quan hauria de liderar la reivindicació de la construcció de les infraestructures necessàries i el control de la seva gestió. L'ajuntament de Barcelona és una de les principals institucions catalanes, i això no obstant, quin paper ha tingut en la defensa de l'Estatut?, com s'ha posicionat respecte al dèficit fiscal que també escanya les arques municipals?, quina batalla ha plantejat perquè l'aeroport del Prat sigui gestionat per les institucions catalanes?, què ha fet perquè s'acceleri la connexió ferroviària d'ample europeu amb la frontera francesa i amb València?. Aquests són els grans reptes de Barcelona, no pas un Jocs Olímpics d'Hivern, però ja sabem que els governants socialistes se senten més còmodes repartint banderetes grogues per rebre el "Tour de França" fent l'onada que no pas afrontant el nucli dur de la política. No és casualitat que l'esdeveniment que ha donat més projecció a Barcelona durant 2010 no ha estat mèrit de l'ajuntament de Barcelona, sinó de l'Església catòlica!.

Sempre els restarà París com a model

2011-01-08T12:11:00.000+01:00

El llibre d'en Germà Bel "España, capital París" és important, perquè demostra, no tan sols allò que ja sabíem, que l'estat espanyol desenvolupa les seves infraestructures seguint un model radial amb centre a Madrid, sinó també que aquesta és una especificitat espanyola. A la resta d'Europa són criteris principalment econòmics els que expliquen la distribució de les inversions en carreteres i ferrocarrils, i els aeroports de països de dimensions iguals o superiors a les espanyoles són gestionats des del territori o per empreses privades, no pas per un engendre com AENA. Queda ben demostrat que "Spain is different", no pels toros, el sol i el flamenc, sinó per la forma que té de concebre el paper de les grans infrastructures, que lluny de servir les demandes reals de transport de viatgers i mercaderies estan al servei de la major glòria de Madrid, amb l'objectiu, en bona mesura ja assolit, que la ciutat castellana passi de capital política a capital total del Regne. Bel, economista, recorre a la història per explicar la política espanyola d'infraestructures, íntimament lligada al projecte centralitzador instaurat per la dinastia borbònica al segle XVIII, un projecte que s'ha mantingut constant durant els darrers segles, amb breus períodes de flexibilització, com ara la transició del franquisme a la consolidació del règim democràtic. Tanmateix en Bel, antic diputat socialista tot i que avui força allunyat de l'ortodòxia de partit, fa una mica de trampa quan carrega els neulers de la nova centralització en la política seguida pel PP, quan ja era ben present en el període de govern felipista i ha estat continuada pels governs d'en Zapatero, que han fet seu el deliri de fer arribar l'AVE a totes les capitals de província i han mantingut incòlume AENA. El llibre està escrit des d'una òptica netament espanyola, és a dir, el tractament no és el d'un catalanista valorant críticament la política d'infrastructures de l'estat sinó el d'un tècnic espanyol que fa una anàlisi dels criteris seguits pels successius governs a l'hora de dissenyar els mapes de carreteres i ferrocarrils i les fórmules de gestió dels aeroports. Tot i la perspectiva espanyola adoptada per l'autor, no és casualitat que sigui un economista català qui s'hagi preocupat per una política madrilenyista que, fora de Catalunya i els País Basc, acostuma a considerar-se lògica i positiva. No és un llibre catalanista, però és molt útil per al catalanisme, sobretot per entendre a què ens enfrontem.

Llegir Houellebecq

2011-01-03T20:17:00.002+01:00

Aquest blog deu el seu nom a Michel Houellebecq, per ser més precís haig de dir que "ampliació del camp de batalla" és la traducció al català del títol de la traducció castellana de la seva novel·la "Extension du domaine de la lutte", no pas perquè m'hi inspiri a l'hora d'escriure en aquest espai, sinó perquè aquell títol és una expressió poderosament polisèmica que, per exemple, és aplicable per descriure internet com una immensa ampliació del camp de batalla de les idees. La meva simpatia envers l'obra de l'escriptor francès, no necessàriament envers ell, també explica aquesta denominació amb què humilment l'homenatjo. M'interessa Houellebecq per com observa les transformacions socials, i conseqüentment morals, que viu Occident, si bé des d'una perspectiva molt francesa. L'escriptor va més enllà i gosa imaginar futurs que deriven del nostre present canviant, ja sigui el dels nous humans hermafrodites de "Les partícules elementals", els clònics en un món devastat de "La possibilitat d'una illa" o la transformació imminent de França en una nació neorural, tal com s'explica cap al final de "La Carte et le territoire", la seva darrera novel·la. Els seus protagonistes sempre tenen un to depressiu, sovint al caire del suïcidi, i suposo que el seu perfil psicològic és molt proper al de l'autor. Un perfil psicològic, aclareixo, molt llunyà del meu perquè, tot i la meva introversió, sóc un vitalista. Una altra constant de les seves obres és la truculència, a vegades verament "gore", que reclama una anàlisi sobre la seva gratuïtat. Sovint, quan et trobes amb la descripció dels efectes d'un atemptat o de l'estat en què queda el cos del mateix Houllebecq després del seu assassinat, tal com elll ens narra a "La Carte et le territorie", et demanes si calia entrar en aquells detalls, si aporten res de valuós a la narració o tan sols tenen un caràcter efectista. Ho deixo per als crítics literaris, però a vegades m'ho plantejo, si bé la garantia d'emocions fortes també forma part de l'atractiu de l'obra houelebecquiana. La mateixa reflexió s'escau en relació a les escenes de sexe explícit que acostuma a detallar Houellebecq, menys presents en la seva darrera novel·la, però tinc la impressió que cada vegada més, la descripció de pràctiques sexuals va perdent la condició d'obscena per esdevenir més "normal" i fins i tot previsible, quan ja és habitual en tots els mitjans escrits i audiovisuals . En tot cas aquesta evolució de la sexualitat és un dels temes que acostuma a tractar el novel·lista, junt amb els canvis en les relacions humanes, la fragilitat i la fortalesa dels vincles familiars, l'evolució del sistema capitalista i el paper creixent del turisme, un sector que d'una forma o altre sempre és present en les seves obres. Les constants referències al turisme que fa Houellebecq ens poden portar a demanar-nos si l'home occidental no està esdevenint, cada vegada més, un turista de la vida, un individu desarrelat i hedonista que no pertany a enlloc, amb una curiositat superficial, a la recerca de la satisfacció immediata, que estableix uns vincles molt febles amb els altres turistes que l'acompanyen. Per això tot acaba esdevenint turístic: la costa, la ruralia, les ciutats i les velles fàbriques. Tot perd la seva identitat original i utilitària per convertir-se en paisatge per ser contemplat per gernacions d'humans ociosos i necessitats de noves experiències, falses en la seva pretensió d'autenticitat. Potser és d'això del que ens parla Houellebecq, o potser no, però tan sols per com és capaç d'estimular el pensament ja val la pena llegir-lo.

Assange, Plame i Wilson

2010-12-31T12:38:00.000+01:00

La coincidència en el temps de la publicació esglaonada de les filtracions de documents del servei exterior dels EUA amb la projecció als cinemes de la pel·lícula "Fair Game"(Caza a la espía), ens permet reflexionar les activitats d'Assange des d'una perspectiva diferent. La pel·lícula narra el cas "Valerie Plame", que es va produir quan membres de l'administració Bush van filtrar a la premsa que la senyora Valerie Plame era agent de la CIA, com a represàlia pel fet que el seu marit, l'exdiplomàtic Joe Wilson, havia escrit un article en què revelava que, contràriament a les afirmacions del president Bush, no hi havia cap evidència que el règim de Saddam Hussein hagués adquirit urani a Níger. La filtració va suposar la condemna d'"Scooter" Libby, el cap de gabinet del Vicepresident Dick Cheney, a qui es va assenyalar com a principal responsable d'haver comunicat a un periodista quina era la professió de la senyora Plame, una informació que en fer-se pública posava en perill la vida de l'agent i dels seus col·laboradors així com l'èxit de les operacions en què estava treballant. De fet a la pel·lícula es veu com una conseqüència directa va ser la mort d'uns científics iraquians a qui l'agent Plame s'havia compromès a treure de Bagdad després de la invasió nord-americana i a qui una vegada apartada del servei ja no va poder salvar. Veient el film et queda clar que els dolents són els filtradors , en aquest cas l'administració Bush, l'agent secreta és la víctima, i el bo és en Joe Wilson, perquè posa al descobert una de les mentides amb què es va pretendre justificar l'atac contra l'Iraq. Si apliquem l'esquema a la política de filtració massiva seguida per Julian Assange i Wikileaks trobarem que molt sovint pot fer el paper de Joe Wilson, quan descobreix determinades mentides del poder, però de la mateixa manera pot fer el paper d' "Scooter" Libby i fer públiques informacions que posen en perill la vida de persones o els interessos de països democràtics enfront d'altres potències de qui no se'n coneix la documentació secreta. El poder s'ha de sotmetre a un principi general de transparència que admet excepcions, i eliminar-les totes, tal com semblen pretendre Assange i els seus seguidors, pot tenir pitjors conseqüències que les que es deriven de mantenir en secret certes informacions. No podem censurar tot allò que ha fet Wikileaks, però tampoc donar-ho tot per bo. En la mesura que vivim en sistemes democràtics i de dret hem d'esperar que respecte a les filtracions s'apliquin les lleis que sobre secrets oficials corresponguin, que determinen quines filtracions constitueixen un delicte, qui en són els responsables i quines són les penes aplicables. Si d'acord amb la legislació vigent les activitats de Wikileaks en algun cas són delictives cal esperar que els seus responsables siguin jutjats i condemnats en conseqüència. Altrament cal mirar-se amb molta prevenció aquestes estranyes acusacions de violació cursades per dues amants ocasionals del senyor Assange, que tenen tota la pinta de ser un muntatge per destruir el personatge sense entrar en el fons de l'afer, que és la legalitat o il·legalitat de les accions d'obtenció, manipulació i difusió de la informació que ha fet Wikileaks. Assange i els seus socis han creat un nou fenomen que se situa en un terreny relliscós, en una zona fosca i ambigua, on tant les condemnes radicals com les adhesions incondicionals erren el tret.

Els temps estan canviant.

2010-12-30T01:12:00.000+01:00

La del 27 de desembre va ser una nova jornada històrica per a Catalunya, amb una presa de possessió del nou president de la Generalitat que ha tingut el to institucional propi d'una nació europea mil·lenària. La notícia que ha escalfat més l'ambient ha estat l'acceptació del càrrec de conseller de Cultura per part d'en Ferran Mascarell, un fet que no admet interpretacions simplistes, i que podria tenir conseqüències molt importants. D'una banda l'exconseller socialista és una personalitat molt reconeguda i respectada en el món cultural, i segurament establirà ponts i relacions positives amb sectors d'aquest món que altrament estarien molt distanciats d'un govern de CiU. Per altra banda el fitxatge d'en Mascarell permet visualitzar de forma nítida que l'aposta per la Casa Gran del Catalanisme va de debò, i hi té cabuda confortable el centreesquerra catalanista que fins ara havia optat pel PSC. No es tracta tant de captar antics quadres socialistes per a la causa convergent com de consolidar el pas que en aquestes darreres eleccions ja han fet molts antics votants socialistes , més o menys identificats amb les idees pròpies d'una socialdemocràcia catalanista. De fet aquesta ha estat sempre la vocació de Convergència, el pal de paller pujolià, que a les primeres eleccions democràtiques ja va fer coalició amb el PSC d'en Pallach, alguns membres del qual van acabar ingressant a CDC, com ara l'antic conseller de Cultura Joaquim Ferrer. Avui, en una època de descomposició de l'espai socialista, aquí i a bona part d'Europa, es donen unes condicions òptimes perquè Convergència esdevingui el principal referent electoral i fins i tot organitzatiu dels sectors més centrats del que podríem anomenar "esquerra neonoucentista". Pot ser que aquesta via no fructifiqui, que el pas d'en Mascarell no vagi més enllà d'un gest individual i que CiU no consolidi els seus guanys en aquests territoris limítrofs del seu espai natural, però la possibilitat d'anar més enllà existeix, perquè el codi genètic convergent està programat per sumar aquests sectors del país en un bloc de centre ampli cohesionat pel catalanisme, des del centresquerra fins al centredreta, l'àmbit ideològic al qual personalment em sento més proper.

El canvi ja ha començat

2010-12-27T01:15:00.000+01:00

Amb la investidura de l'Artur Mas com a president de Catalunya es pot ben dir que el canvi ja ha començat, tot i que per conèixer-ne total la seva dimensió haurem d'esperar els propers dies, quan es configuri el nou govern. És important que a Catalunya l'alternança política hagi estat possible i que una força política com CiU, que segons antics profetes estava destinada a desaparèixer una vegada fora del poder, hagi demostrat plenament que el seu estel no és fugaç i que la centralitat política del país és ocupada pel nacionalisme. M'ha agradat que no hagi estat necessària l'abstenció del PP perquè Artur Mas resultés escollit, la deriva anticatalana d'aquest partit en fa un soci molt indesitjable, si bé no es pot descartar que en el futur s'hi puguin acordar qüestions que no afectin la identitat nacional. El pacte de mínims amb el PSC era lògic, al capdavall és un partit que aspira a ocupar la centralitat i l'escenificació d'una confrontació total amb CiU no sembla que en aquests moments sigui la millor estratègia. Per la seva part ERC està massa desorientada després dels seus desastrosos resultats electorals. Encara no saben quin posició ocuparan en el nou escenari català, sobretot tenint en compte el col·lapse absolut de la seva aposta estratègica per l'eix d'esquerres i l'aparició d'un competidor en l'àmbit més estrictament independentista com Solidaritat Catalana. No puc evitar parlar novament d'ERC, al capdavall hi vaig militar a principis dels noranta i la seva aposta estratègica pel tripartit va representar portar a la pràctica els plantejaments pels quals me'n vaig anar allunyant fins a donar-me'n de baixa el 1995. En aquest sentit la proposta de Solidaritat Catalana tampoc no suposa cap novetat rellevant, és molt similar a la de l'ERC de l'any 1992, quan es va presentar a les eleccions sota el lema "Cap al a independència". La idea de front independentista transversal era la preferida per l'Àngel Colom, però en Carod, en Puigcercós i tots els altres que li van segar l'herba sota els peus, van maldar sempre per emfasitzar la identitat esquerrana del partit. Penso que tant una estratègia com l'altra són errònies, l'esquerrana per reduccionista, i la independentista transversal perquè no és sostenible a mitjà termini. Suposo que per això em sento còmode a CDC, perquè malgrat no ser un partit doctrinalment independentista fa un plantejament gradualista, inclusiu i sense límits, que considero el més útil i eficaç per a la causa nacional.

Enguany el Cant de la Sibil·la

2010-12-25T00:48:00.000+01:00

Lo jorn del Judici
  parrà qui haurà fet servici.

  Jesucrist, Rei universal,
  home i ver Déu eternal,
  del cel vindrà per a jutjar
  i a cada u lo just darà.

  Gran foc del cel davallarà;
  mars, fonts i rius, tot cremarà.
  Daran los peixos horribles crits
  perdent los seus naturals delits.

  Ans del Judici l'Anticrist vindrà
  i a tot lo món turment darà,
  i se farà com Déu servir,
  i qui no el crega farà morir.

  Lo seu regnat serà molt breu;
  en aquell temps sots poder seu
  moriran màrtirs tots a un lloc
  aquells dos sants, Elies i Enoc.

  Lo sol perdrà sa claredat
  mostrant-se fosc i entelat,
  la lluna no darà claror
  i tot lo món serà tristor.

  Als mals dirà molt agrament:
  —Anau, maleits, en el turment!
  anau-vos-ne en el foc etern
  amb vòstron príncep de l'infern!

  Als bons dirà:—Fills meus, veniu!
  benaventurats posseïu
  el regne que us he aparellat
  des que lo món va esser creat!

  Oh humil Verge! Vós qui heu parit
  Jesús Infant aquesta nit,
  a vòstron Fill vullau pregar
  que de l'infern vulla'ns lliurar!

  Lo jorn del Judici
  parrà qui haurà fet servici

Poble armat.

2010-12-19T01:06:00.000+01:00

Recordo que una vegada li vaig sentir dir al Xabier Arzallus que costa imaginar-se un català amb un pistola. La imatge pacífica i mansoia dels catalans no s'allunya gaire de la que, en general, tenim nosaltres mateixos, però la realitat és molt diferent. De totes les anàlisis sobre els darrers assassinats de la Garrotxa, la que m'ha semblat més lúcida és la d'en Francesc Serés a l'"ARA", que ens recorda que a la Garrotxa, i jo diria que en general a la Catalunya rural, molta gent té armes a casa. Normalment qui té una escopeta o un rifle és perquè és aficionat a la cacera, però també n'hi ha que les tenen per seguretat., sobretot els qui viuen en cases o masies fora dels nuclis urbans. Des d'aquesta perspectiva. si no hi ha més desgràcies és perquè Déu no vol, o dit d'una altra manera, perquè impera el seny, i les persones no resolen les seves diferències a trets, tot i que l'ús dissuasiu de les armes és més habitual del que ens pensem. Ara bé, només cal que algú perdi el cap om en Pere Puig perquè hi hagi una matança. És un risc amb el que hem de conviure i resulta difícil d'evitar, d'altra banda qui de debò vol matar a algú i no té por de ser descobert sempre pot trobar la manera de fer-ho, encara que li resulti més difícil si no disposa d'una arma de foc. Tot i així uns controls més exigents a l'hora de concedir o renovar les llicències d'armes semblen més que necessaris.

"Network liberals" versus "cluster liberals".

2010-12-12T02:03:00.001+01:00

David Brooks,columnista conservador (potser l'únic) del New York Times, en el seu article del passat dijous, "Obama’s Very Good Week", explica la diferència entre el que anomena "cluster liberals" i els "network liberals". Cal precisar que es tracta de liberals en el sentit nord-americà, és a dir, el que aquí anomenaríem progressistes o fins i tot gent d'esquerres, i la mateixa terminologia es pot aplicar als conservadors, que serien "cluster" o "network" segons el cas. Seguint en Brooks els liberals o conservadors "cluster" "view politics as a battle between implacable opponents. As a result, they believe victory is achieved through maximum unity. Psychologically, they tend to value loyalty and solidarity. They tend to angle toward situations in which philosophical lines are clearly drawn and partisan might can be bluntly applied", en canvi els liberals o conservadors "network" " share the same goals( liberals o conservadors, respectivament) and emerge from the same movement(liberal o conservador). But they tend to believe — the nation being as diverse as it is and the Constitution saying what it does — that politics is a complex jockeying of ideas and interests. They believe progress is achieved by leaders savvy enough to build coalitions. Psychologically, network liberals are comfortable with weak ties; they are comfortable building relationships with people they disagree with."". A parer de l'articulista, Obama va guanyar les eleccions com a "network liberal" però va començar a exercir la presidència com a "cluster", fins ara que amb el canvi de majoria a la Cambra de Representants ha tornat al model "network ". La classificació obeeix a les especificitats de la política nord-americana, en especial a les servituds del sistema de "checks and balances", que obliga l'executiu a pactar amb un legislatiu que sovint no té sota control, tot i així és una classificació que si més no resulta inspiradora per analitzar la política catalana. L'adaptació és d'estar per casa, però podríem dir que en les últimes eleccions s'han enfrontat els "cluster tripartidists" contra els "network convergents". CiU ha ofert un projecte obert a la societat catalana per sortir de la crisi i aixecar el país, en canvi les forces tripartites han basat la seva campanya en mobilitzar les seves respectives parròquies més fidels, sense plantejaments generosos de país. En aquest sentit han estat coherents amb la seva forma de governar des del Pacte del Tinell. Cada partit ha tingut les seves àrees de responsabilitat des d'on han fet i desfet , sense compartir un projecte comú de govern identificable. Portes endins han estat "cluster ecocommunists", "cluster republicans" i "cluster socialists", i portes enfora han estat "cluster tripartidists", llevat de casos excepcionals com la llei d'educació, pactada amb CiU sense l'acord d'ICV-EUiA. En aquell cas podríem dir que el conseller Maragall va actuar com a "network socialist", prioritzant l'interès del país i el màxim d'acord per damunt del tancament de files. El caràcter "cluster" de la fórmula tripartita és evident des del moment que es basa en un pacte de perdedors, units per l'apriorisme de ser d'esquerres, amb l'objectiu d'evitar que la força majoritària governi el país. I la fórmula no es va limitar a la Generalitat, ha estat flagrant com, a les diputacions de Lleida i Girona, es van elegir presidents sengles representants de la tercera força en detriment de la majoritària CiU. El problema, sobretot per a ERC i el PSC, és que per a molts dels seus votants el pacte d'esquerres no ha estat mai la fórmula preferida, en realitat, malgrat tota la retòrica sobre l'esquerra, el progressisme i la mare que el va parir, molts dels antics votants d'ERC i del PSC se sentien més propers de CiU que no pas de l'altre soci tripartit,, per la qual cosa aquest capteniment "cluster" resultava encara més incomprensible, i és un factor que també ajuda a explicar els darrers resultats electorals. Ara és el torn de CiU, que segurament tindrà com un dels seus reptes mantenir aquest esperit "network" per sumar el màxim de voluntats possibles a l'entorn del seu projecte, partint d'uns ideals sòlids i d'un programa de govern ben travat, però alhora amb capacitat de diàleg i entesa amb les altres forces polítiques i amb el conjunt de la societat catalana.

Més claus de la derrota socialista.

2010-12-10T11:21:00.002+01:00

En el post interior feia esment a l'efecte Zapatero com una de les causes de la desfeta del PSC, però al mateix temps aquesta desfeta s'inscriu en la crisi general de la socialdemocràcia europea. Des de la fi de la guerra freda el descrèdit de les alternatives al sistema capitalista d'economia de mercat i la necessitat de competir en el marc d'una economia global han reduït el camp d'acció socialdemòcrata en política econòmica i laboral. No hi ha un model d'economia socialdemòcrata que avui estigui clarament diferenciat del liberalisme econòmic que s'aplica a la UE, i les garanties bàsiques de l'estat del benestar són defensades igualment pel centredreta europeu, de tal manera que la socialdemocràcia tan sols es pot distingir proposant noves prestacions, econòmicament inassumibles des de la crisi iniciada l'any 2008. Tanmateix els problemes de la socialdemocràcia tenen arrels més profundes, i són indestriables dels grans canvis socials que ha experimentat el continent durant les darreres dècades. Tenim que la major part de la ciutadania es considera classe mitjana, encara que les seves rendes siguin molt limitades. El que era l'antiga classe obrera, principal pilar electoral de la socialdemocràcia, s'ha desdibuixat completament, la disparitat d'ingressos de la població no es tradueix en una estratificació social que obeeixi a classificacions simplistes, hi compten els diners, però també els nivells d'estudis, els valors, els orígens, la cultura, etc. És simptomàtic que els qui avui fan seus els discursos i les formes d'acció típiques del sindicalisme clàssic siguin col·lectius com el dels controladors aeris, mentre que per als treballadors de la indústria el recurs a la vaga és cada vegada més una opció remota. Per fer-ho més complicat la immigració extraeuropea ha introduït nous factors de trencament de les antigues solidaritats "de classe", en aparèixer els nouvinguts com a competidors per les prestacions socials, i sovint com a suposats màxims beneficiaris de les mateixes. La socialdemocràcia ha anat resistint mentre ha pogut oferir noves prestacions a aquesta classe mitjana a què tothom s'apunta, però a partir del moment que aquesta possibilitat s'ha esvaït els seus suports han començat a ensorrar-se. Les opcions de centredreta apareixen com a més solvents a l'hora d'impulsar la represa econòmica, i els ciutadans més crítics amb el sistema es decanten per alternatives polítiques com ara l'esquerra ecologista, en detriment d'una socialdemocràcia plenament integrada en l'establishment. És difícil que abans de superar la crisi el socialisme europeu torni a aixecar el cap, sens perjudici que puguin guanyar les eleccions en algun país on siguin l'alternativa a un govern molt desprestigiat. En tot cas dependran cada vegada més, per accedir al govern, dels acords amb altres forces polítiques.

Del socialisme metrosexual a la militarització del control aeri

2010-12-09T13:03:00.001+01:00

Una de les claus, poc esmentada, de la desfeta que va patir el PSC-PSOE el 28N rau en el descrèdit absolut d'en Rodríguez Zapatero, sobretot entre molts dels seus antics votants. Estic convençut que la participació del president espanyol en la campanya electoral catalana va tenir un efecte mobilitzador per a tots aquells que li tenen ganes i que potser no estaven molt motivats per unes eleccions al Parlament, però que hi van veure una oportunitat per castigar el PSOE, alhora que contribuïen a desallotjar el tripartit. En els darrers temps he conegut gent que odia en Zapatero, no perquè el culpin de la crisi, que tothom sap que és internacional, sinó per la forma com hi ha reaccionat, per la sensació d'absoluta incompetència que transmet en una hora de gran dificultat. El PSOE va guanyar les eleccions espanyoles de 2004 com a alternativa al conservadorisme autoritari del segon mandat de José María Aznar, i Rodriguez Zapatero es va permetre el luxe, gràcies a la creixent bombolla immobiliària, de dedicar-se a una agenda centrada en qüestions d'una gran força simbòlica però amb poca repercussió sobre l'economia de l'estat o sobre la vida quotidiana de la majoria de la població, ja fos la retirada de les tropes de l'Iraq, l'establiment del matrimoni homosexual o la llei de paritat de gènere. Si el PSOE de la llarga etapa felipista havia desdibuixat el seu perfil ideològic per respondre a les urgències històriques de l'homologació europea de l'estat, el PSOE de ZP es va permetre jubilar la vella guàrdia de polítics pragmàtics i bregats i promoure un estol de pesos ploma al capdavant dels ministeris, primant l'efecte estètic de conformar un govern paritari i de perfil progressista per damunt de la idoneïtat de les persones triades per als seus càrrecs. Es va establir un règim de socialisme metrosexual, més preocupat per la imatge de modernitat i progressisme que per les qüestions que afecten el nucli dur de la governació d'un estat, liderat per un frívol que pretenia dir a tothom, menys als sectors més conservadors, el que volia sentir, una actitud que inicialment li va anar molt bé però que després se li ha girat en contra. En quant a les propostes de caràcter més estructural, com ara la llei de la dependència, les dificultats de la seva aplicació han posat de manifest que al seu dia es va fer malament i sense les previsions necessàries. Pel que fa al nou Estatut de Catalunya, la pressió exercida pel PSOE per retallar-lo va posar en evidència la poca fiabilitat de les paraules d'en Zapatero, que abans de ser president havia pronunciat el seu mític "apoyaré" al Palau Sant Jordi. Posteriorment, el llarg i accidentat camí seguit pel text al Tribunal Constitucional va deixar en evidència la manca de compromís del govern de l'estat en la defensa d'una llei orgànica aprovada a les Corts de Madrid i en referèndum a Catalunya. Tot i així, l'aprovació de l'Estatut va permetre que Zapatero es presentés a les eleccions legislatives de 2008 com l'amic de Catalunya, versus un PP en plena croada anti-estatutària, una imatge que alguna cosa va tenir a veure amb el magnífic resultat, 25 diputats, que els socialistes van obtenir al nostre país, una aportació decisiva per guanyar les eleccions de nou. Quan la crisi, que el mateix govern havia negat tres vegades o més abans del cant del gall de les eleccions, va començar a fer-se notar amb força, el socialisme metrosexual va intentar adaptar-se al nou entorn gastant-se més del que tenia, per mantenir i fins i tot augmentar el seu ritme de vida, amb l'esperança, basada en un keynesianisme ressuscitat, que amb l'impuls de la despesa pública se sortiria del forat. Però sense diners és impossible mantenir un estil de vida metrosexual, i seguir pel mateix camí posava en perill l'estabilitat econòmica d'Europa. En Zapatero, fidel al seu estil, afirmava al mes de febrer que malgrat la crisi no tocaria les prestacions socials, i a primers de maig assegurava que no pensava accelerar la reducció del dèficit públic per no comprometre el creixement econòmic.Tot d'una, el 12 de maig, va anunciar la més gran retallada social des de l'inici de la democràcia. El canvi imposat pel directori europeu va actuar com un torpede contra la línia de flotació del govern espanyol, obligat a rectificar radicalment la seva orientació i deixat en la més absoluta evidència. Després la cosa ha anat a més, Zapatero ha hagut de recórrer a pesos pesants com Rubalcaba, Jaúregui i el mateix Pepe Blanco, i prescindir d'algunes de les seves apostes femenines més destacades. La indumentària metrosexual s'ha desat a l'armari i la severitat de l'estil clàssic torna a campar pels despatxos ministerials, augmentada fins i tot per les urgències del moment, ara amb un declaració de l'estat d'alarma i la militarització del control aeri, decisions insòlites des de la Transició que, ves per on, han estat adoptades pel govern d'un home que algú havia anomenat Bambi.

Ja pots dur-lo a la font, que si l'ase no vol beure...

2010-12-05T01:39:00.003+01:00

La patacada d'ERC ha estat descomunal, superior a la que jo mateix m'esperava que tindrien. En Puigcercós no ha fet una mala campanya però el nivell de descrèdit del partit era insalvable. L'aposta estratègica pel tripartit els ha passat una factura altíssima, han jugat fort i han perdut, c'est la vie. En política a vegades es guanya i a vegades es perd, però quan un partit veu minvar el seu suport a menys de la meitat del que tenia, el problema és molt greu. Se'n poden sortir, als vuitanta del segle passat van tenir pitjors resultats, però s'haurien de replantejar seriosament les seves bases ideològiques i la seva estratègia. El gran ascens d'Esquerra es va produir quan va esdevenir la casa gran de l'independentisme, al mateix moment que la credibilitat nacionalista de CiU es veia qüestionada per les seves relacions perilloses amb el PP. ¿Quants no van votar ERC, tant l'any 2003 com l'any 2006, perquè tibés la corda de l'exigència nacional?. En canvi la direcció d'Esquerra va prioritzar la seva homologació com a partit d'esquerres, invertint tot el capital polític acumulat en un tripartit que va situar el PSC-PSOE al capdavant la Generalitat. L'aposta ja els va passar una primera factura l'any 2006, però limitada, només van perdre dos diputats. Si bé cal dir que es van presentar a les eleccions venent equidistància, després d'haver estat expulsats del govern per Pasqual Maragall i quan les enquestes afavorien clarament CiU. En altres paraules, l'any 2006 molts van creure que ERC no tornaria a pactar amb el socialisme sucursalista, i això els va permetre obtenir uns resultats prou dignes i reeditar immediatament el tripartit, traint els votants que havien cregut en el missatge de l'equidistància. L'any 2010, tot i renunciar a noves aventures tripartites, els seus votants, ja prou escaldats, els han abandonat en massa. La cosa és mes punyent si tenim en compte els objectius que a ulls de la direcció d'ERC justificaven l'estratègia tripartita: per una banda enviar CiU al desert de l'oposició, on confiaven que el sol i la set deixarien la federació nacionalista exhausta damunt la sorra, a punt perquè que ells, talment hienes, es cruspissin un bon tros de l'electorat convergent . D'altra banda pretenien aparèixer com una opció vàlida per als sectors socials procedents de l'emigració espanyola ja que, pensaven els sagaços estrategues republicans, l'aposta demostraria que ERC és un partit nítidament d'esquerres que, malgrat ser independentista, prefereix pactar amb el PSC-PSOE que no pas amb la "dreta nacionalista". Per aquesta via, gràcies a les magnífiques polítiques socials que aplicaria Esquerra des del govern i al creixement de l'independentisme, motivat pel descomunal dèficit fiscal, centenars de milers d'antics votants socialistes es passarien a ERC. La clau que obriria la porta del cor d'aquests nous votants es troba, segons Carod, Puigcercós, Ridao i els seus seguidors, en ser independentistes sense ser nacionalistes, és a dir, proposar un estat propi per a Catalunya sense fer bandera de la seva identitat. Tot i tractar-se d'un posició profundament contradictòria, els dirigents d'Esquerra estan convençuts d'haver descobert la pedra filosofal de l'alliberament nacional, que convertirà els ciutadans de Catalunya en independentistes sense necessitat d'haver d'adoptar com a pròpia la identitat nacional catalana. És més, segons aquesta teoria, el mateix PSC acabaria esdevenint sobiranista, per convicció i per les exigències del seu electorat. I què tenim al cap de set anys d'aposta estratègica per una "esquerra nacional"?, doncs una ERC que ha passat d'un 16,44% dels vots l'any 2003 al 7% pelat del 28N, i un PSC-PSOE que ha fet una campanya electoral espanyolista. Em resulta difícil imaginar un fracàs més perfecte. Bé, per acabar-ho d'arrodonir, ha estat CiU, el monstre nacionalista conservador, qui ha seduït una bona colla d'antics votants del PSC-PSOE. Un fracàs, el d'ERC, que a qualsevol li faria replantejar radicalment les seves accions passades. Però no, hores d'ara per part d'ERC les veus s'han limitat a assenyalar les lluites internes, les escissions i el fet d'haver fet president en José Montilla com a causes de l'hecatombe. En canvi no em consta que ningú hagi qüestionat l'estratègia de fons, basada en la priorització de la identitat d'esquerres del partit i en l'independentisme no nacionalista ( sic). En Puigcercós es limita a dir que una bona part dels seus antics electors no van entendre l'elecció d'en Montilla, com si fossin uns rucs carregats de prejudicis ètnics, incapaços d'entendre la perspicaç aposta estratègica de la direcció republicana. El que no vol entendre en Putxi és que el problema d'en Montilla no és el seu origen, sinó la seva grisor intel·lectual i la seva nul·la trajectòria catalanista. Els dirigents republicans persisteixen en l'error, i dubto que en Tresserras, a qui han encomanat redreçar el curs del partit, sigui capaç d'escapar del bucle ideològic en què s'han ficat ells solets. Ho dubto perquè en Tresserras, que no ha estat un mal conseller de Cultura, és un dels ideòlegs de l'independentisme postnacionalista, i perquè molt abans del 28N hi havia múltiples senyals que indicaven que ERC anava cap al pedregar, i tot i així la direcció republicana no va adoptar cap decisió per evitar-ho . El suport a Esquerra ha quedat reduït al nucli de seguidors més fidels i als pocs catalans que s'empassen les elucubracions mentals dels ideòlegs del partit, unes elucubracions amb què pretenien conquerir nous espais electorals i que en canvi els han conduït a obtenir els seus pitjors resultats des de 1988. Però ells segueixen convençuts que l'estratègia era bona, en tot cas són els catalans els qui no l'han entesa.

Cauen els antics murs.

2010-12-02T12:42:00.000+01:00

S'ha fet llarg esperar durant set anys, però ja hem guanyat de forma indiscutible i l'Artur Mas serà president. No cal que afegeixi una nova anàlisi reiterativa dels resultats, perquè la premsa en va plena, però sí que vull destacar el fenomen que m'ha semblat més destacable d'aquestes eleccions, la victòria de CiU en barris de tot l'àmbit metropolità considerats fins ara feus inexpugnables del PSC-PSOE. L'enfonsament de la nau socialista ha posat més de relleu els resultats convergents, però l'important és que CiU ha sumat els suports de milers de ciutadans que no responen a cap dels perfils sociològics dels catalanistes. Segurament no estem davant del triomf ideològic del nacionalisme català en els barris de l'antiga immigració espanyola, però si més no el catalanisme polític hi ha estat percebut com la millor opció per governar el país. Caldria agafar el grau de penetració que va assolir CiU en aquests sectors durant l'època de les majories absolutes del president Pujol i comparar-lo amb el suport aconseguit aquest darrer diumenge, per veure fins a quin punt estem davant d'una gran novetat, però a primer cop d'ull jo gosaria dir que l'Artur Mas ha obtingut més vots de la gran perifèria metropolitana que no pas el president Pujol. Durant els anys vuitanta i els primers noranta del segle passat, quan CiU va obtenir els seus millors resultats, el centredreta espanyol i els partits independentistes eren molt més febles que en el present , i Convergència pouava vots en espais posteriorment ocupats per aquelles forces. En conseqüència, el salt en nombre de vots i percentatge que s'ha produït entre 2006 i 2010 s'explica en bona part per l'adhesió de segments socials que mai abans no havien apostat pel nacionalisme català, i havien oscil·lat principalment entre el socialisme i l'abstenció. Potser serà tan sols un fet puntual, però no es pot descartar que, si el nou govern català aconsegueix redreçar l'economia i dirigir el país amb encert, aquests mateixos electors tornin a atorgar la seva confiança a l'equip d'Artur Mas. És un gran èxit de CiU, però sobretot del catalanisme, haver superat les barreres polítiques basades en l'origen i la llengua de les persones i haver esdevingut una opció elegible per a gent de tots els estrats de la societat catalana. S'havia aconseguit abans, però mai amb tant magnitud, i podem demanar-nos si això no obeeix a un canvi en les actituds polítiques de la ciutadania, a la plena normalització de CiU i del que representa en entorns que prèviament hi eren hostils o indiferents.

Un matí fred i lluminós

2010-11-28T14:30:00.000+01:00

Ja estem de ple en la jornada electoral, i no goso fer pronòstics, tanmateix,les dades de participació que s'han donat a conèixer a la una tan sols se situen unes poques dècimes per sota de les de fa quatre anys, contràriament a la tan anunciada davallada abismal de l'afluència a les urnes. Veurem com evoluciona, però de moment no s'observa l'efecte d'aquell desafecció tan bèstia que ens pregonen. Normalment els que tant parlen de desafecció són els qui se senten identificats amb els partits o almenys amb l'espai ideològic dels partits a qui les enquestes vaticinen una caiguda de resultats. Hi ha molta gent emprenyada amb la situació general, sobretot quan estem travessant una crisi severa, però la resposta lògica no és la desafecció sinó la recerca d'alternatives, com la que representa CiU . Molts dels que avui votem Convergència ho fem carregats d'il·lusió, amb l'esperança d'estar contribuint a edificar una Catalunya millor. Per això no puc acceptar que els que pateixen el desconcert, la desil·lusió i a vegades la desesperació de constatar el fracàs de les seves apostes polítiques ens vulguin encolomar els seus sentiments a tota la societat.

Tot esperant els resultats reals.

2010-11-25T12:39:00.000+01:00

Fa quatre anys les enquestes van ser força més favorables a CiU que no pas el resultat final, i per això amb miro amb prevenció les que ara anuncien victòries folgades de CiU. Voldria que fos així, però fins que no es coneguin els resultats oficials no dono res per fet. L'elevat nombre d'indecisos és preocupant, perquè es pot donar el cas que, davant del triomf anunciat de l'Artur Mas, alguns d'aquests optin per tornar a votar el mateix de sempre, per allò d'evitar una possible majoria absoluta o per condicionar el futur govern convergent, en un sentit o altre. Durant la campanya el gran encert de socialistes i republicans ha estat instal·lar en l'opinió pública la idea que el tripartit no es repetirà, amb la qual cosa més d'un pot pensar que votar-los no implica cap risc de reedició de l'artefacte inestable. Greu error!, si el tripartit és possible el repetiran, perquè ells mateixos podrien interpretar els resultats que el fessin factible com un aval insospitat a la seva fórmula. Seria una traïció al seu electorat, però no pas més greu que la de 2006, quan ERC ja tenia pactat el tripartit, tot i haver estat prèviament expulsada del govern. El país necessita una victòria clara i contundent de CiU, que impossibiliti tota forma alternativa de govern i que permeti establir un govern fort i cohesionat, amb un suport parlamentari sòlid. Després de set anys de desgavell governamental i pèrdua de prestigi i força de Catalunya, després d'una campanya que ha estat la riota de propis i estranys per la frivolitat amb què els dos grans partits espanyols i algunes forces minoritàries l'han encarada, no hi ha millor resposta que una majoria. tan de bo absoluta, de CiU. A més d'un se li acabaran les ganes de riure quan comprovi que aquest país té un govern seriós i preparat, amb un projecte nacional coherent. En aquesta línia els qui estan temptats de votar opcions explícitament independentistes més o menys testimonials també s'haurien de demanar com serà més sobirana Catalunya, si amb un govern nacionalista fort, que aposti pel dret a decidir sense límits, o amb uns quants diputats al Parlament dedicats a fer de franctiradors contra l'autogovern, amb l'esperança, vana al meu entendre, que a base de desprestigiar l'autonomia faran créixer l'independentisme fins a fer-lo imparable.